Ferida basca a escena

Abans de l’èxit de Pàtria i de Maixabel, la dramaturga i actriu María San Miguel (Valladolid, 1985) va obrir el camí de portar a escena les ferides del conflicte basc al capdavant de Proyecto 43-2, una companyia que es va estrenar el 2012 i que és pionera en teatre documental. El llenguatge de Proyecto 43-2 és únic perquè el text i els diàlegs neixen de la documentació i de les entrevistes pròpies que San Miguel i el seu equip han fet sobre el terreny amb els protagonistes del conflicte i de la pau abans d’encarnar el ressò de les seves veus sobre les taules del teatre. Després de tastar l’èxit de la seva trilogia Rescoldos de paz y violencia al Teatro de La Abadía de Madrid, el LAVA de Valladolid o el Principal de Sant Sebastià, San Miguel porta a escenaris de Barcelona i en funcions obertes a col·legis l’obra central, La mirada del otro (2015), en la qual tres actors (l’autora, Pablo Rodríguez i Patricia Estremera) recreen la història d’una trobada a la presó entre una víctima d’ETA i un militant de l’organització, des de la preparació fins al moment en què té lloc la crua mirada als ulls entre víctima i victimari.

La mirada del otro es podrà veure de moment al Teatre Joventut de l’Hospitalet el dimarts 18 de octubre (amb doble funció: una funció matinal a les deu i una de vespertina a les set de la tarda) i el dimecres 19 d’octubre (en una funció matinal a les deu), i al Teatre Atrium de Viladecans el dijous 20 d’octubre (amb doble funció matinal: a les deu i a un quart d’una). La companyia Proyecto 43-2, però, té converses obertes amb més ajuntaments que hi han mostrat interès.

L’embrió del que San Miguel porta a l’escenari arrenca a finals del 2010, quan apareix una carta a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba) en la qual un grup de dissidents d’ETA mostren la seva disposició per entrevistar-se amb les famílies de les seves víctimes. “Vam decidir explicar un fet extraordinari: que dues persones unides per sempre pel que és irreparable, l’assassinat d’un ésser estimat, es poguessin asseure a parlar”, relata la dramaturga i actriu sobre la primera peça de ficció que posava el focus en la dimensió emocional de la justícia restaurativa. La sensibilitat especial que desplega San Miguel en aquesta obra i en la precedent Proyecto 43-2 (2012) –en la qual la commemoració en un txoko familiar del desè aniversari de l’assassinat del pare sacseja una família basca mentre es cuina un marmitako en temps real que al final el públic degusta)– i la posterior Viaje al fin de la noche (2017) no és casual: després de llicenciar-se en periodisme, el 2009 va culminar el màster d’humanitats amb la tesina El teatre com a eina pedagògica i de memòria. Un cas pràctic: el conflicte basc i, marcada pel coneixement d’Eduardo Madina, “puja a Euskadi” a entrevistar protagonistes sobre la vida quotidiana després de la violència i com viuen en present el procés de pau.

Davant una realitat ofegada pel maniqueisme, San Miguel té predilecció per la dimensió humana dels personatges dissidents de cada grup i sobre ells situa el focus. És així com enalteix figures com la de Rafaela Romero, una protagonista de la conquesta de la pau (“no hi hauria Jesús Eguiguren sense Rafaela Romero”) que els títols de crèdit de la política del Madrid oficial deixa als marges del reconeixement. “És a partir d’aquestes paraules que es construeix el text dramàtic i la posada en escena”, exposa San Miguel sobre una trilogia en què les paraules pesen i les frases persegueixen l’espectador més enllà de la butaca.