De l’angoixa a l’esperança
Els empleats acomiadats a Nissan pendents de la reindustrialització descriuen el 2022 com un any dur i ple de dubtes
Encreuen els dits en espera del D-Hub
No sabia que això podia ser tan dur.” El Francisco té 48 anys i en va treballar 21 a Nissan. Pateix des del 2020, des del moment en què la companyia va anunciar que buidaria les plantes catalanes. “L’any en què treballàvem sabent que tancaríem va ser molt cruel mentalment, de molt desgast, seguit d’un altre any a l’atur amb massa incerteses i moltes pors”, comenta. Tenia la “pitjor edat” en el moment del tancament, ja que, d’una banda, no es va poder acollir a la prejubilació, i de l’altra era conscient que a la vora de la cinquantena ho tenia difícil per recol·locar-se perquè la lògica empresarial, tot i un discurs que valora l’experiència, tendeix a excloure les persones que superen els 45 anys. Aquests dies, però, el Francisco, soldador expert, contínuament format perquè “en una multinacional la formació és transformació”, es mostra una mica més optimista. Les notícies que li arriben són que a mitjan gener segurament es confirmarà la implantació del D-Hub a la Zona Franca, i que “possiblement uns 600 o 700 treballadors podran entrar-hi a treballar”.
Una mica més recelós es declara en Jordi, de 51 anys i gairebé 30 a Nissan. El seu pare va treballar-hi 40 anys, i els seus germans també hi han estat tres dècades. La pandèmia va acabar d’endurir una situació prou crítica: “Emocionalment –recorda el Jordi– em va costar no poder-me acomiadar de gent o passar els últims dies junts. La seva dona, la Paloma, indica que molta de la informació oficial la van anar coneixent per les notícies i denuncia que la crisi final de l’empresa es va anunciar “aprofitant el trasbals de la Covid”. Des d’aleshores han viscut en una “ànsia contínua”. Aquest any, el Jordi ha millorat el seu anglès, s’ha actualitzat en molts sentits, en control de producció, Excel i ara mateix estudia a la UOC. No amaga les sospites d’un “complot” perquè no surti bé la reindustrialització, “perquè hi ha massa interessos polítics i econòmics que hi han posat molts bastons a les rodes”, i entre aquests assenyala molt directament el Consorci de la Zona Franca, que, opina, “s’estimaria més que els espais fossin només logístics, econòmics i de rendiment ràpid”.
El Jordi tampoc entén per què hi ha tants problemes per a la licitació per al D-Hub “quan a Silence li han posat una catifa vermella i totes les facilitats”. Per aquest motiu considera que la Generalitat “hauria d’estar vigilant tot el que passa, perquè Silence, on ha intentat ser contractat sense èxit, ho ha tingut tan fàcil tot i que ha entrat precipitadament en els terrenys, i en canvi QEV i B-Tech han hagut de superar tants obstacles, tot i que tenen una estructura empresarial “eficaç, per departaments especialitzats, com tenia Nissan”. En espera del que passi, i després d’una “muntanya russa”, el Jordi afirma estar bé, i que, sigui com sigui, per passar-ho tot “cal estar molt equilibrat”.