Un hotel de l’Estartit acull i dona feina a refugiats ucraïnesos
Hi conviuen 120 persones, que ocupen un terç de l’allotjament i permeten mantenir-lo obert tot l’any
Mantenir l’activitat durant tot l’any és un dels reptes que han d’afrontar molts hotels de costa, amb ocupacions molt altes durant els mesos de més calor i falta de turistes a l’hivern (quan han de tancar). A més, també tenen dificultats per trobar personal “pels horaris”. L’hotel Flamingo de l’Estartit hi ha trobat solució: ha incorporat a la plantilla vuit refugiats ucraïnesos. Representen més de la meitat del personal, format per quinze treballadors.
Són persones que s’hi van traslladar a la primavera, gràcies als ajuts que ofereix el programa de la Creu Roja perquè puguin viure en hotels amb els quals han establert un conveni, segons informa l’ACN. El propietari de l’hotel Flamingo, Miquel Basieras, n’ha arribat a acollir 120, que actualment conviuen a l’establiment. Ocupen les dues primeres plantes de l’hotel i deixen la tercera lliure per als turistes que s’hi desplacen a l’hivern. “És el primer cop que podem tenir l’establiment en marxa durant tot l’any des que vam obrir”, reconeix. Parlant dels que, a més, ara hi treballen, diu que “en tenen moltes ganes” i que ha estat “fantàstic” aconseguir tramitar tota la documentació necessària.
Treballar a l’hotel
Aquestes persones treballen en feines diverses, com a l’àrea de manteniment, en el servei de neteja o, la majoria, al restaurant de l’hotel. Una de les refugiades que han agafat la feina és Tatiana Hulevets, que hi viu amb el seu fill de quinze anys. A Ucraïna treballava en un hospital com a directora adjunta, portant-ne la comptabilitat. Ara s’ha vist abocada a fer de cambrera. No és la feina que voldria, però diu que està contenta d’haver-la trobat, perquè “és molt difícil viure només amb l’ajuda del programa de la Creu Roja; hi ha despeses extres a banda de menjar i dormir”. Considera que per als refugiats “l’idioma és una barrera a l’hora de trobar feina”, però insisteix a dir que és “necessari” i que la feina li ha permès “seguir una rutina i no viure amb incertesa”. En un any ha après a parlar castellà i diu que vol millorar-lo per poder recuperar la feina. De cara al futur, explica que “tothom vol tornar a casa”, però intenta no donar-hi gaires voltes perquè no sap què passarà.
Una altra de les refugiades que viuen i treballen a l’hotel Flamingo és l’Anna Vikhovanets. També està al restaurant i explica que tampoc treballa del que feia al seu país (tenia una botiga de roba), però la feina l’ajuda a estar ocupada i a “no pensar en totes les coses dolentes que passen al món”. A més, els ingressos li permeten disposar de més seguretat. “El més important que m’ofereix la feina és ser independent; poder comprar tot el que necessiten els meus fills”, relata. I hi afegeix que se sent molt afortunada de poder viure en un lloc com l’Estartit. “Estic molt feliç de ser aquí, en un lloc tan bonic a prop del mar, i dono les gràcies a la gent que ens ha ajudat a arribar-hi”, conclou.La satisfacció de poder treballar també la comparteix l’Olena Kol, que hi viu amb els seus dos fills menors d’edat. Explica que treballar la fa “sentir viva”, que té un futur i que pot donar més als seus fills. Relata que van arribar a la demarcació de Girona perquè tenien uns amics a la capital. Van viure un temps amb ells, un temps més en una altra casa també a Girona i, finalment, la Creu Roja els va trobar aquest hotel a l’Estartit. Vol aprendre castellà i català i deixar l’hotel. “Vull trobar un pis perquè no podem viure sempre aquí; és part de fer vida normal”, afirma.Les tres dones van arribar a l’hotel la primavera de l’any passat i, des de mitjan estiu, hi treballen. Els fills estan sent escolaritzats a l’escola de l’Estartit o a l’institut de Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Des que treballen, ja no formen part del programa de la Creu Roja i es poden mantenir amb els ingressos de l’hotel.
