“L’abastament d’aigua està garantit fins a la tardor”

Vaig entrar-hi per primer cop el maig del 2014, un any després que s’hi incorporés el director d’aleshores, Jordi Agustí. Eren anys durs, en ple procés de retorn del deute que hi havia acumulat. El càrrec era d’adjunt a la direcció, més de relacions institucionals, però per la meva formació i experiència prèvies, també en projectes i recerca, vaig tenir oportunitat de conèixer amb detall com funcionava la casa, l’agència. Des de l’administració fins a les àrees tècniques d’abastament o sanejament. A més, per delegació dels directors, també rebia alcaldes o regidors de municipis petits i vam engegar una comissió d’R+D+I, amb una perspectiva molt transversal, fora del compartiment en què sovint treballem.

Vaig marxar després de cinc anys i mig perquè soc una persona inquieta. M’encarregava també dels sistemes d’informació geogràfica (GIS) i vaig passar durant dos anys a una consultoria del sector privat especialitzada en el suport al món local, però principalment en el cicle de l’aigua. Això em va permetre conèixer regidors, alcaldes i secretaris i interventors municipals, i entendre de primera mà els neguits i dificultats de municipis petits durant dos anys. També la normativa, de les lleis de bases del règim local o el reglament d’obres i activitats de serveis, que no havia tocat tant. I per això, a més, vaig començar el greu de Dret a la UOC, perquè al final les lleis sempre manen.

Quan hi va haver nou govern, vaig veure que hi havia vacant la plaça de direcció i sense ni tan sols conèixer la consellera [Teresa Jordà], vaig fer arribar el meu currículum, em van oferir una entrevista i aquí estic. Com vaig explicar als meus companys i companyes, conec l’ACA per a bé i per a mal, però sobretot la professionalitat de la seva plantilla i la vocació de servei públic.

Aspectes del funcionament de l’administració que alenteixen o encallen tràmits, per exemple. El 2014, per exemple, recordo haver-me hagut de reunir amb diversos alcaldes sovint amb la mateixa cantarella que havíem d’eixugar el deute fins al 2018. I això venia, a més del deute fundacional de l’any 2000, que podia ser normal, pels esforços d’obres d’emergència que havia calgut fer per la sequera de 2007 i 2008, com la dessalinitzadora del Llobregat, i transferències pendents de l’Estat, previstes en la disposició addicional tercera de l’Estatut que es van incomplir. Tampoc es va apujar el cànon de l’aigua fins al 2011, i s’ha passat de 300 a 500 milions d’euros anuals, i el control i persecució del frau, a més de fer reduir consums d’aigua.

Vaig incorporar-me, de fet, a finals d’estiu de l’any passat, l’1 de setembre. I va coincidir amb els aiguats torrencials d’Alcanar, amb moltes destrosses urbanes, un càmping destruït i moltes obres d’emergència que vam haver de contractar a correcuita. És curiós perquè veníem d’un 2021 que ja va ser sec, i podríem dir que agafaré vacances, si puc, onze mesos després, en un estat de prealerta força generalitzat per la sequera arreu de Catalunya.

L’últim any i mig ha estat molt sec. Tampoc no m’atreviria a dir que baixen més ràpid, perquè depèn segurament de la comparació amb el període del 2008, i aleshores no teníem l’aportació de 80 hm3 que han produït les dessalinitzadores del Prat i la Tordera. L’activitat econòmica ara també ha crescut respecte a aquells anys de crisi, i si ho comparem amb 2020 i 2021, en plena Covid-19 tornem a tenir un turisme, o la generació hidroelèctrica i l’escenari d’onada de calor. És evident que aquest estiu hi pot haver més consum que els anys immediatament anteriors.

Depèn. Hi ha molts municipis connectats a les xarxes supramunicipals d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL), el CAT de Tarragona o el Consorci d’Aigües de la Costa Brava que tenen ara mateix garantit l’abastament fins a la tardor o final d’any, perfectament, i no entraríem en petites limitacions fins, potser, a partir de l’octubre si no plou. Però els que estan aïllats, i poso els exemples metropolitans de Vallirana, Vacarisses, Rellinars o Castellbell i el Vilar, que depenen només de les seves aigües subterrànies, són els que estan en risc. Cal estalviar fins a l’última gota.

Quan vam entrar en situació de prealerta vam demanar als municipis que revisessin els seus mapes de pous. A Collbató, per exemple, podrien recuperar-ne un. Ara mateix només una de les 18 unitat territorials delimitades en el pla de sequera està en alerta, l’aqüífer Carme-Capellades, i allà sí que estem fent un seguiment més exhaustiu. I per a poblacions petites sempre hi ha el recurs de camions cisterna.

De moment, l’increment de preus no afecta el sistema Ter-Llobregat perquè el 2019 es va signar un contracte per quatre anys que finalitza l’any vinent. Les tarifes, doncs, són les mateixes que l’any passat. Però sí que és cert que el cost efectiu s’incrementa, amb més producció. I hi ha un fons de sequera acumulat, dotat amb diversos milions d’euros, que pot compensar aquesta despesa sense haver d’incrementar els preus de les tarifes als usuaris.

Aquestes inversions ja depenen de la planificació pròpia d’ATLL, però sí que volíem intentar aprofitar els fons europeus Next Generation per finançar una planta solar de 100 MW, i afectat ara mateix per la moratòria d’instal·lacions del govern. A les plantes potabilitzadores d’Abrera i la Roca ja hi ha panells fotovoltaics, 8 MW, i l’energia que compren és 100% certificada com a energia verda, perquè tant la dessalinització com el bombament de transport impliquen una alta despesa elèctrica.

Depèn del moment de l’any. Perquè no és el mateix baixar del 40% al maig, en campanya de reg i abans de l’estiu, que al setembre, quan els consums davallen i hi ha previsió que plogui.

A Catalunya cada any van a parar al mar uns 450 hm3 d’aigua depurada que no es reutilitza. A Berga, Manresa, Rubí, sí que va a parar altre cop al Llobregat. I la planta de reutilització del Prat permet injectar aigua riu amunt per mantenir el cabal ambiental, recarregar els aqüífers profunds, perquè l’agricultura regui, i en el futur per a activitats industrials o el reg municipal i la neteja de carrers que ara fan servir aigua de la xarxa. Mai, però, pot ser per beure o cuinar, d’acord amb la legislació. Fem una reutilització indirecta, amb l’aigua provinent dels municipis del curs més alt, però mai no directa. Malgrat això, a Tossa de Mar, per exemple, tenim un nou projecte molt interessant per aprofitar l’aigua regenerada per al reg de jardins.

Seria difícil, per l’orografia que tenim a Catalunya i sense que trobéssim reticències i oposicions entre els afectats en cada curs. Els embassaments, més enllà de garantir l’emmagatzematge i abastament d’aigua, són interessants per prevenir el risc d’inundacions. Fa un temps, per exemple, vaig preguntar si en podríem tenir algun a la conca del Francolí, i per l’orografia, no es veia viable. Tenim rius curts i a la conca de l’Ebre no hi podem entrar, tot i que de fet ja hi ha prou embassaments. És una aigua més barata d’obtenir, podríem dir. El darrer embassament construït va ser el de la Llosa del Cavall, fa 25 anys, però ara mateix no hi ha cap projecte sobre la taula.

La intenció és inscriure els consums a cada conca, com fem amb l’Acord del Ter, per mantenir els cabals ambientals. Sí que tenim previst ampliar la dessalinitzadora de Blanes els pròxims anys, i més enllà de 2028, l’opció d’obrir una tercera planta de dessalinització entre Cunit i Cubelles, què podria abastar tant la xarxa del CAT, a Tarragona; com a ATLL, al Garraf. Però no preveiem en cap cas transvasar aigua de l’Ebre cap a la regió de Barcelona. El calibre de la canonada del CAT no permetria abastar la regió de Barcelona.

Els cabals ambientals, segons el pla sectorial del 2006, ja s’ha implantat en un 60% a les conques internes. Però en situacions de sequera, ja es preveu una flexibilitat per evitar que ens trobem en aquesta situació, il·lògica per a molta gent, que es deixi anar aigua i no se’n disposi per beure. Però els cabals ambientals s’han de protegir i mantenir per no deixar morir espècies i hàbitats fluvials o de boscos de ribera. El pla preveu la protecció d’àmbits protegits, com ara la Xarxa Natura 2000, i en d’altres es podrien reduir excepcionalment. Estem pendents dels resultats d’una nova anàlisi, amb una metodologia nova, que tingui en compte la nova situació, setze anys després. Ara tenim moltes més dades i hem de veure quins són els cabals òptims. Potser no han de ser continus, perquè vivim en un clima mediterrani, sotmès a períodes de discontinuïtat sense pluges. Igual com fem amb els règims de les captacions, segons els nivells de control digitalitzats dels aqüífers, volem veure si els nivells continus del Gaià, a Tarragona, poden ser més òptims generant crescudes puntuals que millorin les condicions de les basses.

Sota competència de l’ACA, no en tenim cap. Sabem que hi ha algun projecte d’embassament reversible a la Terra Alta, que depèn de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, però són projectes que tenen més a veure amb la generació d’energia que sobre l’abastament. En aquest sentit, trobo positiu que ara depenguem directament d’Acció Climàtica i que cada setmana ens reunim amb el secretari general d’Agenda Rural i les directores d’Energia i de l’Institut Català de l’Energia (Icaen).