“Quan les comunitats són resilients, és quan s’aconsegueixen canvis”

Des del 2021 estem intentant portar una seqüència. L’edició del 2022 va tractar sobre l’organització comunitària, i en vista dels esdeveniments creiem que és important parlar de resiliència comunitària, perquè ara per ara no sembla que les coses hagin de millorar. La resiliència és la capacitat d’alguns metalls de tornar a la seva forma després de ser modificats, i la psicologia pren la idea per explicar que el nostre estat normal és recuperar la tranquil·litat després d’algun esdeveniment dolorós. No és un concepte ni nou ni modern, sinó que des que som éssers humans es manifesta d’una manera o altra. Tenim, per exemple, l’estil de vida que es practica a l’Àfrica i que coneixem com a ubuntu: si a mi em passa alguna cosa, sé que la comunitat serà amb mi. Literalment significa ‘jo soc perquè vosaltres sou; si vosaltres sou, aleshores jo puc ser’.

Quan un comença a interactuar amb les altres persones, nota que allò sociable no se’ns pot arrencar per més màrqueting que ens venguin. Crec que la idea de l’individualisme pot ser una il·lusió. Jo puc pensar en mi i en la meva família; el que és negatiu és que deixi de pensar en les altres famílies i en les altres persones, entenent que si els altres estan bé, per efecte de cascada jo estaré bé, perquè tota la comunitat també estarà bé. I això s’extrapola a la ciutat, al país... Amb la idea de l’individualisme, cal anar-hi amb compte; els estereotips no serveixen per descriure el món. Es promou allò individual, però realment res no funciona de manera individual, tot marxa col·lectivament. El que passa és que ens ho fan oblidar, per això tornem al concepte de resiliència. Se’ns ha criticat per haver tret aquest tema perquè és una idea que l’ha explotada el negoci del coaching. Però, és clar, el coaching et diu que el poder és dins teu, que pots aconseguir el que vulguis si t’esforces, quan això és una fal·làcia.

Ens han inculcat aquesta idea, però per molt que ho digui la moda del coaching, jo no puc fer les coses tot sol. Puc estar molt segur de mi mateix, però quan surto al carrer m’he de relacionar amb altres persones necessàriament. Al final tot és col·lectiu. Un altre tema és que hi hagi gent que té carisma, però això no té res a veure amb un suposat poder intern que ho resoldrà tot sense necessitat d’ajuda d’altres persones. Sempre cal tenir suports per aconseguir que els projectes propis o col·lectius tirin endavant. El coaching sí que ajuda, almenys, a aixecar l’autoestima, això ho reconec.

No. No es pot dir a les persones que estan patint que tenen el poder intern de superar el que vulguin. Que ho diguin a les persones que viuen on se’ls persegueix només pel fet de pensar diferent, a les persones de la diversitat en països on s’arrisquen a penes de mort... Per a aquestes persones, la resiliència implica precisament aquesta capacitat de poder viure en circumstàncies terribles i no perdre l’esperança que més endavant estaran millor. També veiem que, amb la pandèmia, els problemes econòmics i el drama de la guerra, cal ser més resilients que mai. Sobre la guerra, és interessant fer notar que es torna mediàtica quan Europa la té a les seves fronteres, però les altres guerres que són una mica més lluny ja no interessen tant, i això és greu. Qui ha patit tant i durant tants anys no sempre és resilient. Tenim noves generacions que no coneixen res més que la guerra, i que quan van a altres països passen un procés d’adaptació complex.

Com he comentat abans, hi ha països i cultures on ja es neix i es creix en aquest tipus de comunitat. Enhorabona per a ells. On no es té aquesta sort, cal obrir les orelles i els ulls i no tancar-se a una cultura del pessimisme. No és per gust que cal confiar en els polítics, però si sempre pensem que això no canviarà mai, que els poderosos tenen el poder i el món ha estat així sempre, no avançarem. La història demostra que els canvis són possibles. Quan les comunitats que lluiten creixen i s’organitzen, aconsegueixen canvis. Aconsegueixen pressionar els polítics i aconsegueixen que alguns interessos econòmics cedeixin. Sí que es pot incidir en el rumb que va prenent el planeta, encara que sembli que tot estigui perdut des del principi, que tot ho manipula el mercat i que nosaltres només som utilitzats. El problema és que si mantenim aquesta mentalitat, serà com viure en una matrix on tot està programat.

Sí, es tracta de reconèixer la realitat tal com és i, en conseqüència, prendre decisions i actuar com cal, cadascú des d’on pugui i de la manera que pugui, per superar les dificultats. No cal acceptar simplement el que passa, o mirar cap a una altra banda.

N’hi ha, sigui dogmàtica o no, l’espiritualitat sempre hi és present. Cada cultura ho explica diferent, però allò que em fa parlar, allò que em fa pensar, és una qüestió no tangible que podem anomenar espiritualitat. És el que em fa ser empàtic i m’impulsa a actuar perquè les coses millorin. Però això que anomenem espiritualitat també pot fer que altres persones siguin apàtiques. Al final, veurem si l’espiritualitat ens porta a mirar cap a un costat o bé a emprendre accions. En qualsevol cas, sempre hi és, perquè té a veure amb el que sentim, per més explicació bioquímica que tingui. Hi ha aquesta qüestió complexa que ens fa pensar, que ens fa sentir i que ens fa moure, i que es pot anomenar àmbit espiritual.

Ho veig des de dues posicions: una en què em sento part d’un patiment, com a víctima, i una altra en què em sento aliè a un escenari com aquest. Si em sento part d’aquesta situació dolorosa, he de buscar altres persones, tant si crec que puc superar-ho tot sol com si no. Si no em considero víctima, també he de buscar altres persones que estiguin necessitant suport i aportar el que pugui. Encara que jo estigui en una situació dolenta, segurament també puc aportar la meva ajuda. Els resilients es fan càrrec de les seves responsabilitats, de les seves famílies, amics, amigues... I, tot i tenir ferides obertes, continuen caminant. I de l’altra banda, igual. Potser jo sento que tinc feta la meva vida: estic tranquil, tinc feina, tindré una pensió, etcètera. Però sí que vindria bé no apartar-se i aprofitar aquesta posició per ser el suport o l’acompanyament d’altres persones que pateixen. Estar sempre atent i obert a acollir qui ho necessiti, però no quedar esperant que les demandes arribin a mi, sinó que jo he de sortir a veure què puc oferir. Hi ha un munt de causes per les quals val la pena lluitar.

Hem fet una revisió dels criteris per mantenir-nos fidels als principis dels fundadors de l’Agenda. El que volem és ser una veu al costat dels processos socials i polítics transformadors, a favor dels col·lectius i pobles oprimits. Volem animar el compromís, la militància, l’acció social i política en el marc de l’educació popular en valors humans. L’Agenda es va impulsar l’any 1992 com una rèplica, en forma de denúncia, a les celebracions del V Centenari. Va començar en defensa de les comunitats empobrides, però després ha anat afegint el que anomenem “les altres grans causes”: la causa negra, el feminisme, la diversitat, els drets humans, l’ecologia... Volem mantenir i ajudar a difondre la idea de Pere Casaldàliga que la solidaritat i la pau són una consigna de vida, i fer-ho amb un llenguatge tan clar i entenedor com sigui possible. És cert que molts dels nostres articulistes desenvolupen la seva tasca en àmbit acadèmics, per això els estem demanant que intentin utilitzar un llenguatge accessible per a tothom.

Si ho preguntes als favorables a Bukele, diran que el país va millor que mai i que la delinqüència s’ha reduït moltíssim. Però jo em pregunto per què llavors el Canadà adverteix els seus ciutadans que viatjar-hi és arriscat per la inestabilitat i la inseguretat. Ara comencem el desè mes en estat d’emergència, una situació que anul·l a quatre drets constitucionals, entre els quals hi ha el dret de reunió i el de defensa. Permet que la policia et retingui més de 72 hores sense cap acusació. Hi va haver un cas molt sonat d’uns joves que van ser detinguts quan van organitzar la commemoració d’una massacre comesa per les forces armades. La comunitat es va rebel·lar i els van haver de deixar en llibertat, però hi ha molts altres casos de detencions arbitràries. S’han trobat fosses comunes, hi ha casos de tortures a les presons... Es calcula que en aquests mesos d’estat d’emergència s’han produït 72.000 detencions [el Salvador té 6,3 milions d’habitants]. Preocupa molt. Després de la visita d’una diplomàtica de la Unió Europea, se n’han alliberat un miler que eren innocents, però ja han passat mesos a la presó sense motiu. Augmentar la seguretat no es pot fer a costa de violar els drets fonamentals.