Contra el vel obligat i molt més

Dones que bolquen vehicles blindats mentre canten. D’altres que ballen amb els cabells al vent davant de la policia. A l’Iran, els carrers cremen. I no sembla que la tardor els hagi de refrescar.

La mort de Mahsa Amini, el passat divendres, ha provocat un esclat que a cada dia agafa força i raó de ser. La jove del Kurdistan iranià visitava Teheran quan va ser apallissada per l’anomenada policia de la moral. La detenien per no dur el vel ben posat al cap.

Les autoritats asseguren que Amini va morir d’un atac de cor, però l’excusa no ha aturat unes revoltes que van de molt més que de la imposició del hijab. Milers de persones veuen aquesta mesura com el símbol de l’opressió d’unes autoritats desfermades que, des d’un temps enrere, han augmentat els seus esforços per imposar-la. I ho han fet fins a extrems distòpics. Les dones a l’Iran s’enfronten fins a 10 anys de presó per no dur el hijab, i la Guàrdia Revolucionària va anunciar, el mes passat, que utilitzaria tecnologia de reconeixement facial per perseguir qui no acatés la norma.

La protesta, on hi ha milers de dones musulmanes que opten lliurement per tapar-se els cabells amb el hijab, apunta contra el règim que la sustenta: la policia de la moral. Teheran no estalviarà sang per aturar la major amenaça a què s’enfronta en anys. Les qui protesten s’hi juguen la vida, i ho saben. S’han registrat més d’un centenar morts en nou dies de disturbis i el bloqueig d’internet no augura bons presagis, menys encara després que el president de l’Iran, Ebrahim Raisí, afirmés, ahir, que s’ha “d’actuar de forma decisiva contra els qui s’oposen a la seguretat i tranquil·litat del país”. En les manifestacions del 2019 hi va haver 1.500 víctimes mortals en menys de dues setmanes. Ara, enmig del caos, les universitats han decidit tancar. Com a mínim, durant una setmana.

La frustració per la situació econòmica també explica la força amb què tanta gent surt al carrer, ofegada per una inflació del 60%. Les sancions que els Estats Units impulsen contra el règim iranià, apartant el país del circuit de finançament global, propicien aquesta conjuntura. Però molts iranians, tant al país com des de l’exili, perceben l’actual règim com a part del problema. El desencant cap a les autoritats, que van prendre el poder el 1979 per fer fora una monarquia que rebia el suport d’Occident, va plasmar-se les darreres eleccions, en què només va votar el 48% de la població. Va ser la participació més baixa en la història de la República Islàmica, on els més vells reconeixen que els joves d’avui s’han plantat davant del règim amb una energia que les generacions anteriors no havien tingut.