Música
Robe Iniesta
MÚSIC
“No intento ni planifico res, no puc fer-ho”
Parlar amb Robe Iniesta és com fer-ho amb tota una institució del rock estatal a qui no li agrada gens ni mica representar aquest paper. Roberto Iniesta Ojea, nascut a Plasència (Càceres) fa 60 anys, ha estat més de tres dècades al capdavant d’Extremoduro. Ara presenta Mayéutica (2021), el tercer disc d’estudi de la seva carrera en solitari, que presenta en una llarga gira amb el seu septet, Ahora es cuando, amb una sola parada aquest estiu a Catalunya: serà el dissabte 6 d’agost a la Ciutadella de Roses, dins del Festival Sons del Món .
‘Mayéutica’ és una espècie de simfonia amb diferents moviments. És un intent de superar les limitacions del format de cançó rock tradicional?
Jo no intento res, no planifico res, no puc fer-ho. Simplement em poso a furgar i surt el que surt. Ni tan sols puc dir si faré una cançó alegre o trista. De vegades em proposo fer-ne alguna d’alegre i no sé què passa, però alguna cosa es torça i no em surt. És com si fos una mica espectador quan estic component, com si mirés el procés des de fora. Tampoc no m’esforço a mantenir-me fidel als cànons: no penso mai si una cançó és massa llarga o si és millor que no hi digui paraules malsonants perquè pugui sortir a la ràdio. Altres problemes tinc. Em passo llargues temporades que no em surt res i d’altres que no paro de compondre.
No hi ha cap botó que activi el moment de crear...
Ja m’agradaria tenir un botó perquè em sortissin coses [riu]. M’he passat anys sencers en què no em sortia ni una frase... Per sort ara estic en un bon moment.
Les plataformes venen la música cançó a cançó. ‘Mayéutica’ és una obra unitària, a contracorrent.
Sí, tot i que podries escoltar el quart moviment per separat, però no és el mateix fer només una dutxa freda que fer-ho després d’una sauna. Aquest disc és una cosa a part, però és evident que treure un disc de 8, 9 o 10 cançons ja és una cosa del passat. Als músics antics ens continua semblant una cosa rara, això de treure una cançó aïllada, però també és cert que fa molts anys també es treien primer les cançons com a singles i després es reunien en un elapé. Són coses de la tècnica que es van inventant.
De fet, fa poc ha publicat un nou ‘single’, no inclòs a ‘Mayéutica’.
Sí, Ininteligible. No hem sigut a temps de treure un disc sencer i per això hem decidit llançar un parell de cançons, que més endavant ja sortiran en format físic, encara que estigui de baixa.
Escolta molta música? Com?
N’escolto poca, però va per temporades. De vegades la música m’enriqueix, però també hi ha moments en què em contamina el cap. I n’escolto sovint amb el telèfon i els auriculars o al cotxe. Si vols escoltar la música d’una altra manera t’has d’implicar, però és cert que amb el disc de vinil la música sona una mica més semblant a com és de veritat.
A ‘Ininteligible’ diu que ha vist la llum i també hi ha ‘Un instante de luz’ a ‘Mayéutica’. Quanta llum.
Simplement són metàfores lluminoses que expressen coses molt fortes.
Aquest any fa uns 40 concerts en 6 mesos. Recupera el temps perdut en els últims dos anys?
Realment, la minigira de l’any passat va tenir gust de poc i, a més, en aquelles condicions, amb el públic assegut, es perdien una mica les vibracions de la gent cantant i ballant com és normal en un concert de rock, però havíem de seguir tocant. Ara tampoc fem una gira molt llarga: com sempre, intentem tocar els divendres i els dissabtes, per poder ser a casa la resta de la setmana. Amb el temps he après a arribar als concerts descansat i a intentar conèixer una mica els llocs on toco, perquè va arribar un moment que anava a un lloc i al final em deia: “Cony! Què he conegut? Només l’aeroport, l’hotel i l’escenari.”
S’imaginava quan va començar amb Extremaduro, fa 35 anys, que arribaria on és als 60 anys?
No, però hauria estat bé que ho hagués sabut, per haver estat més tranquil: segur que no m’hauria menjat tant el coco durant tots aquests anys! [riu]. En el món de la música no pots saber ni què faràs l’any vinent.
Encara es considera un músic de rock? Li serveix l’etiqueta?
Dir-ne rock és la manera més fàcil d’explicar el que faig quan algú et pregunta què fas, però una frase verge que no he dit ni diré mai és: aquesta cançó no em serveix perquè no sembla rock.
En el seu grup hi ha saxo, teclats, violí... Noves sonoritats per desmarcar-se d’Extremoduro?
No, va ser pur atzar. A través d’uns músics en vaig conèixer d’altres, però no els vaig triar pels seus instruments ni perquè fossin uns virtuosos, sinó pel seu bon gust.
Toca temes d’Extremoduro?
Sí, perquè en definitiva són cançons que he fet jo, i ara intentem mantenir l’equilibri amb la nova instrumentació. Fem concerts llargs en què hi ha temps per a tot, amb dues parts d’una hora i quart cadascuna, la primera més tranquil·la que la segona, separades per un descans. Tenint tantes cançons has de fer concerts llargs encara que només sigui per no discutir sobre si hi entren o no determinades cançons .
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.