iran
Contra el setge al cos
Milers d’iranianes combaten l’obligatorietat del vel com a símbol del control absolut a què el règim sotmet la població
Mantenen el torcebraç amb les autoritats malgrat les més de 180 morts a causa de la repressió
Impulsades per la força que els dona la unitat, un centenar de noies adolescents es treuen el hijab al pati de l’escola. Cantant a l’uníson, descarreguen la seva ràbia contra un membre de les forces armades iranianes. Els responsables de l’escola han convidat el paramilitar perquè convenci les alumnes de les bondats del règim, però les joves revolucionàries impedeixen que es pronunciï mentre l’escridassen exigint-li que foti el camp. Per damunt dels caps de les noies, el representant de la Guàrdia Revolucionària aguanta el tipus com pot des de la tribuna, revisant les seves anotacions com si hi hagués de trobar la paraula màgica que li retornés l’autoritat.
És només una de les moltes imatges d’humiliació que la reputació del règim dels aiatol·làs ha de suportar aquests dies als centres educatius de l’Iran. Milers d’estudiants al país han aprofitat l’obertura d’escoles i universitats per gravar-se en col·lectiu mentre fan volar els seus cabells en públic, o esquarterant les fotografies de la màxima autoritat del país, el líder suprem Ali Khamenei, que lluïen a les parets de les aules. Les revoltes de les estudiants a dins de les escoles se solidaritzen amb les que tenen lloc als carrers, com també ho fan les mostres de suport d’iranianes exiliades des d’arreu del món.
Bloquejar internet
Tres setmanes després de la mort de Masha Amini, assassinada a mans de la “policia de la moral” perquè no duia el vel ben posat, les revoltes persisteixen sense mostrar símptomes de debilitat. Protesten contra l’obligatorietat del vel, el que moltes dones al país perceben com la punta de llança del setge que les autoritats mantenen contra els seus cossos. Els intents de la Guàrdia Revolucionària per aplacar l’oposició civil són ara per ara inútils, tot i que segueixen la mateixa estratègia que tard o d’hora els ha fet efecte durant altres cicles de protesta en dècades anteriors: bloquejar internet i aprofitar que el món perd accés al que passa sobre el terreny per aplicar la violència desfermada contra ciutadans desarmats. El 2019, dos membres de les autoritats van reconèixer a Reuters més de 1.500 persones mortes en dues setmanes.
L’hermetisme a què les autoritats iranianes sotmeten el país viu aquests dies un repunt que activistes i defensors dels drets humans s’esforcen a combatre. Ho fan intentant posar cares i noms a les víctimes de la repressió de la Guàrdia Revolucionària, que ha detingut desenes de periodistes. Associated Press registra més de 1.900 detencions a tot el país i el grup Iran Human Rights, amb seu a Oslo, afirma que hi hauria 185 morts per l’acció dels cossos policials.
Les forces de l’Estat haurien provocat almenys 80 d’aquestes víctimes en la matança que va tenir lloc a Zahedan, capital del Balutxistan, una regió del sud-est iranià fronterera amb el Pakistan. L’operació repressiva pretenia posar fi a les protestes que la població local manté des de setmanes enrere contra un membre de la policia regional.
Impulsades per l’esclat feminista a tot el país, les residents del Balutxistan responen contra la suposada violació d’una nena de 15 anys, que hauria estat agredida a comissaria després que el policia la detingués per motius desconeguts. Múltiples activistes sobre el terreny asseguren que el Balutxistan, el territori més pobre de l’Iran, pateix l’animadversió de les autoritats iranianes. El règim dels aiatol·làs, monopolitzat per musulmans de confessió xiïta, esclafaria de manera habitual l’únic territori del país on els musulmans sunnites són majoria.
Va ser la mort d’una dona d’una altra minoria, la de la jove kurda Amini, la que el 16 de setembre passat va provocar l’exasperació de milers de dones al país. “Allò ens va despertar un trauma col·lectiu”, afirma la jove Saad, que demana ser presentada amb un àlies per prudència davant les autoritats. Ella és a Teheran i respon les preguntes d’El Punt Avui a través de missatges escrits durant els pocs moments del dia en què aconsegueix esquivar el bloqueig d’internet.
“Exigim viure”
“Els hijabs obligatoris són un símbol del poder del govern sobre els nostres cossos, però aquests dies volem que ens vegin controlant els nostres propis cossos”, reivindica aquesta estudiant d’història i economia. Saad denuncia el foc indiscriminat que la policia utilitza contra les manifestacions, però adverteix que una vintena de dies després continuen traient-se el vel al seu davant. “Algunes dissenyem pòsters de protesta, d’altres els escampen. Aprofitem cada ocasió per emetre el nostre missatge de protesta, però aquesta vegada anem acompanyades de les nostres mares i tietes”, explica.
La teheraniana adverteix que l’aixecament de l’obligatorietat del vel no les faria callar: “Això seria només el principi”, respon. “Exigim els nostres drets humans més bàsics: exigim viure, exigim l’autonomia dels nostres cossos, exigim igualtat econòmica.” La llei iraniana, lamenta, discrimina les dones “de manera descomunal” en tots els àmbits de la seva vida: “Ens fan dependre dels marits, dels tutors masculins; ens priven de la nostra dignitat.”
LES FRASES
Una revolta que apunta al cor del règim
La Shima és iraniana, viu a Nova York i forma part del col·lectiu feminista Raha. “La gent està emprenyada per la precarietat i la repressió política de l’Estat, que empresona i assassina dissidents de manera contínua, especialment des del novembre del 2019”, reconeix a El Punt Avui. Però aquest moviment, al·lega, “s’ha d’entendre com una revolta feminista que apunta al cor ideològic de la República Islàmica”. “És una transformació revolucionària en què les dones es treuen del damunt el símbol de la repressió de l’Estat mentre col·loquen els seus cossos enmig dels carrers durant les protestes.” El govern iranià, diu, no cedirà en el control de les iranianes: “Això impulsaria les protestes, que passarien a exigir canvis estructurals; seria l’inici de la fi de la República Islàmica.” Nega que les protestes no tinguin organització popular. Afirma que hi ha grups coordinant protestes i suport mutu entre la població, i que molts sindicats fan vaga. “La unió entre les protestes al carrer i l’acció dels sindicats podria construir un autèntic punt de trencament revolucionari”.
