Cel i infern dels Pujol

Retrat ple de matisos

Són quatre frases d’aquesta minisèrie documental dirigida pel cineasta i escriptor David Trueba, germà i tiet dels també cineastes Fernando i Jonás, amb Jordi Ferrerons com a productor executiu i codirector. Com era de preveure d’aquest cineasta de mirada subtil i atent a la complexitat humana, la família Pujol no hi apareix ni com la sagrada família del títol ni com un clan malvat. Difícilment es podria fer un retrat en blanc i negre amb l’impressionant llista d’entrevistats que hi apareixen, de tots els colors: els presidents espanyols Felipe González i José Aznar, el seu fill Josep Pujol Ferrusola, el que va ser la seva mà dreta Lluís Prenafeta, Miquel Roca... També hi parlen Vicent Sanchis, quan dirigia TV3, i els exdirectors de diaris barcelonins Juan Tapia, Màrius Carol, Antonio Franco i José Antich, actual director del web de notícies El Nacional. Hi ha periodistes de perfils molt diferents: Iñaki Gabilondo, Josep Cuní, Jordi Évole, Jordi Panyella (d’El Punt Avui), Pilar Eyre, José Antonio Zarzalejos... També hi ha vells companys i rivals polítics, com ara el president Montilla, Joaquim Nadal, Núria de Gispert... Excepte el mateix Jordi Pujol, no hi falta gairebé ningú.

La docusèrie té quatre capítols de 50 minuts que s’estructuren alternant veus d’entrevistats en intervencions breus (de vegades fins i tot un acaba la frase d’un altre, gràcies al muntatge) i imatges d’arxiu que van desgranant les diferents etapes de la vida dels Pujol.

L’arribada al poder

El primer capítol se centra en els orígens de Pujol, la seva formació de metge, el casament amb Marta Ferrusola (“En aquest matrimoni serem tres: tu, jo i Catalunya”, li va deixar clar) i els episodis que el van fer famós, com ara la campanya contra el director de La Vanguardia i, sobretot, els Fets de Palau, que li van fer patir tortures i anys de presó. “Té l’ocasió de fugir i no ho fa, i sap que assumeix les conseqüències d’una repressió”, recorda Jordi Panyella.

El primer episodi arriba fins a la victòria de sorpresa de Jordi Pujol en les eleccions del 1980 i la seva arribada al poder. El segon repassa el seu paper el 23-F (“Probablement s’hauria d’haver anat cap a una federalització, però es va anar cap al contrari, va ser un efecte secundari de l’intent de cop d’estat”, diu Felipe González); la importància de la figura de Lluís Prenafeta (“Si era a l’ombra o no és perquè algú m’hi ficava, feia la feina que havia de fer. Si jo era a l’ombra és perquè a la llum hi havia el president”, diu ell mateix), el cas Banca Catalana, que el 1984 va estar a punt de portar-lo als jutjats, just quan va arribar a la majoria absoluta (surten les imatges en què va dir, des del balcó del Palau de la Generalitat: “El govern central ha fet una jugada indigna! A partir d’ara, d’ètica, en parlarem nosaltres”), i repassa la seva obra com a president (TV3, el model d’escola, carreteres i infraestructures...).

Lluites successòries

El tercer capítol se centra en els Jocs Olímpics i els moments d’eufòria i els incidents que hi va haver; en el seu suport primer a Felipe González i després a Aznar (ara justifica la seva famosa frase que parlava català en la intimitat dient que “evidentment havia de fer gestos”); les batalles successòries de CiU, en què està implicat el seu fill Oriol, i acaben amb Mas liderant el partit; el govern de Maragall i la polèmica del 3%, i els primers indicis de corrupció entre els fills del president.

Clavagueres de l’Estat

El quart és el més shakespearià dels episodis, i també el més proper a un thriller d’espionatge. Trueba denuncia sense embuts el joc brut i les clavagueres de l’Estat per tombar Pujol, perquè es va negar a desacreditar Artur Mas quan va fer el pas endavant cap a l’independentisme. Ho va pagar car, però la docusèrie també apunta que, més enllà de les il·legalitats de l’Estat, bona part de la família Pujol estava implicada en casos de corrupció, i que Pujol va confessar-se culpable de tenir tenia diners sense declarar a Andorra per protegir la seva família, però no va calcular bé les conseqüències de la seva declaració.

La sagrada familia no fa cap revelació: tot el que explica és conegut i ha estat publicat. El que ofereix és una mirada global de la trajectòria de Jordi Pujol i família: analitza i mostra les llums i ombres d’un personatge carismàtic i alhora contradictori. Francesc-Marc Álvaro ho sintetitza amb una frase: “Pujol es presenta a si mateix com un guia d’actitud moral perfecta als ciutadans, però a casa no aplica aquesta recepta.”