El suïcidi de Sallent és el nostre fracàs

No deixo de pensar en la mort de l’adolescent que es va llençar pel balcó a Sallent de la mà de la seva germana bessona. En el seu enterrament, la mare va dir que el nom d’Alana l’hi havia posat ella i el d’Ivan l’havia escollit ell, però que això ja no importava, que ara que ja no hi és per a ella és “un àngel”. Jo no sé si era un àngel, perquè no n’he conegut cap. El que sí que era és una persona. Una persona que patia. I molt. I hi deu haver culpables més directes que d’altres del seu patiment, això segur. Però de responsables en som tots. Ja fa anys que sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs alerten del malestar creixent dels joves. Els polítics anuncien accions i protocols però retallen en mestres i metges. El suïcidi de Sallent ens colpeja perquè és el reflex d’una societat malalta. És el nostre fracàs.