obituari
Mor Llorenç Soler, mestre de documentalistes
El cineasta valencià, de 86 anys, va ser distingit enguany pel DocsBarcelona
El gènere documental predomina en la seva filmografia, però també va dirigir alguns films de ficció i experimentals
El documentalista i director de films de ficció valencià Llorenç Soler, que es va significar també com a director de fotografia, ha mort als 86 anys. El DocsBarcelona va atorgar-li enguany el primer premi Docs d’Honor i el director del festival, Joan Gonzàlez, ha manifestat en declaracions a ACN que Soler era un “mestre de documentalistes i persona que va captar imatges que s’han convertit en icòniques del temps del franquisme”. Llorenç Soler va ser, segons assenyala el DocsBarcelona, una de les figures destacades del cinema documental independent i pioner en el gènere, que va posar el focus en les minories marginades i va donar veu a aquells que mai no l’han tingut.
El cineasta va iniciar la seva filmografia als anys seixanta amb els curtmetratges documentals Será tu tierra (1965), 52 domingos (1966) i El largo viaje hacia la ira (1969) i, en la següent dècada, es va incorporar al cinema marginal, amb pel·lícules com Noticiario RNA (1970), on ironitzava amb unes falses imatges del NO-DO com a vehicle d’adoctrinament franquista, o Sobrevivir en Mauthausen (1975), sobre els espanyols deportats a aquest camp de concentració alemany. El 1970 va dirigir també Carnet de identidad, un curt experimental amb textos d’Albert Camus, Ernesto Che Guevara i James Joyce.
El 1998 va dirigir el film de ficció Saïd, sobre un immigrant que creua en una pastera l’estret de Gibraltar amb el somni d’una vida millor, i el 2002 es va acostar al món gitano amb un altre drama de ficció, Lola vende cá, protagonitzat per Cristina Brondo. El mateix any també va dirigir Max Aub: un escritor en su laberinto, amb Juan Echanove en el paper de l’autor valencià d’origen francoalemany. Però és al gènere documental que va dedicar la major part de les seves energies. Els darrers vint anys ha dirigit títols com Francesc Boix, un fotógrafo en el infierno (2002), premiat a Màlaga i San Francisco; Del roig al blau (2005), sobre la transició al País Valencià; Kenia y su familia (2005); Ser Joan Fuster (2008); La mirada de Anna (2009) o 1000 lunas (2018). Ha compaginat les seves tasques de direcció amb les de direcció de fotografia d’altres cineastes com Francesc Bellmunt, Helena Lumbreras o Jesús Garay.
El cineasta va rebre el premi de Cinematografia de la Generalitat per la fotografia de L’última frontera (1993), i el 16è Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona va atorgar-li el 2019 el premi Honorífic per la seva trajectòria compromesa amb els Drets Humans.