Preciosa destil·lació del circ dins d’un núvol

L’espectacle Boira és preciós. No necessita gaire res més. No hi ha cap personatge ni cap trama més enllà del passar de dreta a esquerra per l’escenari. I de fer percebre el moviment, la poètica, a través de números acrobàtics. La quietud és boira, el moviment la dissipa. Les vocals cantades en bucle (com si fos una cançó zen, catàrtica) acompanyen aquella remor silent que s’assenta a l’escenari. Les intervencions acrobàtiques són com les consonants d’una frase. Les que signifiquen, les que enfoquen, les que enquadren. És cert que, sense aquesta poètica, es podria veure com una successió de números acrobàtics: mà a mà conjunt, perxa xinesa oscil·lant (que acaba volant), roda Cyr i una meravellosa actuació de quadrant rus. Però la meravella de la boira és que els embolcalla i els converteix en una peça coherent, senzilla, efectiva: una invitació a un viatge oníric amb circ de primera. I això pot semblar fàcil, però costa trobar-ho tot tan ben afinat, senzill, pur.

La companyia Voël signa un treball de notables exercicis circences amb una estètica depuradíssima i un univers descriptiu. La llum, probablement, juga a fer més visible el contrast, i la música, igualment envoltant, trasllada molt amunt, allà on la boira no accedeix.

És una producció en què no se sobreactua ni es gesticula: han trobat una manera orgànica de passar per l’escenari i meravellar. No interpel·len el públic, no plantegen cap discurs o denúncia. No cal. Veure una poètica visual de tanta força (com Maña, de Manolo Alcántara, o Abscisse, de Jordi Galí; com el trapezi de Tour) commou des de dins. Es mereix que rodi arreu, com a mínim, com la seva peça anterior, Ex-libris.