Entre l’homenatge i l’autohomenatge

No hi ha cap dubte que Mario Gas estima Stephen Sondheim, del qual ha posat en escena quatre musicals: Golfus de Roma, Sweeney Todd, A little night music i Follies. Tenint present l’espectacle (estrenat el cap de setmana final del Temporada Alta) amb el qual homenatja el compositor nord-americà traspassat fa poc més d’un any, també podria considerar-se que estima molt els muntatges que ha fet amb les seves obres. Certament, pot estar-ne orgullós. Tanmateix, la impressió davant l’espectacle Sondheim x Sondheim (Que passin els pallassos) és que no només és un homenatge, sinó un autohomenatge, de manera que l’espectacle podria dur per títol Sondheim x Gas.

Situat a un costat de l’escenari, Gas va explicar la relació (i així els espectacles que n’ha fet) amb l’obra de Sondheim, del qual va llegir primer la lletra de Somewhere (En algun lloc) que va escriure pel West Side story compost per Bernstein. Ho va fer com si fos una declaració de principis (ho va remarcar més tard) d’un creador de musicals extraordinaris (que exploren entre el lirisme i la farsa les contradiccions i les insatisfaccions humanes) que tenia una sensibilitat social per imaginar un lloc amb una altra forma de vida. Quan Gas va llegir Somewhere, ja havien aparegut a l’escenari 11 músics, dirigits per Pep Pladellorens, i 19 cantants-actors (n’havien de ser 20, però Jordi Boixaderas no va poder actuar per mal a la gorja, mentre que també es va notar l’absència de l’anunciada Mònica López) movent-s’hi amb dificultat, sense trobar-hi espai, mentre ballaven el Night waltz d’A little night music, en què, inspirant-se en comèdies de Shakespeare i de Bergman, el desig circula i altera en una nit d’estiu.

Bona part dels intèrprets havien participat en els muntatges esmentats i a la vegada semblaven espectadors de la remembrança que se’n va fer a través de fragments enregistrats que, projectats en una pantalla, també van servir per recordar i homenatjar els absents: Montserrat Carulla, Assumpció Balaguer, Constantino Romero i el director Manuel Gas. Constatant que el temps ha passat, es respirava una nostàlgia que a vegades va ser contrarestada en el present per intèrprets (com ara Muntsa Rius, Teresa Vallicrosa, Pep Molina i una esplèndida Vicky Peña) que continuen en plena forma. Alternant-se cançons en català i castellà, per la comoditat de remetre a la llengua usada en els muntatges respectius, l’espectacle es configura amb una mena d’antologia de Sondheim x Gas. Una trobada d’amics i coneguts que semblava una mica improvisada.