opinió
JOSEP PUIGSECH / Professor agregat del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB
Putin tenia part de raó
A Alemanya se li ha fet recaure tota la responsabilitat de l’evolució de la guerra després de l’episodi de Soledar
Els esdeveniments recents han donat la raó a Putin. Sí, la raó. Però parcialment. L’amenaça de l’OTAN sobre les fronteres russes va ser un dels principals arguments que va utilitzar el president rus per justificar la seva particular operació militar especial. I la recent decisió de la cancelleria alemanya de permetre que la joia de la corona del seu exèrcit de terra, els tancs Leopard, siguin enviats a Ucraïna –i que ho facin amb les unitats que no només té Berlín, sinó les que tenen part dels seus socis de l’OTAN com ara Polònia; o altres països europeus a qui també els ha venut, com ara Finlàndia– n’és la prova irrefutable. Els socis Stoltenberg i Pistorius ho van deixar entreveure abans-d’ahir, perquè ens anéssim fent a la idea. I els socis Scholz i Biden ja ho han ratificat.
Scholz, però, ha tingut el mèrit d’arrossegar amb ell el tapat d’aquesta pel·lícula: Biden. Ha forçat que el seu enviament vagi de bracet amb els Abrams estatunidencs. Jugada intel·ligent. Berlín és conscient que Moscou no és a tanta distància física com Washington. I del cost econòmic de l’operació. Obrir aquest meló, a més, pot tenir com a darrera conseqüència –tot i que molt improbable– un atac rus sobre Alemanya. Berlín ha garantit així que Biden no el deixaria a l’estacada. Tot i que qui ha d’estar més satisfet és la metal·lúrgica alemanya que produeix els Leopard, que ja ha garantit el subministrament de noves unitats. Deuen haver aplaudit. El seu negoci va a l’alça. Suposo que l’homònima estatunidenca dels Abrams, tres quartes parts del mateix.
En aquest darrers dies, el president ucraïnès i alguns col·legues seus europeus han pressionat Alemanya perquè fes aquest pas. Molt incòmode. Les qüestions bèl·liques són especialment sensibles en un país clau en els conflictes armats i postarmats del segle passat al Vell Continent. A Alemanya se li ha fet recaure tota la responsabilitat de l’evolució de la guerra després de l’episodi de Soledar. Aquesta petita localitat ocupada per l’exèrcit rus (de bracet amb el cos paramilitar de la companyia Wagner) ha estat la primera victòria russa en molts mesos. Victòria pírrica en termes d’extensió i població. Però significativa en tant que control d’una via clau per controlar la xarxa de comunicació a l’oest del Donbass. Un èxit moral, més que res. Però una evidència de l’esgotament –cosa que era previsible i, de fet, ha aguantat molt més d’allò que algú podia pensar– que està tenint l’exèrcit ucraïnès. L’exèrcit ucraïnès s’afebleix. El rus, però, tampoc està molt millor.
La guerra d’Ucraïna es dilata en el temps i s’intensifica com a guerra continental-planetària. Això comença a recordar cada vegada més la Primera Guerra Mundial. Els contendents actuals no disposen d’imperis formals com al 1914, com sí que ho van fer els protagonistes principals de la Gran Guerra. Ara bé, si volem veure Ucraïna com a potencial territori colonial d’uns (visió putinista) o com a fidel aliada davant d’una agressió terrorista (visió zelenskista), ja és cosa d’allò que vulgui cadascú.
Potser allò que hauríem de fer és com al 1915: començar a pensar que anem a una guerra que d’aquí a poc farà un any. I compte que poden arribar a ser quatre. Fa respecte. Molt de respecte. Per cert, algú s’anima a dedicar un parell d’horetes i mirar Senderos de gloria?