Iraq
Vint anys de la invasió nord-americana
La invasió que ningú no va entendre
Bush va convèncer el món que calia aturar Saddam i va desballestar l’estat iraquià i el va condemnar al caos
Després de vint anys de guerra, una nova generació d’iraquians somia a construir un Iraq millor
Un embarbussament semblava desemmascarar les mentides amb què la Casa Blanca havia fonamentat la invasió contra un país estranger, amb desenes de milers de civils morts com a conseqüència del que havien gosat fer els equips d’intel·ligència de mig planeta. Va tenir lloc el maig passat a la ciutat de Dallas. Palplantat davant el faristol, l’expresident dels Estats Units, George W. Bush, s’adreçava al fidel electorat republicà de Texas mentre criticava la incursió de les forces de Vladímir Putin a territori ucraïnès. Feia tres mesos de l’inici de “l’operació militar especial”, com ho anomena el cap del Kremlin, quan Bush va denunciar “la invasió absolutament injustificada i brutal contra l’Iraq”. Sacsejant el cap, el propi Bush va corregir mencionant “Ucraïna”, però la reveladora confusió ja estava feta.
Vint anys enrere, el mateix Bush i la seva administració feien tot el que podien per convèncer els actors rellevants d’arreu del món que calia llançar una invasió contra l’Iraq. Bruce Riedel, aleshores director del departament nord-americà del Pròxim Orient, ha fet públic el contingut del seu diari personal d’aquells dies del 2001, en què el govern dels EUA buscava escenificar una resposta contundent als atacs de l’11-S contra les Torres Bessones. La reacció oficial es coïa a les reunions del Consell de Seguretat Nacional dels EUA, a què Riedel assistia. En una d’aquestes, celebrada tres dies després del pitjor atemptat mai vist al país, Bush va trucar al premier britànic, Tony Blair, per informar-lo que pretenia “colpejar” l’Iraq aviat. Quan Blair li va demanar proves que vinculessin Bagdad amb l’atac contra Nova York, Bush no li’n va saber donar. En una altra ocasió, Bush es va trobar amb el príncep saudita Bandar bin Sultan, aleshores respectat ambaixador de Riad als EUA després de dues dècades en el càrrec. Segons Riedel va escriure en el seu diari, les teories de Bush van agafar el saudita a contrapeu: “Bandar semblava perplex; l’ambaixador va informar Bush que els saudites no tenien evidència de cap col·laboració entre Ussama bin Laden i l’Iraq.”
La Casa Blanca, però, ja havia decidit que amb la invasió de l’Afganistan del 2001 no n’hi havia prou i que l’Iraq també pagaria els plats trencats. L’audiència acompanyava: segons el Washington Post, les autoritats havien aconseguit que el 69% dels nord-americans creguessin que Saddam Hussein estava “personalment” implicat en l’11-S, i un 82% pensava que havia ofert assistència a Bin Laden. Collin Powell, aleshores secretari d’Estat dels EUA, traslladaria, poc més tard, les tesis de l’equip de Bush a l’escalafó més elevat de la política internacional. En un discurs que passaria a la història, Powell va afirmar davant el Consell de Seguretat de l’ONU que el dictador iraquià era un perill global: “És evident que Saddam Hussein i el seu règim no s’aturaran fins que algú els aturi.”
Durant la presentació, que Powell va titular Iraq; el fracàs del desarmament, el diplomàtic nord-americà va prometre que les proves recollides pel seu equip demostraven “el que Saddam estava preparat per fer”. Va assegurar que l’iraquià disposava d’armes de destrucció massiva, que tenia previst construir-ne més i que la Casa Blanca, va declarar Powell, no podia córrer el risc de cara al poble nord-americà que algun dia utilitzés aquest tipus d’armament atòmic. Era el 5 de febrer del 2003, les postures eren clares i la invasió era qüestió de dies.
La campanya dels Estats Units tocava el cel a la plaça de Firdos, que en àrab significa ‘paradís’. El 9 d’abril, tres setmanes després de l’inici de la invasió, centenars d’iraquians emprenyats amb Saddam Hussein feien baixar dels núvols l’estàtua que homenatjava el dictador en aquesta concorreguda intersecció de Bagdad. Els marines nord-americans i periodistes de tots els orígens van presenciar-ho entusiastes. La coalició internacional que perpetrava la invasió, interessada a justificar els seus actes, va considerar-ho un senyal de victòria. La premsa nord-americana celebrava la caiguda de Bagdad i el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, declarava aquella mateixa nit que el món assistia a “imatges corprenedores”: “Això canviarà la història del país, el destí del seu poble i el futur de la regió.” Però no era el final de cap conflicte, sinó tot just l’inici.
Homes armats al carrer
Les autoritats que ocupaven l’Iraq, participades pel govern espanyol de José María Aznar, van desballestar l’estat sencer, incloent-hi el funcionariat i els cossos de seguretat. Ho va signar el lloctinent Paul Bremer III, cap de l’autoritat provisional de la coalició, en una maniobra que deixava als carrers desenes de milers d’homes armats i entrenats. Les coalició internacional, però, no va oferir a la població ocupada una governabilitat alternativa. Només el caos.
“Per molts iraquians, aquells fets semblaven massa bons per ser reals”, explica Ream en relació a l’enderrocament de l’estàtua de Saddam. Aquesta jove iraquiana i investigadora política contradiu el relat de la victòria que Washington estava interessat a propagar: “Les històries de la violència extrema dels soldats nord-americans ens persegueixen a tots nosaltres fins a dia d’avui”, explica per telèfon des de Bagdad a El Punt Avui. No s’oblida de mencionar els horrors de la presó de Garib, i denuncia la manca de planificació dels invasors: “L’autoritat provisional de la coalició no tenia cap pla per a després de la invasió. No hi havia directrius. Les decisions es prenien únicament per impuls i per caprici.”
L’alegria inicial que molts iraquians sentien per la desaparició del govern de Saddam va desaparèixer a mesura que les milícies armades lluitaven per aprofitar el buit de poder en un intent d’incrementar la seva influència. La revista mèdica The Lancet calculava, l’any 2006, que la violència que l’ocupació havia desfermat durant els primers tres anys del conflicte havia provocat la mort de 655.000 iraquians.
Moltes d’aquestes víctimes les van provocar grups com ara l’exèrcit del Mahdi, liderat pel líder religiós i polític Muqtada al-Sadr. Aquesta milícia, acusada de cometre matances contra iraquians de confessió musulmana sunnita, era el braç armat del Moviment Sadrista, conformat per persones que havien patit sota el partit del Baas. “Fins que no van fer fora Saddam, ells eren l’objectiu”, explica Abbas Kadim, director de la Iniciativa Iraquiana del Consell Atlàntic. “Eren vigilats, intimidats i empresonats”, hi afegeix. Però quan el dictador es va veure destronat, va haver-hi un gir de guió i els grups de confessió xiïta com ara el Mahdi es van veure amb renovades perspectives de poder.
El clergue Al-Sadr va guanyar popularitat fent la insurgència contra els Estats Units. El lloctinent nord-americà Ricardo Sanchez, cap militar de la coalició internacional, va arribar a dir, en declaracions a The Guardian el 2004, que “la missió dels EUA és assassinar o capturar Al-Sadr”. L’absència d’autoritats fortes que controlessin el territori iraquià va propiciar el reclutament de gihadistes d’arreu del món, captivats per la guerra contra Occident. La batalla contra Estat Islàmic, que va fer-se fort al nord de l’Iraq i a bona part de Síria, va suposar desenes de milers de vides.
En lloc de construir democràcia, la coalició liderada pels EUA va imposar un sistema sectari a la libanesa que mai no s’havia posat en pràctica a Bagdad. Avui, les noves xarxes de corrupció continuen saquejant el país i l’Iraq segueix sent incapaç d’oferir electricitat als seus ciutadans tot i ser un territori ric en petroli.
“Veníem d’una dictadura, hem passat per una guerra d’una dècada i, més tard, per l’aparició d’Estat Islàmic –explica Ream–, així que podeu imaginar la desesperació i el trauma amb què la societat iraquiana ha hagut de bregar.” Admet que la invasió dels EUA i altres guerres que han fet mal al país debiliten l’estat d’ànim de la població, però assegura que bona part del jovent està preparat per participar de la vida política. Posa com a exemple “la revolució de Tishreen [octubre] del 2019”, que va servir per catalitzar el canvi: “La població iraquiana, que era percebuda com a dèbil i fràgil, ha recuperat almenys la seva fortalesa per exigir millores.”
Aquesta resident de Bagdad afirma que és la població civil qui està construint l’Iraq que voldrien veure. El jovent, insisteix, vol tenir un paper en la construcció del futur immediat del país. “Els iraquians són optimistes de mena”, argumenta Ream, que garanteix que cada generació és més optimista que l’anterior. Diu que tot intent per trencar-los la moral ha fracassat davant la voluntat i resistència de la població. I conclou: “Veient el que és avui l’Iraq, no diries que ha passat tot el que ha passat.”
Megamanifestacions antiguerra amb epicentre a Barcelona
La guerra de l’Iraq del 2003 va anar precedida d’un moviment de rebuig popular arreu del món, que va fer que milions de persones sortissin al carrer per mirar d’aturar una invasió que ja es donava gairebé per descomptada. Amb motiu del vintè aniversari de les macromobilitzacions que hi va haver a Catalunya, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau recorda que les manifestacions van mobilitzar entre deu i quinze milions de persones arreu del món, des del Japó, Austràlia, l’Índia i els països islàmics fins als Estats Units i l’Amèrica Llatina, passant per bona part dels països de la Unió Europea. El rebuig popular a aquella guerra es va fer sentir amb tanta força –rememora el Centre Delàs– que, dies després de les manifestacions més multitudinàries, el diari The New York Times, va afirmar que al món hi havia dues superpotències: els Estats Units i l’opinió pública mundial
Entre els països de la Unió Europea, l’Estat espanyol, conjuntament amb el Regne Unut i Itàlia, va ser on més gent en els sondejos –per sobre del 70%– es declarava contrària a la invasió. Aquell sentiment es va traslladar en les manifestacions multitudinàries convocades per la plataforma Aturem la Guerra que hi va haver a Catalunya, especialment a Barcelona, el 15 de febrer del 2003. La protesta de la capital catalana va omplir el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, el carrer Pau Claris i la plaça Catalunya. Els mitjans de comunicació van calcular la participació en més d’un milió de persones, una xifra que el col·lectiu Contrastant va rebaixar a entre 350.000 i 400.000 persones.
La implicació entusiasta del govern del PP en la guerra de l’Iraq va ser un dels factors, juntament amb les mentides del govern d’aleshores sobre l’autoria de l’atemptat de l’11-M a Madrid, que va fer perdre al candidat Mariano Rajoy les eleccions espanyoles del 2004 que van suposar l’arribada al poder del socialista José Luis Rodríguez Zapatero.