“L’últim tsunami al Mediterrani va afectar les Illes”

Bàsicament, treballar qualsevol aspecte de l’evolució dels marges continentals –les vores, els finals del continent, la part submergida–  i com aquests es connecten amb les conques oceàniques, on ja podem parlar estrictament d’escorça oceànica.

Està format per la plataforma continental, la zona més soma, més plana d’alguna manera, que arriba fins a uns cent metres més o menys, i després comença una zona més abrupta, que és el talús continental. És més abrupta però no ha de ser de grans penya-segats, per entendre’ns. Però al final del talús comença la transició cap a la conca, cap a la plana abissal. Sobre aquesta estructura trobem tots els sediments que s’hi han anat dipositant i, per tant, el límit sempre és difús. Es pot definir, però té poca importància. El que importa és que els processos que passen a les diferents províncies del marge continental són diferents i per entendre com evolucionen has d’entendre com evolucionen a cada part, com s’encadenen: si estan connectats els processos de la zona soma amb la més profunda o com es relacionen longitudinalment. En termes geològics, podem definir un procés que passa ara, però veiem els marges com una estructura que ha evolucionat durant milions d’anys. Per tant, és molt important entendre com era el medi en un moment determinat, que genera un dipòsit determinat, que té una determinada morfologia i que està lligat a un ambient determinat, tant aeri com marí. Per a un geòleg, una cosa que passa molt ràpid no té sentit, tot i que és veritat que hi ha processos compulsius, instantanis, que tenen escala humana –amb el canvi climàtic veiem que s’estan accelerant els temps d’alguns processos–. Per exemple, la posició del nivell del mar en un moment concret condiciona com funciona tot el marge continental.

Si parlem de l’arquitectura general del marge continental, el nivell del mar és molt important. Té un reflex molt clar en la plataforma perquè, en funció d’on se situa el nivell del mar, passen coses a tota la plataforma. És com un gran nivell zero: si el nivell del mar baixa, tots els sistemes terrestres avancen; si el nivell del mar puja, tots els sistemes terrestres retrocedeixen. Per tant, tota la relació d’aportacions de sediments que arriben des del continent a la zona submergida, tot el balanç també canvia. Després hi ha altres processos: si la zona s’està aixecant o no, com és el volum de sediment, si hi ha un procés de compactació que permet que hi hagi més espai per acumular-se o no... A la plataforma és on millor tenim el registre dels canvis del nivell del mar al llarg de la història. És veritat que a les zones profundes també hi ha registre. Si el nivell del mar és baix, també arriben més sediments a la conca oceànica. Si et dediques a estudiar com ha variat el nivell del mar, has d’anar a la plataforma.

Al golf del Lleó tenim una plataforma molt extensa relativament tranquil·la, des del punt de vista geològic. La plataforma està trencada per canons submarins. La majoria són clarament a la vora de la plataforma, però en tenim alguns que no. El de Blanes pràcticament arriba a la costa i és una estructura que cal tenir en compte. També tenim el de la Fonera, a l’altura del cap de Begur, i el del cap de Creus. El principal risc a la plataforma és que hi ha una activitat humana salvatge. Només pensem en la pesca d’arrossegament, que suposa un risc per a qualsevol cosa que posis al subsol marí.

No tinc cap informació de com es farà. Si es va fer el MedGaz per la mar d’Alborán, aquest és en principi viable. Per Antonio Turiel, investigador de la casa, és una bajanada el BarMar des d’un punt de vista d’enginyeria perquè és una de les zones més profundes del Mediterrani, a banda de si té sentit tota la instal·lació per a l’hidrogen. Jo no entraré en si, des del punt de vista d’enginyeria, una canonada es pot posar a dos mil i escaig metres, que és la fondària de la conca fora de la plataforma en aquesta zona. Però jo crec que tindria més sentit anar per terra en una part per evitar els canons i després aprofitar la plataforma del golf del Lleó, estable geològicament. Pensem que els canons són grans valls que poden ser relativament actius. I més els que estan a prop de la costa. Recullen sediment que els arriba i el fan circular cap a les zones profundes en forma de fluxos. Funcionen com una mena d’allau: no tot es queda dins del canó, sinó que pot vessar, erosiona les seves ribes, és actiu. Per construir la canonada hauràs de tenir en compte si la dinàmica d’aquests canons és més o menys activa. Les parets dels canons tenen morfologia molt vertical i es poden donar esllavissades. Però en aquesta zona es considera que són fenòmens petits. L’altre element són els corrents d’aigua associats als canons, corrents que sovint tenen oscil·lacions diàries. I, en darrer terme, les grans masses d’aigua profundes que existeixen al golf del Lleó i que poden activar-se per causes que afecten el fons. Les grans masses d’aigua poden interactuar amb el fons i generar soscavament d’una canonada o d’un molí eòlic. Si anem al registre dels terratrèmols de per exemple els darrers trenta dies, encara que no té sentit geològicament, és il·lustratiu que la majoria i de més intensitat són al sud del Mediterrani: a Múrcia, a Granada, al mar uns quants... A la costa d’Algèria trobem els que tenen sovint més intensitat, i després hem d’anar ja al golf de Cadis per veure estructures tectòniques on es donen els terratrèmols més importants. Si te’n vas al mar catalanobalear, la situació sísmica és bastant tranquil·la. L’activitat sísmica és als Pirineus. A Mallorca tenim un puntet, que no devia arribar a magnitud 2 en l’escala de Richter, i un a Lloret, igualment inapreciable, que deuen ser petites falles molt profundes que ni tan sols tenen expressió superficial ni poden provocar un trencament del fons. Per tant, per al projecte tindríem una estructura tectònica poc activa, que generaria pocs terratrèmols i poc importants –dic estadísticament–, i aquests podrien provocar esllavissades poc importants. Però tot això s’ha d’estudiar a fons per fer el projecte.

Hi ha dues grans estructures en forma d’arc, amb orientacions diferents per l’aproximació de la placa tectònica africana i la ibèrica, i un sistema entremig de moltes falles, tallat longitudinalment per la gran falla de Palomares. Aquest sistema de falles és el que explicaria la sismicitat de Múrcia. Un d’aquests sistemes de falles que no estava ben definit és a l’extrem de l’arc sud, més a prop de la costa, i té sismicitat associada al Marroc –hi va haver terratrèmols importants amb alguna víctima i danys a Alhucemas i Melilla–. Si la falla té continuïtat a terra, el risc és més elevat per a les poblacions. Però després hi ha el risc de tsunamis. És veritat que moltes d’aquestes falles tenen un component lateral, menys associat a riscos de tsunami, que es formen per moviments verticals, de les falles o d’esllavissades. Però un company va estar modelitzant les falles d’aquesta zona i va veure que serien capaces de generar tsunamis de baixa intensitat, d’un o dos metres, però que arribarien a la zona d’Almeria i podrien causar danys. No podríem esperar un gran tsunami com a l’Índic, però són processos que passen i tenim registres històrics de molts tsunamis de baixa intensitat. Això també passa a Itàlia: petites esllavissades locals et poden generar un petit tsunami local. A Stromboli va passar: un col·lapse al talús va generar una onada prou gran per afectar altres parts d’illa. Si és estiu i estàs en una cala petita, tancada, pots tenir un problema greu. A vegades passa per activitat humana. A Niça i al sud d’Itàlia, per obres d’ampliació de ports, es va sobrecarregar el talús i hi va haver esllavissades que van generar petits tsunamis locals. Al Mediterrani no tenim els grans tsunamis del Japó o Sumatra, associats a estructures profundes de tectònica de plaques, de gran magnitud, que provoquen terratrèmols de magnitud 9. Estem parlant d’un rang totalment diferent. Al Mediterrani no tenim aquest context, però el procés existeix. Potser no és conegut, però l’últim tsunami que hem tingut al Mediterrani va afectar les Illes, el 2003, per un terratrèmol submarí a Algèria de magnitud 6,7. Va generar prou danys, sobretot en embarcacions. Per exemple, a les Balears, on hi ha plataformes submarines carbonatades, s’han trobat, com llesques, parts d’aquests afloraments en cotes més elevades, com si els hagués arrencat i dipositat més amunt una onada. S’han fet estudis sobre la possibilitat que ho hagin fet tempestes importants i s’ha vist que no en podia ser l’explicació. Per tant, sí que hi ha hagut tsunamis capaços d’arrencar grans blocs carbonatats i transportar-los a cotes que no els corresponen. El problema és datar-ho. Veient un bloc que està fora de lloc, sense cap altre context, és molt difícil datar quan va ser transportat. A Catalunya no tinc coneixement de cap registre geològic de tsunami.

El més conegut, el del 1755: amb el terratrèmol que va arrasar Lisboa, també va quedar molt afectada la costa de Cadis. Hi ha unes estructures tectòniques molt potents. Hi ha molta discussió científica sobre si aquell tsunami està associat a una falla o a una gran esllavissada submarina. Sovint, quan tens una estructura tan gran, no pots descartar un efecte acoblat. Un gran trencament per una falla que genera una esllavissada potent i l’efecte acoblat et generen un tsunami de gran magnitud.

Sí. Institucionalment tenen plans d’evacuació i emergència, però un dels principals problemes és la presa de consciència. Per posar un exemple: la gent que viu a les Canàries viu en volcans, però no en són gaire conscients. Ara s’ha vist a La Palma. La comprensió bàsica del risc està molt associada a la freqüència a què t’estàs exposant. Tots els riscos associats a la geologia marina estan normalment menystinguts perquè la percepció humana treballa a una altra escala. Un tsunami important a la ciutat de Cadis seria devastador perquè no hi ha escapatòria, només hi ha dos ponts per sortir. En aquesta zona té sentit un sistema d’alerta primerenca, que detecta un terratrèmol amb prou potència per provocar un tsunami. Evidentment la solució no és fàcil. Per començar, la consciència no és com al Japó, on tenen terratrèmols sovint i a l’escola els nens aprenen com han d’actuar. Al golf de Cadis podries fer exercicis d’evacuació, però, per una cosa que passa cada dos segles i que l’esperes i no ve, és poc eficient. Però la informació és bàsica. La gent ha d’entendre on viu. Ens hauríem de preocupar entre tots per transmetre aquest coneixement perquè la gent entengués el medi on viu i els riscos naturals a què està exposada.