“Falta transparència sobre els beneficis fiscals dels rics”

Si preguntem als anomenats liberals ens diran sempre que cal abaixar-los. El tema, en realitat, és com es reparteix aquesta càrrega, que serveix perquè l’administració pugui atendre necessitats de la població. Curiosament, els liberals són els primers que, quan van mal dades, demanen ajudes als governs. Si complim amb l’article 31 de la Constitució, queda clar que els que més han de contribuir a la despesa pública han de ser els que més tenen. I aquí entren impostos com l’IRPF i el seu disseny, perquè si parlem de l’IVA, és un impost absolutament regressiu, el paguem tots igual quan anem a comprar.

Els que han de pagar més són els grans patrimonis, grans corporacions i grans multinacionals. Hi ha hagut acords minsos internacionals en el marc de l’OCDE sobre la fiscalitat de les multinacionals i s’ha establert una tarifa mínima del 15%. A l’Estat el primer que denunciem fa temps des de la Plataforma és l’abús que es fa de la figura dels beneficis fiscals, amb tarifes reduïdes, reduccions de base, de quota... Són uns beneficis hiperdesenvolupats, que fan que es recapti fins a vuit o deu punts per sota de la mitjana europea respecte al PIB. La ineficiència de l’Estat ve per aquest volum de beneficis fiscals, que no van acompanyats de la corresponent transparència. Tampoc hi ha un seguiment de l’impacte d’aquestes bonificacions en els objectius sobre els quals s’han establert, ni de la repercussió que tenen en recaptació.

Estem davant d’un sistema de finançament caduc. Ja era deficient quan es va establir, però ara ja han passat vuit anys sense que s’actualitzi com caldria i sembla que ningú s’atreveixi a reformar-lo. Catalunya hauria de tenir la gestió del cent per cent de l’IRPF, perquè el gruix dels serveis que gestiona la Generalitat provenen d’aquest impost. És cert que es rep el 50% de l’IRPF, però la recaptació, en acabat, la fa l’Estat, i amb un sistema de bestretes i compensació totalment ineficient, amb retards constants. Sembla el pare que paga la setmanada al seu fill adolescent. La qüestió és que Catalunya aporta cada any al voltant de 16.000 milions i ningú aporta dades sobre com i on es gasten. L’Estat rep fons europeus, Feder, agraris, socials, els Next Generation... I ha de retre comptes a Europa sobre la seva destinació. En el cas del finançament autonòmic, l’Estat no especifica on van els diners que redistribueix.

L’Estat no la vol abordar, com tampoc la del sistema fiscal. Es limita a introduir mesures puntuals, anunciades de manera populista. Algunes van en una bona línia, però són insuficients.

La Generalitat recapta un percentatge mínim de tots els impostos que paguen els catalans. Els tributs propis no són recaptatoris. Són quirúrgics, no els ha de pagar tothom. Serveixen per reconduir conductes amb petites externalitats, per fer que qui més contamina pagui més, o per conscienciar els ciutadans sobre hàbits de consum, pensant en la salut. I a més són finalistes, la recaptació es destina a millores en aquests àmbits.

He desmentit diverses vegades certs mantres que es diuen de forma demagògica al voltant d’aquest impost, com ara que només es paga a Catalunya o que si heretem un pis dels nostres pares ens haurem d’endeutar. A Madrid no s’ha eliminat i que és un impost vigent en la majoria de països de l’OCDE.

És cert que a Catalunya és on es paga més per aquest impost. Però també cal dir que es tracta del tribut més just, perquè el paguen les grans fortunes. I aquesta és una de les qüestions que no gosa abordar Pedro Sánchez. Hi ha territoris que l’han suprimit, moltes receptores nates, que a més no tenen les despeses que té Catalunya, no tenen policia, no gestionen infraestructures, etc. I també cal veure l’evolució demogràfica a Catalunya, l’allau de població que ha arribat en els últims deu o quinze anys, i mentrestant tenim el mateix sistema de finançament.

El discurs de la competitivitat està ple de fal·làcies. Les empreses van on hi ha més oportunitats de negoci i d’activitat. Catalunya, i sobretot el hinterland de Barcelona, que comprèn des de les Balears, tot el sud de França i fins a Saragossa, és prou potent per atreure inversions. Tenim infraestructures, gent amb bona formació... Els impostos són un tema totalment secundari. Si fóssim un desert no atrauríem inversions per molt que donéssim incentius fiscals. La nostra competitivitat no s’ha de basar a precaritzar condicions laborals o renunciar a serveis socials.