Sempre incòmoda

Clara Peya està a punt de cloure la gira del disc Perifèria, però ha tingut el privilegi de fer-ho en un dels tres millors escenaris del món, la Mar d’en Manassa dins del Festival Portalblau de l’Escala. Al començament del concert, la pianista va reconèixer que no hi ha perifèria sense que hi hagi també centre. El seu piano és el centre del directe, ocupa una posició elevada i té un poder demiúrgic. Ella no canta i la centralitat de la veu queda desplaçada a la perifèria, gràcies a l’excel·lent treball d’Enric Verdaguer. L’espectacle no és un concert convencional, sinó gairebé un ritual màgic, poètic.

Clara Peya sembla deixar molt enrere el temps d’Estómac i la mala llet de quan cantava Los Borbones son unos ladrones. No hi ha cap tema del repertori del directe que no pertanyi al disc que va treure el febrer de 2021 i que va compondre en temps del confinament. On hi havia ràbia hi ha calma, on hi havia indignació hi ha reflexió i on hi havia proclama hi ha poesia. Tot plegat no vol dir que Peya hagi abandonat la consciència política. El tema d’obertura del concert ho deixa clar quan afirma: “¿Quién se atreve a hablar de periferias?” Al llarg d’una hora i vint deixa palès que parlar de perifèries no equival només a parlar de l’alteritat marginada, sinó també de les nostres perifèries emocionals o afectives. Amb tot, les perifèries polítiques hi són presents.

Un dels millors moments de la plàcida nit a la Mar d’en Manassa va ser quan va convidar la cantautora de Roses Rusó Sala a posar veu a Mujer frontera, el tema més reivindicatiu del disc, sobre les dones jornaleres sense papers de Huelva. La cantautora va haver de preparar-ho en una tarda perquè havia fallat la persona que havia d’interpretar-lo, però va fer-ne una versió memorable que va emocionar la mateixa Peya. Al final, després que els components de la banda es reunissin per afirmar que “si la lluna pogués parlar-me, m’explicaria com cantar-te”, va quedar clar que Clara Peya no és una cantant indignada, sinó una artista que sent una profunda incomoditat cap al món. Gràcies a aquesta incomoditat és capaç de trobar la poètica de la perifèria.