“Facebook és una amenaça greu per a la democràcia”

Compleixo 37 anys com a periodista i el que el 2016 veig a les xarxes socials no havia passat abans. Quan Facebook obre oficina a les Filipines aquell 2016, publica dades sorprenents: els filipins passaven 1,7 vegades més temps a Facebook i Instagram que veient la televisió, tenien un 60% més d’amics a Facebook que la mitjana global i hi enviaven un 30% més de missatges. Coneixíem Facebook millor que Facebook. I vam començar a veure que apareixien comptes que atacaven les persones que qüestionaven la guerra contra la droga. Si es volia testar tàctiques de manipulació massiva, era el lloc idoni i hi havia impunitat. Quan ataquen Rappler, no es podien pensar que des del periodisme captaríem les dades i seríem capaços d’investigar l’espai on line on actuaven. I era alarmant. Després hem vist que tot el que es va assajar a les Filipines ha passat en altres països i hem vist l’assalt al Capitoli i a Brasília. Tu no t’adones del perill real de les xarxes socials fins que no ets tu l’atacat. Mentre això no passa, tot sembla que està bé. Som el país que va tenir el primer president al món elegit gràcies a les xarxes socials: Rodrigo Duterte. Quan el 2016 els mitjans tradicionals patim atacs a les xarxes socials no teníem ni les paraules per descriure-ho. La primera conferència sobre desinformació té lloc el 2017, el 2018 esclata el cas Cambridge Analytica [utilització de dades privades de Facebook per manipular psicològicament els votants en les eleccions del 2016 guanyades per Trump]. Més tard trobem els conceptes com ara astroturfing, que és fabricar falsos afers i tendències falsament espontànies pensades per donar a entendre que existeix un suport de base sobre un tema. Tot això és el que Shoshana Ruboff anomena “capitalisme de la vigilància”.

Sí. És la feina del periodisme. Quan les persones són només xifres, ningú no es preocupa. Val per a la història i també per a les històries de cada dia. És difícil preocupar-se per milers de persones i, en canvi, és senzill preocupar-se per una persona si en fas una descripció. Enmig de totes aquelles escenes d’impunitat, volíem fer cada persona real.

Era una nena de cinc anys! Danica May Garcia era una nena de cinc anys que va ser abatuda a trets i va morir quan sortia del lavabo de casa durant una operació antidroga de la policia dirigida contra el seu avi a la ciutat de Dagupan. Com pot ser que en un país que viu sota un suposat estat de dret la policia mati una nena de cinc anys sortint de la dutxa! Rappler va publicar la història el 25 agost del 2016. Que els filipins acceptessin i fins i tot avalessin els assassinats de drogoaddictes i camells és xocant, i més quan les Filipines és un dels primers països firmants de la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. I no em semblava que els nostres valors haguessin canviat.

És estranyament encantador. I sempre ha dit coses que els polítics no diuen. La primera entrevista és el desembre del 2015 en la meva etapa a la CNN. Ell ho recordava quan després de ser alcalde de Davao és elegit president i el retrobo. El to encantador el mantenia. Però quan s’encén la càmera i li faig preguntes... Va admetre que havia matat tres persones! Era la primera vegada que ho admetia a càmera! El vídeo va recórrer televisions de tot el món. Una de les descripcions més comunes de Duterte és que és algú amb qui t’agradaria fer una cervesa. Però jo no vull un líder polític per anar a fer una cervesa! Jo el que vull és que sigui un bon líder polític! [Riu] En l’entrevista del 2015 va dir: “Filipins, si m’escolliu, correrà la sang.” I va complir la promesa! La sang va córrer. I es va convertir en un dictador. Quan es converteix en president, un fet xocant com que ho sigui ara Ferdinand Marcos Jr., Bongbong, va confessar que la millor manera de governar el país és amb violència i por. Cal dir que és molt honest, no li sembla? [Somriu irònicament] Quan a Rappler comencem a exposar el balanç de morts que deixava la guerra antidroga es desfermen els atacs a les xarxes socials i el febrer del 2018 la nostra periodista Pia Ranada perd l’acreditació d’accés al Palau presidencial de Malacañang i a partir del 2019 ja comencen a arrestar-me: visc deu detencions en poc més d’un any.

Així de clar. És un dictador i és un pinxo. Fa por, et sents colpejada i comences a reflexionar: és que això és abús de poder. L’Estat no hi és per atacar una persona. I vaig aprendre i entendre per què Ferdinand Marcos pare va poder ser al poder durant 21 anys. La gent calla. I al llibre descric com el silenci és complicitat. Quan veus la maldat al teu voltant o que algú és colpejat a prop teu, t’has de posar dret i no pots fer com si res no passés.

Era una exclusiva compartida amb The Washington Post i vam ser l’únic mitjà filipí que va donar-la. La història tenia el valor i l’interès de mostrar la relació entre líders. I es van desfermar els atacs a les xarxes socials, i eren atacs còmics: deien que, amb la nostra publicació, Rappler obria la porta a un atac nuclear des de Corea del Nord contra les Filipines. Qui es pot creure això?! I impulsant els atacs hi havia un dels influencers del govern de Duterte. Si no s’hagués convertit en viral, jo hauria rigut per la ignorància que demostrava la insídia. Però Facebook permetia que això fos utilitzat contra una periodista. I és així com l’etiqueta #ArrestMariaRessa es fa viral dos anys abans que jo fos finalment arrestada. És un exemple clar de com aquestes operacions aplanen el camí a l’objectiu, i que l’atac inicial sigui ridícul no importa.

Sí. Vaig obrir la delegació de la CNN a Àsia i m’encantava la feina, però ho tenia com a somni. Facebook tenia i té tant de poder que si utilitzés tot aquest poder per al bé –frenar la pobresa, el canvi climàtic– i no per tenir el màxim de benefici, seria fantàstic. Facebook suposa una de les amenaces més greus per a les democràcies de tot el món.

Recordarà la llarga batalla als anys noranta sobre si els cigars eren nocius per a la salut, i tot això enmig de l’evidència que molta gent moria pels efectes del tabac. Les tabaqueres van fer tot el possible per negar l’evidència, i el mateix estan fent ara les tecnològiques. Tenen un gran lobby amb molts diners, 70.000 milions per fer lobbisme només a Washington. The New York Times publicava la setmana passada un reportatge sobre com els mòbils afecten els adolescents i com la irrupció de les tecnològiques en les seves vides es tradueix en nivells més alts de depressió i de suïcidis, sobretot en noies per la influència de Facebook o Instagram. Documents interns de Facebook proven que tot això Facebook ho sap, però ells volen amagar el dany. Perquè reconèixer el dany obligaria a actuar i reparar el dany. Per sort hi ha hagut whistleblowers o alertadors que han alertat des de dins. Facebook i la resta estan canviant el món i diuen que són només el reflex del que és la gent. Mentida. L’investigador de Harvard Jonas Kaiser ha demostrat com l’algoritme de recomanacions de vídeos que té YouTube va crear el grup que va portar Bolsonaro a la presidència del Brasil: uns grups que no s’haurien conegut mai van passar a veure els mateixos vídeos i a compartir els vídeos. No és cert que Facebook reflecteixi la realitat: la crea.

I Mark Zuckerberg em va mirar als ulls i em va respondre: “Un moment, Maria: i on és l’altre 3%?” És una frase que ho diu tot sobre el creixement a qualsevol preu: no era feliç ni amb el 97%! I no li preocupa l’impacte que té sobre el 97% de la població el que ha creat, simplement vol assolir el 100%. A l’inici Facebook confia en Rappler i Rappler confiava en Facebook. Però aviat, a partir del 2015, sorgeixen les granges de comptes i de clics, les operacions de desinformació i l’auge d’influencers polítics en les zones més tèrboles de la indústria. Un article va desvelar que un de cada 27 seguidors de Trump era de les Filipines. Tot això ens porta a la pregunta: Qui és el dictador del títol del llibre? Duterte no hauria pogut fer el que va fer sense Facebook. Zuckerberg és l’home més poderós del planeta, més que Elon Musk. Com a periodista, si ets atacada en les seves plataformes, no tens cap defensa. I l’hi dius i no escolta. Ell és el dictador. Com et pots alçar davant algú que no escolta i crea tant de dolor en l’espai públic? Els atacs on line són un retrocés de segles en el tracte a la dona, vivim una explosió de sexisme i misogínia no vista des de fa molt. A les Filipines atacs per raó de sexe els han patit també opositores com ara Leila da Lima o Leni Robredo. I tot gràcies a la manipulació de les dades i als algoritmes.

Hem perdut molt de poder en mans de les tecnològiques. Abans els periodistes treballàvem les històries i en publicar-les teníem una responsabilitat en l’esfera pública, i si escrivies una mentida perdies la reputació i la credibilitat, que és l’única divisa que tenim i l’hem de protegir. En l’era de les xarxes socials la credibilitat cau perquè els atacs poden ser fabricats. Fer bon periodisme avui no significa tenir distribució. Vivim en un món de fets i és com si en l’actual ecosistema informatiu els fets fossin avorrits i el periodisme d’investigació sobre fets fos avorrit, i en canvi la mentida, l’odi i el populisme tenen el camí obert. La llibertat d’expressió està ofegant la llibertat d’expressió. Les tecnològiques imiten les tabaqueres: abans ens deien que el tabac és bo, ara ens diuen que estan protegint la llibertat d’expressió quan en realitat la posen en perill perquè permeten operacions de desinformació i atacs amb manipulacions. És la corrupció de la llibertat d’expressió. La frase que diu el 1927 Louis D. Brandeis, jutge del Suprem dels Estats Units, segons la qual la manera de contrarestar l’odi enmig de la llibertat d’expressió és més llibertat d’expressió, ara ja no val en l’era de les xarxes socials. I l’antídot a tot això és fer un màrqueting influencer en favor dels fets per acostar-se a la societat. Necessitem la comunitat. Els tres pilars de Rappler són: periodisme, tecnologia i comunitat.

Així és... Coneixia Mocha de quan ella era membre del grup musical Mocha Girls. És com la Kate Perry de les Filipines. Tenia la pàgina a Facebook dedicada a consells sexuals i de sobte es va fa bloguera política i fa campanya per Duterte des de la pàgina de Facebook amb notícies falses i atacs contra mi com ara l’ús de l’etiqueta #presstitute (barreja de premsa i prostitució) amplificada per comptes falsos. Google ha realitzat un estudi intern de com funcionen els trolls polítics i es nega a publicar-lo. Si l’hagués publicat el 2017 hauria pogut canviar el món. El 2024 hi haurà 90 eleccions a tot el món i serà un any crític per a la democràcia.

Tinc un enorme respecte per ella i s’ha convertit en una amiga. Tant Amal com Caoilfhionn Gallagher. És part del que jo anomeno al llibre la generositat dels estranys. No em coneixien, jo necessitava ajuda i Amal em telefona i m’ajuda. Jo no tenia assessoria legal i no m’havia ni plantejat quants anys de presó podia afrontar pels càrrecs contra mi, i va ser Amal qui es va passar mesos estudiant el meu cas. I de sobte rebo un correu electrònic d’Amal la vigília de Nadal i penso: “Mira, em deu voler desitjar bon Nadal.” I Amal m’escrivia amb un estudi detallat dels casos i m’informava que el seu càlcul era que jo afrontava un màxim de 103 anys de presó. Avís: no obriu mai un correu electrònic d’Amal Clooney per Nadal! [Riu] No t’escriu per felicitar-te, la dona està treballant! [Riu] El primer pensament que et ve quan sents el seu nom és Hollywood i la seva gent, i no. És una gran advocada, treballadora incansable, amb casos en països de tot el món, i té una gran visió micro i macro de tot.