El dilema el té Europa

A la sèrie Un poble francès , emesa per TV3 el 2019, que narra la vida en una localitat on s’instal·len els ocupants alemanys a la Segona Guerra Mundial, el cap de la policia alemanya i de les SS que dirigeix la persecució de la Resistència, Heinrich Müller, que interpreta l’actor Richard Sammel, confessa a la seva amant francesa, molt abans que el front de l’Est s’enfonsi, que Alemanya perdrà la guerra, perquè per cada tanc i avió que fabrica en aquell moment, els aliats ja en fabriquen quatre. I, com una equació matemàtica, el Reich serà derrotat.

Ucraïna, armada per la majoria d’estats de l’OTAN, en complir-se un any de l’inici de la invasió resisteix, després d’haver aconseguit la retirada de les tropes russes de Kherson, Khàrkiv, i de les columnes de tancs que pretenien prendre Kíiv. La determinació del president Volodímir Zelenski i la capacitat que va mostrar l’exèrcit ucraïnès les primeres setmanes van ser determinants perquè els països occidentals anessin més enllà de les condemnes i es decidissin a donar suport militar al petit David que lluita contra Goliat. Gràcies a la fermesa ucraïnesa, la nefasta planificació de la invasió, la desmoralització de les tropes, l’ajut en intel·ligència de països de l’OTAN, els tancs capturats als russos i el proveïment per part dels estats de l’OTAN d’armament antitancs, municions, sistemes antimíssils i drons, Ucraïna va repel·lir l’invasor, que es va retirar deixant ciutats en runes i plenes de ca-dàvers. El que havia de ser un passeig triomfal, ha esdevingut un malson per a Putin, que ni tan sols ha aconseguit el control de tot el Donbass ni de les regions de Kherson i Zaporíjia, que va declarar annexionades. La mobilització de 300.000 joves russos, sense formació, no va revertir les derrotes de Rússia. Només gràcies a les topes txetxenes de Ramzan Kadirow i els mercenaris de Wagner reforçats amb presoners comuns, han aconseguit recuperar terreny a Soledar i als voltants de Bakhmut. Però ha estat amb l’estratègia de destrucció total que ja van aplicar a Síria.

En vista de la probable ofensiva que farà Rússia a la primavera, Ucraïna fa mesos que demana als països de l’OTAN tancs i avions. I després de la resistència alemanya, els aliats s’han compromès a lliurar uns 150 tancs Leopard 2 alemanys, Abrams americans i Challenger britànics.

No se sap quants nous tancs T-90 té Rússia operatius, i quants en conserva dels models anteriors. Però amb 150 tancs, sumats als que manté en bon estat Ucraïna i als que va arrabassar als russos, ni es pot iniciar una gran campanya per recuperar el Donbass ni frenar una hipotètica ofensiva russa a gran escala si Putin decidís concentrar totes les seves forces en dos o tres punts. En la batalla de les Ardenes, en què Hitler va intentar el desembre del 1944 aturar l’avenç dels aliats, en va desplegar 1.800. Ucraïna, després del compromís de rebre aquests 150 tancs, demana també aviació, i es reobre el debat als parlaments i entre l’opinió pública europea sobre fins on s’han d’implicar, i les conseqüències de l’increment de la despesa militar fins al 2% del PIB. El fantasma de l’error de França i el Regne Unit el 1938 amb Daladier i Chamberlain pactant amb Hitler per apaivagar-lo, i l’evidència que ara Occident té al davant un Putin que no es pot permetre una derrota, i que, després d’Ucraïna, potser volia Moldàvia i les Repúbliques Bàltiques, centren la pregunta de fins on s’han d’implicar les democràcies europees. Fins on han de posar en marxa la indústria bèl·lica per superar Rússia i forçar Putin a negociar? I, tot i que a mitjà termini Ucraïna acabi tenint més tancs que Rússia, Putin disposa de l’amenaça de l’arma nuclear, i d’una opinió pública desinformada que, tot i les sancions –a diferència del que passa en les democràcies europees, en què són públiques les veus crítiques a la implicació en l’escalada bèl·lica–, no s’atrevirà a qüestionar el que decideixi el líder. La guerra va per llarg.