Les incògnites del BarMar
L’única cosa segura de la connexió energètica submarina que aparca el MidCat és que anirà de Barcelona a Marsella
Caldrà definir el rol de la Generalitat, l’ús de la infraestructura i les vies de finançament
Ser una “peça importantíssima” de l’ecosistema energètic europeu és, en paraules del conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, un dels objectius del govern català, que fa pocs dies va passar de la decepció a l’eufòria en aquest sentit. Perquè mentre s’esvania definitivament la ja remota possibilitat de donar continuïtat al Midcat, el vell projecte de gasoducte europeu que havia de travessar la frontera francesa, per la resistència de l’executiu francès, s’obria l’oportunitat de construir-ne un de submarí que unís Barcelona amb Marsella. Anomenat d’entrada amb certes reminiscències hostaleres BarMar, ha estat rebatejat més tard amb el nom menys popular però més tècnic i d’aparença més solvent d’H2Med.
Va ser fruit d’un acord entre l’Estat espanyol, el francès i Portugal. El dèficit energètic que pateix Europa arran de la guerra d’Ucraïna va fer que la iniciativa fos saludada amb optimisme. Hi ha, però, força dubtes sobre el calendari i la utilitat de la infraestructura, pensada a llarg termini per vehicular hidrogen verd i, consegüentment, d’energia neta en un moment d’emergència climàtica. Però hi ha veus que donen per fet que abans servirà per transportar-hi gas.
El mateix president Aragonès ha donat per fet que Catalunya tindrà “un paper rellevant en les interconnexions energètiques europees”, confiant en el fet que disposa d’una planta de regasificació de gas liquat al mateix port de Barcelona, sense oblidar que Tarragona va avançant projectes de producció d’hidrogen verd. Malgrat que de moment tot han estat paraules per als titulars de premsa, el president català s’ha mostrat convençut que el govern català col·laborarà amb l’espanyol per precisar el disseny de la infraestructura, tot i que ara mateix hi ha massa incògnites i imprecisions al voltant del projecte i del paper que hi jugarà la Generalitat.
Imprecisions
No queda clar, doncs, si al principi hi passarà gas o es reservarà en exclusiva a l’hidrogen verd. En anunciar-se l’acord, la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, va declarar, precisament durant una visita a la planta de regasificació d’Enagàs, que Catalunya serà “un soci proactiu” per revertir la dependència del gas rus i va elogiar el paper de la planta com a porta d’entrada del gas natural liquat al sud d’Europa “per al present i per al futur”.
Però, fa pocs dies, en una entrevista al programa MeteoMauri de Catalunya Ràdio, la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, va aigualir les esperances dels qui confiaven que amb aquesta infraestructura se salvaria el dèficit de gas europeu i va confirmat que el BarMar, que insisteix a qualificar com a “hidroducte” i no pas com a “gasoducte”, transportarà només hidrogen verd. Serà, però, a llarg termini, ja que el que es produeixi al complex químic de Tarragona serà per a consum intern i només a partir d’un cert volum es destinarà a l’exportació.
D’on vindran els diners?
Sigui com sigui, l’executiu presidit per Pedro Sánchez assegura que s’ha avançat en la planificació. En l’entrevista radiofònica esmentada, Ribera va anunciar que aquest desembre hi haurà el primer esbós del projecte, i que ja ha establert contactes amb la indústria i les autoritats reguladores per tenir un esquema presentable a la UE.
Juntament amb el rol de la Generalitat, del calendari i dels usos de la infraestructura, una de les qüestions pendents de confirmació serà el finançament, ja que la Comissió Europea en principi no aporta fons als projectes energètics que impliquin emissions de carboni. Per tant, si s’esperen diners públics comunitaris, caldrà parlar només d’hidrogen verd? No és segur, ja que el juliol passat, paradoxalment, el Parlament Europeu, a instàncies d’estats com el francès, va obrir la porta a considerar “verdes” certes inversions en gas i nuclears.
A Brussel·les s’ha celebrat l’acord “polític” entre estats bo i esperant que es concretin els detalls del projecte per aportar-hi, si escau, finançament europeu. De moment, el portaveu d’energia, Tim McPhie, ha deixat clar que no hi haurà ni un euro si es destina a transportar fonts d’energia fòssil. L’executiu comunitari ha de valorar ara si el BarMar (o H2Med) pot constar a la llista de projectes prioritaris d’interès comú per ser mereixedor de fons europeus. Aquesta llista s’actualitza cada dos anys i la pròxima data per revisar-la serà gairebé d’aquí a un any, el novembre del 2023. En tot cas, sembla gairebé segur que l’hidroducte no podrà estar operatiu abans d’uns quants anys –“una o dues legislatures”, en paraules de Teresa Ribera– i caldrà veure què es concreta a la Cimera Euromediterrània que tindrà lloc divendres a Alacant, on s’espera que es facin públics més detalls i es doni resposta als interrogants.
Propostes de transició de Foment
Foment del Treball insisteix en la necessitat de donar ús al més ràpid possible al BarMar i de disposar del gas natural com a opció temporal. “Es parla molt de l’electrificació, però poc de les necessitats d’energia tèrmica de la indústria, bona part de la qual no es pot electrificar”, explica Salvador Sedó, director de desenvolupament sostenible de la patronal, que hi afegeix que l’Estat és el tercer d’Europa en potencial de biogàs, provinent de l’aprofitament dels purins i la biomassa, però que queda enrere pel que fa a instal·lacions per produir-ne. “Apostàvem pel MidCat –indica– per usar el gas natural com a element de transició.” Amb el canvi de circumstàncies, la patronal dona “suport al 100%” a la connexió amb Marsella, tot que serà més cara i es retardarà més, sense oblidar una alternativa que també han defensat i que de moment ha quedat descartada per la ministra Ribera: un altre gasoducte submarí que uniria Barcelona i Livorno, a la Toscana italiana.
