Cinema
Quentin Dupieux
Director de cinema
“Intento ocultar l’infern de les notícies amb films”
El meu humor és una barreja de tot el que em va fer riure de jove: els Monty Python, còmics...
Pel·lícules inclassificables i carregades d’un humor absurd com Rubber, La chaqueta de piel de ciervo i Mandíbulas han fet de Quentin Dupieux (Clamart, Alts del Sena, 1974) un cineasta molt estimat al Festival de Sitges. Aquest any hi ha vingut a presentar dues pel·lícules que s’estrenaran al circuit comercial, Increíble pero cierto i Fumar provoca tos, i ahir a la nit va rebre un dels premis Màquina del Temps. Ha conegut per primer cop la bona energia que desprèn el públic entusiasta de Sitges i, sorprès, assegura que hi tornarà cada any.
Era conscient de l’entusiasme que desperten a Sitges les seves pel·lícules?
No, me n’he adonat avui, perquè tothom en parla i els periodistes em pregunteu. És una bona pregunta, jo sabia que les meves pel·lícules venien aquí des de fa deu anys, però ara tinc la impressió que els esperen com si fos un regal de Nadal. Ha estat una grata sorpresa, a partir d’ara vindré cada any.
Signa vostè sol els seus guions. Es posa límits o escriu amb tota llibertat?
Escric de manera molt lliure. El límit que poso és que hi ha moltes idees que llenço a la paperera. Si tinc una idea que em sembla genial, la desenvolupo, me n’adono que no porta enlloc, la llenço. Soc lliure, però molt rigorós, amb l’escriptura, busco un to molt precís, però no escric qualsevol cosa ni intento satisfer tothom.
D’on surt aquest humor absurd que desprenen totes les seves pel·lícules?
És difícil de dir, és una combinació de coses que m’agradaven de jove: els Monty Python, les pel·lícules de Zucker, Abrahams i Zucker, com per exemple Aterriza como puedas, però també els còmics... Jo crec que el meu humor és una barreja de tot el que em va fer riure a la meva joventut.
Aquest humor seu tan esbojarrat és una manera d’expressar-se cinematogràficament o vostè és així?
No, a mi m’agrada riure, prefereixo un sopar en què es riu i es diuen bestieses a un sopar seriós. I de nen també preferia riure que estudiar matemàtiques. Les absurditats de les meves pel·lícules són una manera d’apartar les angoixes de la nostra societat. És com una psicoanàlisi que canalitza totes les coses que m’angoixen d’aquest planeta i en faig comèdia per alliberar-me’n. És una manera de buidar les meves angoixes.
D’on surt la idea de ‘Fumar provoca tos’?
El títol vol expressar la idea que una acció té conseqüències. De fet, minimitzo les conseqüències, només dic que fumar fa tossir, però a la realitat és més greu. La pel·lícula parla d’un tema actual, però també és menys greu que la realitat.
No li sembla que de vegades la realitat és més absurda que les seves pel·lícules?
Segur! Per això quan es diu que les meves pel·lícules són absurdes ho trobo una ximpleria, és la vida que és absurda. Que jo parli ara amb vostè i m’estigui gravant és absurd. No miro les notícies, des de fa un temps el món ha esdevingut a poc a poc més angoixant. Intento ocultar a tota la gent que pateix l’infern de les notícies amb petits films divertits, i de moment funciona. Tinc una funció a la societat que és divertir la gent, i és genial, m’agrada molt. Sé que no és gran cosa, és menys important que els bombers o les missions humanitàries, però tinc aquesta petita funció, i he d’ocultar les notícies i el món real. Si no, seria incapaç de fer pel·lícules divertides.
‘Fumar provoca tos’ és també un homenatge als que expliquen històries?
Sí, es podria dir que és una celebració de l’explicar històries, més que un homenatge. Fer una pel·lícula és explicar una història, i el meu film planteja un joc a l’espectador, com quan eres petit i t’explicaven contes, buscant la complicitat.
Tenia la intenció a ‘Increíble pero cierto’ de riure d’una de les grans obsessions de l’home, la virilitat, i de la dona, envellir?
No m’agrada ficar tothom en un mateix grup. Conec dones de 50 anys que se’n foten d’envellir, homes joves amb por de perdre la virilitat... Som tots diferents, no es pot generalitzar tan fàcilment i dir que les dones o els homes són així. Jo mateix prefereixo com soc ara que fa deu anys i en cap cas voldria rejovenir.
Els seus rodatges són tan divertits com les pel·lícules?
En una pel·lícula com Fumar provoca tos hi ha tantes coses divertides per crear que per força acaba sent divertit. Al rodatge s’ha de ser molt rigorós, perquè si comences a riure ja no es treballa més. Però preparar-ho és molt divertit. Després hi ha molta feina preparant coses com fer explotar una tortuga, ho has de fer amb una sola presa i has de ser molt estricte.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.