“Avui, els exorcismes són perfectament útils”

El que importa és si hi creuen els meus personatges. Pel que fa a mossèn Carreras, exorcista novell turmentat per antics errors, creure en Déu és la seva professió. L’Elena Corbera, en canvi, la sotsinspectora que investigarà el misteriós assassinat a la parròquia, no pot ser més descreguda, com ella mateixa confessa: “La meva fe en les persones se’n va anar amb el meu exmarit.” De totes maneres, ja ho va dir un dia l’escriptora Donna Leon: “Fins i tot si no ets creient cal admetre que Déu compleix un paper en la societat, fa de guia per als que volen seguir-lo.” Per això jo tenia clar que les últimes quatre paraules de la novel·la havien de ser aquestes: “Déu tot ho veu.”

Encara que nosaltres no hi creiem, el Dimoni sí que hi creu, en nosaltres. Hi creu de manera entusiasta, per això el tenim sempre a prop, tustant la porta, temptant-nos, obsedint-nos, oprimint-nos i finalment, si pot, posseint-nos.

En la gran majoria dels casos documentats la presència del Maligne queda descartada i es deriven als serveis psiquiàtrics, però a vegades es demana la intervenció d’un exorcista precisament perquè la psiquiatria no ha funcionat. Els exorcismes els autoritza el bisbe, amb comptagotes i una màxima discreció. Podem caure en el clixé, però hi ha persones que, quan travessen tràngols d’aquesta mena, agraeixen el confort espiritual d’un sacerdot. Per tant els exorcismes, avui, són perfectament útils.

Quan van nomenar el mossèn de Roses primer exorcista oficial de la diòcesi de Girona, el meu instint literari es va activar. Volia saber com seria el dia a dia d’un principiant en un tema tan delicat i apassionant i, qui sap, potser donar-hi forma de dietari. El mossèn de Roses, però, s’hi va tancar en banda, no es considerava prou preparat per parlar públicament del tema; primer n’havia d’aprendre, em va dir. Això em va donar la idea: què passaria en la vida d’un capellà que ha assumit un càrrec d’aquesta mena si el Mal entrés a la seva parròquia i es cometés un assassinat al confessionari? Naturalment la meva novel·la no té res a veure amb aquest mossèn ni amb cap personatge real. Això sí, per documentar-me jo en necessitava un, d’exorcista, i al final vaig trobar-lo a la parròquia de Tremp: el pare Mateo, que desgraciadament ens va deixar l’any passat.

M’agrada el noir. Hi ha novel·les amb trama i novel·les sense. Totes dues opcions són difícils de fer, però si incorpores una trama has de procurar que enganxi, que avanci i que no decebi. És una autoexigència que s’afegeix a la cura per la llengua, la creació d’una atmosfera i el manteniment d’un bon ritme narratiu. Com a lector, són els ingredients que m’agrada trobar.

El ritme el marca el mercat. Fa dotze anys que el Grup 62 em té confiança, he publicat amb Proa i sobretot amb Columna, amb Glòria Gasch al capdavant, que manté l’exigència del primer dia, igual que jo. Per a mi dos anys és el temps mínim per escriure adequadament un llibre. Cal marge per polir tots els detalls. La portada, per exemple, sempre és complicada de decidir. En aquest cas hi vam donar moltes voltes fins que vam trobar-la: el confessionari, que dona repòs espiritual als creients, amb la llum adequada i un cadàver encara calent pot ser també un element del tot sinistre.

La gràcia de la novel·la negra, la seva versatilitat, és alhora el seu principal inconvenient: sembla que totes les trames i tots els assassinats ja s’hagin explicat. Per això busco escenaris que em son propers però originals, amb trames poc o gens freqüentades abans en la ficció. I, tal com pertoca al gènere, sempre apostant per un embolcall de preocupacions socials.

Els tres escenaris de la novel·la són els carrers empedrats de Girona, les rouredes humides de la Garrotxa i les ermites abandonades del Ripollès. Joseph Conrad, en el seu descens al cor de les tenebres, fa que un personatge digui: “Abans em pensava que si em moria en un lloc malvat, no aniria al cel.” Els meus protagonistes transiten per llocs malvats i tenen por de morir-hi. I al cim hi fa mal temps, sí.

L’ambientació és el que transporta el lector al món que estàs creant, per això requereix dedicació, reescriptures. François Truffaut deia que no has vist realment una pel·lícula si no l’has vist dues vegades. El mateix passa amb els llibres. Vull que el lector hi torni per rellegir una descripció, un diàleg... L’ambientació, però, és només un acompanyament: el barri gitano de Girona a Les causes perdudes, els costums dels pastors de cavalls del Ripollès a Esborraràs les teves petjades, les restes de les antigues bases americanes a l’Empordà a I ens vam menjar el món... A totes les meves novel·les hi ha interès pel paisatge i per les localitzacions. Ara volia tocar els exorcismes a la Catalunya contemporània. Calia fugir de l’estereotip, però l’escena de l’exorcisme era obligada per no defraudar els lectors. Obligada, però amb un desenllaç sorprenent...

Daniel Carreras és una clara picada d’ullet al pare Damien Karras. Per a la nostra generació l’estrena cinematogràfica de L’exorcista va ser tot un esdeveniment. El que jo no vaig poder comprovar fins fa tan sols un parell d’anys és que l’autor de la novel·la, William Peter Blatty, era un escriptor magnífic. L’edició catalana l’ha publicat l’editorial Obscura, amb una excel·lent traducció d’Eduard Sepúlveda a partir del material que l’autor va actualitzar el 2011 amb motiu del quarantè aniversari. És una història molt curiosa: els editors van donar a William Peter Blatty l’oportunitat de retocar l’obra original i ell, que ja tenia 83 anys, la va reescriure de dalt a baix incorporant una escena inèdita que és la més terrorífica de totes. Una lectura molt recomanable.

Sempre convé que la representant de la policia que investiga el cas sigui una heroïna amb ferides emocionals. En aquest cas tenim una mare defectuosa amb una filla adolescent que segurament no hauria volgut tenir. D’aquella mena de persones fatalistes que saps que tenen raó i al mateix temps veus que permanentment s’equivoquen.

És una novel·la que està escrita però no acabada, de manera que la continuació d’On hi hagi por, podria ser una preqüela que ens explicaria què va provocar les ferides psicològiques de la Corbera, com es va esguerrar el cas del doble assassinat de l’hotel Cala Borinada.

Els personatges secundaris són molt difícils de perfilar perquè els has de dosificar; si no, perden gràcia i eficàcia. Per exemple, l’inspector Varela, el mentor de la problemàtica Corbera, nascut a Olot en una família castellanoparlant, s’expressa en català sense el típic accent de la comarca, però de tant en tant deixa caure contundents localismes. El parlar garrotxí apareix en algun altre personatge, però de manera subtil, perquè tampoc era cosa d’omplir el text de cursives.

El rigor absolut de la feina dels que s’hi dediquen i l’antiguitat del procediment. Els capellans exorcistes apliquen un manual concebut el 1614, l’Statua Ecclesiae Latinae, que pràcticament s’ha mantingut inalterat fins a l’actualitat. Aquella primera guia oficial no es va retocar fins al 1962, durant el Concili Vaticà II. Després, l’única modificació data del 1998, quan la Congregació per al Culte Diví i de la Disciplina dels Sagraments va excloure els maleficis, les víctimes del vudú i coses així, que es troben al darrere de la majoria de les possessions falses.

O potser no tan fantàstic... Moltes coses que surten al llibre es poden considerar fantàstiques o, ben al contrari, terriblement quotidianes, segons les creences o l’escepticisme de cadascú. La resurrecció de la carn, per exemple, pilar de la fe cristiana, és un objectiu rere el qual sempre ha anat la ciència, actualment per exemple amb l’estudi de la medusa immortal, capaç de regenerar-se eternament. Però si la resurrecció algun dia és possible tornarem també a la vida els criminals executats? De les bruixes m’interessa que mai no han estat aliades del Dimoni, l’han combatut. Per això l’Església les cremava, no volien competència.

Canfranc existeix de veritat, és un laboratori excavat en la profunditat rocallosa del Pirineu. Hi estudien les partícules de la Matèria Obscura, un misteri de la ciència que jo aprofito per fer un homenatge a David Seltzer, autor d’una altra novel·la referencial, La profecia.

Jo tindria present el consell del pare Gabriele Amorth, el famós exorcista de la diòcesi de Roma: “Per als incompetents és perillós atacar el Dimoni.”