Líban: sense justícia dos anys després
La classe política aconsegueix bloquejar la investigació de l’explosió al port de Beirut malgrat les evidències contra exministres
El trauma i la gran crisi econòmica que viu el país fan que el jovent treballi per emigrar
Sense saber-ho, centenars de milers de persones havien estat construint les seves vides al damunt d’una bomba de rellotgeria. La tarda del 4 d’agost del 2020, milers de persones tornaven d’un dia de platja i es preparaven per anar a prendre alguna cosa a Mar Mikhael, una zona de copes prop del port. D’altres sortien de la feina i enfilaven cap a casa per trobar-se amb els seus. Fins que l’impensable es va entravessar als seus camins.
La jove Mariana Fodoulian ho recorda amb dolor mentre l’expressió somrient de la seva germana Gaia l’acompanya tatuada a l’avantbraç. “Jo estava a punt de sortir de la clínica quan vaig sentir el terratrèmol”, recorda aquesta veterinària. “Vaig notar l’explosió i de sobte la paret ens queia al damunt. Vaig sortir al carrer i vaig trucar a ma mare. Ella cridava i repetia alguna cosa com «Gaia morta».” Fodoulian va córrer cap a casa entre persones ensangonades o plenes de pols, però ella no recorda res d’aquell trajecte: “Només pensava a córrer.”
L’explosió que avui fa dos anys va fer volar pels aires el port de Beirut va provocar en pocs segons més destrosses que la guerra civil en quinze anys. L’ona expansiva va matar la Gaia i almenys 217 persones més. També va ferir més de 7.000 persones, moltes d’elles per l’impacte de portes i finestres que havien sortit disparades en totes direccions. Unes 300.0000 persones més van perdre casa seva, almenys temporalment. El motiu: la detonació de centenars de tones de nitrat d’amoni, un material explosiu que estava des del 2013 emmagatzemat al cor de Beirut. Els beirutins recordaran per sempre les paraules de l’aleshores governador de Beirut, Marwan Abboud. Envoltat pel caos absolut, es va descompondre en llàgrimes: “Mai havia vist tanta destrucció. Sembla Hiroshima o Nagasaki.” Fodoulian reivindica que les víctimes no havien fet res per trobar-se amb la mort: “Eren a casa o a la feina. No estaven alçant-se en armes per lluitar en cap conflicte.” Ara fa un any que la jove ha deixat el seu ofici per entregar tot el seu temps a la lluita per la justícia: “La classe política està intentant veure qui es cansa abans, si ells o nosaltres –denuncia–, però nosaltres no ho farem.”
Aviat es va saber que el govern coneixia la presència del nitrat d’amoni al port. Una investigació de Human Rights Watch, publicada l’agost del 2021, va adjudicar responsabilitats polítiques. Ali Khasan Khalil, exministre de Finances, i Ghazi Zeaiter i Yousef Fenianos, tots dos extitulars del Minsiteri d’Obres Públiques, eren alguns dels assenyalats. A tots ells se’ls havia notificat per carta el risc que suposava la presència dels explosius al port –a algun d’ells, tan aviat com el 2014–, però no van fer res al respecte.
Malgrat aquestes evidències, dos anys després no hi ha ni una sola persona processada per l’explosió. El jutge que lidera el cas, Tarek Bitar, fa set mesos que no pot treballar, des que la classe política va bloquejar la investigació. Les famílies de les víctimes i els supervivents veuen amb frustració com els mateixos ministres a qui Bitar vol interrogar aconsegueixen frenar el cas que els apunta.
Al Líban, la nul·la independència dels tribunals fa que els poderosos se sentin capaços d’amenaçar els jutges amb demandes o amb campanyes de difamació. Ghida Frangieh, advocada de Legal Agenda, grup que advoca pel bon funcionament del sistema judicial al Líban, descriu el mur que impedeix la rendició de comptes: “El que hem vist les darreres tres dècades és el que anomenem el règim de la impunitat legal”, explica la investigadora. “Cap alt càrrec ha estat mai processat per cap crim, sigui durant la guerra, per crims financers que hagin provocat la crisi econòmica del país o per l’explosió.”
Marxar per oblidar
La creença que el sistema judicial libanès no seria capaç ni tindria voluntat d’investigar els criminals del país ha dut els grans casos del Líban als tribunals internacionals: “El resultat és que no hem estat capaços de construir un sistema judicial capaç d’investigar crims importants”, lamenta Frangieh en declaracions a El Punt Avui. Ara, a través de la investigació per l’explosió, molts pretenen obrir una esquerda en la impunitat de líders tradicionals: “Volem construir un sistema capaç de fer justícia al Líban.” El cas del port pot impulsar el país cap a l’estat de dret, o pot castigar una nova generació a l’absència de drets fonamentals.
Deixar enrere les ferides, visibles i invisibles, és una tasca que ocupa tot Beirut: “Continuar amb la teva vida al lloc on has vist la mort és difícil”, explica Myriam Zarzour. Ella és psiquiatra a Embrace, grup referent en la defensa de la salut mental al Líban. “Molta gent ens diu que han deixat la seva llar o la seva feina a la zona del port, o que han abandonat el Líban, per evitar recordar el que va passar”, explica. Afirma que el trauma continua present en molts beirutins i que, aquests dies, el telèfon d’atenció psicològica sona més del que és habitual.
L’explosió també va arrossegar les esperances de moltes persones de construir un Líban millor. De cop, es van centrar en la lluita per abandonar el país: “El 2019 teníem una revolució, però l’explosió va ser una experiència traumàtica fora del que és comú que els va mostrar que aquest és un país inestable a tots els nivells.” Avui, el Baròmetre Àrab mostra que el 77% dels joves libanesos volen abandonar el seu país. A Síria, on la guerra s’allarga des d’onze anys enrere, aquesta xifra és del 54%. Però al final, tot gira al voltant del mateix concepte. Zarzour assegura que no es pot parlar de curar les ferides sense abans parlar de justícia. Segurament aquest és el motiu pel qual Mariana Fodoulian i tantes altres estan disposades a continuar: “Cal lluitar i lluitar, encara que al final siguem només deu persones”, hi insisteix Fodoulian: “Jo soc armènia, fa més de cent anys del genocidi armeni i encara en parlem. Això és el mateix que hem de fer amb l’explosió.”
LES XIFRES
Drecera internacional contra el boicot libanès
El camí cap al desbloqueig de la investigació libanesa podria trobar-se fora del Líban. Legal Agenda, HRW i Amnistia, entre altres organitzacions, exigeixen conjuntament al Consell de Drets Humans de l’ONU el llançament d’una investigació internacional i imparcial que dirimeixi responsabilitats. Fins ara, però, la falta de suport d’Emmanuel Macron impedeix l’inici del procés. El president francès va viatjar a Beirut dos dies després de l’explosió per dirigir-se als ciutadans desesperats de la capital libanesa, als quals va prometre una investigació internacional. Ara, organitzacions de defensa dels drets humans el critiquen per no haver complert la seva paraula. Alhora, en representació de nou familiars de les víctimes mortals, la fundació suïssa Accountability Now ha posat una demanda a Texas contra l’empresa que el 2013 va transportar el nitrat d’amoni a Beirut. L’objectiu: que es revelin les comunicacions entre la companyia i les autoritats libaneses: “Les víctimes volen revelar la xarxa de corrupció que ha portat a l’explosió del port”, diu a El Punt Avui l’advocada Zena Wakim, membre de la fundació. Afirma que el contracte que unia Spectrum, l’empresa transportadora, i el Ministeri d’Energia libanès és dubtós. “Per què Spectrum, una empresa d’enginyera sísmica, va transportar 2.750 tones d’explosius fins a Beirut quan a pocs quilòmetres esclatava la guerra de Síria?”, es pregunta Wakim: “No té cap sentit.”
