S’abaixa el teló per a Joan Ollé
El director, cofundador de Dagoll Dagom i responsable d’un llarg seguit de recordats espectacles teatrals, va morir ahir als 66 anys
La cultura catalana no dona l’abast. L’endemà de l’enterrament de l’escriptor Vicenç Pagès, traspassat als 58 anys, ahir va saltar la notícia, no menys sobtada, de la mort del director, dramaturg i professor teatral Joan Ollé per un infart. Figura cabdal tot sovint incòmoda del teatre d’aquest país, va ser cofundador de Dagoll Dagom; va dirigir teatre, cerimònies i televisió, i va ser professor de l’Institut del Teatre, d’on va ser apartat l’any 2021 per acusacions per part d’alguns dels seus exalumnes de presumptes abusos i agressions sexuals que ell, però, sempre va negar.
En saber-se la notícia, les reaccions no es van fer esperar; entre d’altres, la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, va deixar dit sobre Ollé: “Ens deixa a la memòria una gran quantitat de bons espectacles teatrals. Una trajectòria qüestionada per les acusacions d’assetjament sexual i abús, que ens fan reflexionar sobre com volem que s’utilitzi el poder. Una abraçada a la família i amics.” Per la seva banda, el tinent d’alcaldia de Barcelona Jordi Martí va ser més concís: “Intens, agut, polèmic, controvertit, tot un home de teatre! Descansa en pau.” O l’escriptor Josep M. Fonalleras: “En Joan [Ollé] era alhora contingut i exagerat, dispers i precís, amable i excessiu. El teatre català no s’entén sense el seu mestratge, la seva ambició, els clars i obscurs. I la ràdio i la televisió: sagaç, inesperat, intel·ligent, juganer.”
Llicenciat en filosofia i lletres (UAB) i en art dramàtic (Institut del Teatre), Joan Ollé (Barcelona, 1955) es va vincular de ben jove al teatre quan el 1973 va fundar amb altres companys de carrera Dagoll Dagom, de la qual van sorgir muntatges com ara l’aclamat Nocturn per a acordió, de Salvat-Papasseit (1975). La fama els va arribar amb No hablaré en clase, que va escriure amb Josep Perramon i amb la qual van fer 300 funcions per tot l’Estat.
Ollé, que aspirava a realitzar nous projectes, va abandonar el grup i va començar a actuar en nombrosos muntatges, sobretot a TVE. Als anys vuitanta va ser un no parar, d’interpretar, però també quan va entrar com a professor de l’Institut del Teatre (1980) i va fundar amb Jordi Mesalles el Col·legi del Teatre (1983). A finals de la dècada, va iniciar les col·laboracions amb Joan Barril i d’aquest binomi en van sortir les fites radiofòniques de La R-pública i, anys més tard, El cafè de la república (2000-2014). I, ja a Televisió de Catalunya, la singular i venerada L’illa del tresor, una nova incursió en el món de la comunicació que va popularitzar la seva figura i fins i tot va merèixer el Premi Nacional de Televisió 2005.
Durant la seva llarga trajectòria va estrenar una desena de textos teatrals propis, i en va dirigir molts més, amb muntatges especialment recordats, com ara Soldados de Salamina (2007) i Coral romput (2008). Del 1993 al 2001 va assumir la direcció del Festival de Sitges, que va revitalitzar amb espectacles de baix cost i l’estrena d’autors novells. El 1995 va tornar al Romea amb L’hora dels adeus, de Comadira, i el 1996 va obtenir el Ciutat de Barcelona per De poble en poble, de Peter Handke. El 2003 es va integrar al consell directiu del Lliure, on va dirigir l’Espai Lliure fins al 2004, del qual es va desvincular, tot i que hi va continuar revisant clàssics contemporanis (Txékhov, Pirandello, Camus, Ionesco o Gombrowicz) fins que hi va tornar Lluís Pasqual el 2010. Teatralment, sempre s’havia declarat un amant de la paraula –“el teatre és la força de la paraula”– i per això als seus muntatges solia buscar la sobrietat de la resta de llenguatges per no entorpir-la, cosa que connecta amb el teatre pobre de Grotowski. Del reguitzell d’obres que va dirigir, en destaquen un munt: entre d’altres, No hablaré en clase (1977); Así que pasen cinco años, de García Lorca (1998); Víctor o els nens al poder (2002), o les diverses adaptacions de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
A partir de llavors, es va prodigar en actes institucionals, que havia iniciat amb la commemoració de la II República (2006) o l’espectacle de la Fira de Frankfurt (2007). Hi sobresurten les Diades del 2009 al 2013 o Petits moments de vida, per al centenari de l’Institut del Teatre. Amb una setantena de muntatges, el 2012 es va presentar per dirigir el TNC, però no va passar la tria. Van escollir Xavier Albertí, que li va obrir les portes del TNC, on va representar Lorca, Shakespeare i, recentment, Koltès. També va treballar en un muntatge sobre Gil de Biedma per al Lliure. Va escriure peces breus per a T de Teatre i les píndoles de Bons propòsits amb Barril (2002).
“El que he fet al llarg d’aquests 40 anys ha estat dirigir, però sempre que puc m’hi poso una mica per dintre. M’agrada molt la presència amb el públic. Normalment la televisió i els mitjans estan consagrant que un home o una dona que s’adrecen al públic hagin de recórrer a un estil una mica impostat. Són molt diferents el teatre i el cinema. Em quedaria amb el teatre per amor i amb el cinema per desconeixement”, són algunes de les declaracions que va fer en el programa televisiu Noms propis (RTVE) en la que va ser una de les últimes entrevistes públiques abans que la polèmica enfosquís la seva carrera teatral i el teló s’abaixés del tot.
Ollé, una fera teatral
A l’escena, quan una persona té un ampli abast de la matèria se’l bateja com un home de teatre. Joan Ollé havia dit més d’un cop que triava les obres per intuïció. I que n’aprenia d’elles preparant les funcions, a la sala d’assaig. Era on provava el text amb els actors i certificava la profunditat de la dramatúrgia. Amb els anys, van anar creixent les queixes pel tracte (demanava disculpes públiques, fa ust un any, si algú s’havia sentit maltractat pel seu vocabulari o pel tracte en el passat). Ollé ha estat una fera teatral. Amb moltes llums i algunes ombres. Poc amic de les crítiques, aprofitava el seu espai de poder (publicava articles en mitjans de comunicació, i disposava d’estatus al sector) per a menystenir qui no celebrés cada treball seu. Tot i així, l’empremta que ha marcat Ollé (que tenia Montserrat Carulla com a mussa a l’escena sempre que podia, des que van coincidir a “La plaça del Diamant”, al Teatre Borràs, el 2004) deixa un rastre de bon olfacte, gust per la paraula i austeritat a l’escena..I també que pot molestar el seu mal parlar i referències per les quals, si van ofendre, demana disculpes.I també que pot molestar el seu mal parlar i referències per les quals, si van ofendre, demana disculpes.I també que pot molestar el seu mal parlar i referències per les quals, si van ofendre, demana disculpes.I també que pot molestar el seu mal parlar i referències per les quals, si van ofendre, demana disculpes.
Joan Ollé ha estat un indiscutible director de teatre i un home de teatre controvertit, que entenia la direcció i l’ensenyament (perquè ha estat dècades treballant a l’Institut del Teatre, fins que es va jubilar enmig d’unes acusacions d’abús que una comissió externa va acabar declinant-les) amb una jerarquia molt personalista.
Ha estat un home de teatre beneït pels vents perquè ha aconseguit disposar d’espais de referència envejables com la direcció del Sitges Teatre Internacional, un festival de teatre experimental (1993-2001). El festival, estrenat el 1967, va agafar empenta amb la democràcia: Ricard Salvat (1977-1986) li va donar un caràcter internacional. Ollé també va formar part de l’equip directiu el Teatre Lliure fins que Àlex Rigola el va arraconar després d’una època irregular, tot i que Ollé declarés que plegava ell mateix “per cansament”, després d’una dècada de col·laboració. Ollé va obrir l’Espai Canuda el novembre passat, com a reacció al rebuig que va percebre de bona part del sector teatral. Volia ser un espai de pensament i cultura on pogués preparar obres de teatre i també fer clases particulars. En la seva presentació, va anunciar un contraatac a tota la pressió mediàtica rebuda els últims mesos anunciant que editaria un llibre i que no descartava accions judicials pel linxament mediàtic. Sí va admetre una falta en entrar begudes alcohòliques a la sala d’assaig de l’Institut del Teatre (sense admetre que això volgués dir que hagués fet sessions borratxo, aclaria).
Ollé ha estat una fera teatral capaç de fer grans i acurats muntatges com ara la versió de “La plaça del Diamant “i “La mort i la primavera” de les obres de Mercè Rodoreda. O un celebrat “Doña Rosita la soltera”, de Lorca, a la Sala Gran del TNC o “El malentès”, de Camus a la Fabià Puigserver, al Lliure. A l’Espai Lliure, destaca propostes com la d’”El quadern gris”, de Josep Pla. També excel·lia amb els seus cabarets literaris que jugaven amb la construcció d’universos entre farsescos i nostàlgics com “A la ville de..”.(Amfiteatre Grec) o “Paraules d’amor” (a La Seca).
La contradicció per la vida i l’obra d’Ollé es confrontava ahir a les xarxes. Com tota fera teatral, va ferir i va persuadir. La seva personalitat abassegadora intimidava tant com la de Rosa Maria Sardà. Era el contrast ala bonhomia de Joan Barril, amb qui conviurien llargues sobretaules des d’on, pressumiblement, va néixer la idea de “L’illa del tresor”, un dels programes sublims de la televisió. Ollé, que també havia compartit carrera amb Pepe Rubianes (als inicis de Dagoll Dagom) a “No hablaré en clase”, va mantenir una certa consideració entre els polítics (va rebre encàrrecs per fer gales de l’11 de setembre) i Anna Grau, de C’s, va fer el màxim per ser vista a l’estrena de l’Espai Canuda. Rubianes, avui, és recordat amb enyorança perquè era inflexible amb els feixistes; Ollé era una era difícil de classifcar com un Passolini controvertit.