El destí dels beneficis de la banca
El sector bancari ha sabut tirar endavant quan la seva activitat primigènia –comerciar amb el diner– no ha estat un bon negoci. Ara que tornen els tipus alts, les entitats maximitzen beneficis. Els resultats del 2022 dels quatre grans de l’Estat confirmen la pertinència d’una política fiscal sobre els beneficis bancaris que introdueixi un element redistributiu de riquesa. Els bancs estudien recórrer contra el nou impost, reacció que des d’una òptica ètica i social és tan incomprensible com justificar els resultats amb pretextos per diluir el que són uns beneficis fora de mida. Els 80.000 milions públics (xifres del Banc d’Espanya) aportats i no retornats fa més d’una dècada per rescatar diverses entitats –que els quatre grans van anar absorbint i tenen integrades en el seu negoci actual– i la realitat socioeconòmica se sumen a la impossibilitat de viure sense ser client d’un banc per fer evident que el sector bancari és en realitat un servei públic. Però la conducta de les entitats dista molt dels criteris que han de guiar un servei públic, encara que sigui prestat per operadors privats. Cap dels grans bancs ha aprofitat aquests beneficis espectaculars per anunciar que revertirà les polítiques de conversió d’oficines en ‘stores’, de reducció de plantilla i de tancament de sucursals justament allà on fan més falta, als municipis petits on no queda cap entitat oberta i els ajuntaments han de fer mans i mànigues –i posar-hi diners– per salvar unes hores d’atenció a l’usuari a la setmana o un trist caixer automàtic.
Que la banca guanyi diners no és dolent perquè li dona solidesa. Sí que l’usuari i l’estalviador no hi participin –mentre les lletres del tresor se subhasten al 3%, costa trobar oferta bancària de més del 2%– perquè la concentració d’entitats promoguda per l’Estat i pel BCE després de la crisi del 2008 ha limitat dràsticament la competència i ha donat forma a autèntics gegants financers capaços de plantar cara a uns estats cada cop més endeutats i que, per tant, necessiten els bancs per finançar-se. En aquesta conjuntura, esperar l’aparició d’una banca pública com a factor de competència sembla una utopia.