Jugar a obviar Déu, després de la pandèmia

El món de l’art és antisistema per definició. Aquest any, que tot just les platees surten ranquejant d’una temporada baixa d’ocupació a conseqüència de la pandèmia, les diverses formes de Déu a l’escena han sortit amb una targeta groga. I no ho diem només per les dues propostes que versionaven el Paradís perdut de Milton ni per l’alliberament d’El diablo cojuelo (preferim als Rhum d’humor blanc que els que senten el pes del clàssic al turmell). També Prusik convocava a una societat matriarcal que okuparia aquell paradís d’Adam i Eva. I Els de Psirc a Després de tot es traslladaven a un espai verge per teixir una nova relació humana amb la Natura (no precisament més curosa amb e Medi Ambient).

Conde de Torrefiel (Una imagen interior) és la referència del text projectat. És la veu silenciosa del narrador omniscient, que sobrevola l’esdevenir dels personatges, com un Déu. I en el text projectat hi ha hagut també contínues referències dels artistes a rebel·lar-s’hi. A denunciar l’artificiositat (com si el text tingués més poder que e lpropi artista). Ben Duke (de Paradise lost) ja planyia el traductor que havia d’anar posant les cites perquè, avisava, improvisaria força! O el tècnic que projectava les cites de Grandissima illusione es declarava en vaga. I deixava de donar referències textuals. També hi ha hagut algunes crítiques tuiteres a errors en les conjugacions de les traduccions (en alguns espectacles internacionals) però que, ens diuen, es corregien en segones sessions. Els errors per les presses és un símbol del temps. L’artista creador es rebel·la contra si mateix i en fa partícip l’espectador. El Grec ha permès reconnectar. Al setembre, amb el Catalunya aixeca el teló, es recuperarà l’empenta! El test d’esforç Grec ha estat profitós. L’artista s’ha menjat el Déu de la por i de la mandra.