Sense treva olímpica

I ara, què? Després que el COE enterrés definitivament aquesta setmana la possibilitat d’una candidatura conjunta entre Catalunya i Aragó per als Jocs d’hivern del 2030, el govern ja ha deixat clar que pensa presentar un projecte per aspirar-hi en solitari. No renuncia encara –tot i la negativa que ja hi ha expressat el COE, adduint que el compromís ara amb el COI era anar-hi junts– que pugui ser per al mateix 2030, però si no és possible té clar que serà el 2034. Voldria dir, si es confirma això, que tota la feina es congelaria ara durant quatre anys? Ni de bon tros. Al contrari: és moment de continuar. I és que el nou procés d’elecció de les seus olímpiques que d’uns anys ençà ha implantat el COI –basat en un diàleg permanent amb les candidates que, quan veu prou madur, du a l’aprovació de l’assemblea general, sense terminis concrets– aconsella precisament que no s’aturi la maquinària. D’un cantó, perquè no es trenqui aquest fil directe que ja s’ha assolit amb l’organisme internacional en els últims anys. De l’altre, precisament perquè el govern té clar que res impediria que, si aquest diàleg continua i arriba a bon port, la propera primavera, que és quan s’hauria de conèixer qui organitza els Jocs del 2030, el COI podria ben bé determinar ja la seu també dels següents si veu una opció prou ferma, com de fet ja va passar amb els d’estiu del 2024 i el 2028 a París i Los Angeles. I els de Brisbane del 2032 els va anunciar també l’any passat, és a dir, onze anys abans...

La determinació de la Generalitat, doncs, és plena per prosseguir amb el projecte olímpic, perquè sap que els actius esportius i l’experiència organitzativa els té, i gran part de la feina de preparació prèvia també està feta, ja que es parteix d’uns informes tècnics elaborats en l’anterior legislatura que seran la base, amb algun canvi puntual, del nou projecte que s’anuncia en breu. La proposta catalana, a més, manté certa complicitat amb un COI que no ha amagat mai que li agradaria una candidatura europea. I Barcelona continua sent una marca molt potent al món. I el Pirineu no ha donat mai cabuda a uns Jocs... “No és que ens tirem a la piscina i no hi hagi aigua”, ho resumia dijous a RAC1 la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, que encara afegia un altre símil futbolístic per exposar on som en el punt actual: després d’una darrera fase de negociació en què el joc ha estat més aviat subterrani i embolicat pel bloqueig polític d’Aragó, ara Catalunya té l’oportunitat de “posar la pilota a terra, tenir mirada llarga i marcar estratègia a mitjà termini”, deia. “Tranquil·litat i bons aliments per tirar endavant”, concloïa. És moment de jugar el partit des del ple lideratge, vaja, i sense necessitat d’haver de consensuar res amb un Javier Lambán, president d’Aragó, amb qui Vilagrà admetia que “mai” durant els últims mesos ni ella ni el president Pere Aragonès han pogut parlar de la qüestió en cap moment. “Difícilment et pots posar d’acord si tanques les comunicacions”, constatava la consellera, que lamentava l’actitud “històricament molt bel·ligerant” del socialista vers Catalunya.

El govern, així, és conscient que s’obre una etapa diferent en la llarga cursa de fons que ja fa 12 anys que es va endegar, i no vol adormir-se, però tampoc precipitar-se, així que vol mesurar bé, amb el cap més fred, les properes passes a fer, parlant amb tots els actors implicats. D’entrada, la primera és immediata, ja que aquest dilluns ja ha convocat una taula territorial presencial a Palau en què esbossarà als representants del Pirineu les línies mestres del nou projecte, que ja té gairebé bastit. Tanmateix, la idea, segons fonts del departament, és que sigui una reunió en què no només parli una part. “També hi anem a escoltar”, assenyalen. I és que a banda d’exposar l’estat de la qüestió en aquests moments, el govern també vol saber què en pensa el territori afectat i tenir el seu feedback, a fi d’incorporar a la candidatura totes les esmenes que convingui. Serà a partir de dilluns, asseguren les mateixes fonts, que la Generalitat es marcarà quins seran els següents passos, i decidirà fins a quin punt accelera la presentació en breu del projecte davant del COE, com seria la idea inicial si la taula ho veu bé, o bé el deixa reposar per introduir-hi millores i esperar el moment oportú.

La primera passa oficial per presentar una nova candidatura per al 2034 ha de ser l’enviament d’una carta al COE per sol·licitar-ho, tràmit per al qual no hi ha data. En aquest sentit, no preocupa gaire que Aragó –que no té cap treball tècnic propi fet, més enllà dels que va preparar per a les anteriors quatre candidatures fallides; l’última, per als Jocs del 2014– ja hagi anunciat que pensa presentar-hi un altre cop Jaca per competir amb Catalunya. “No ens preocupa que Aragó maniobri; si ens agafa pressa, només serà si s’obre alguna escletxa per fer-ho el 2030”, asseguren des de Presidència.

És clar que en darrer terme els tempos dependran del ritme que pugui i vulgui marcar el COE. I el seu president, Alejandro Blanco, ha deixat clar que no vol perdre la feina feta i que treballarà per presentar una nova candidatura, si bé els últims dies ha avisat també que ara es volen prendre un cert període de reflexió. “Crec sincerament que ara el que toquen són moments de reflexió i no llançar-nos a una segona etapa de manera impulsiva”, deia dijous a Mundo Deportivo. “Cal analitzar tot el que ha passat amb tranquil·litat i fer un plantejament”, postil·lava. Doncs això. Sense pressa, però sense pausa, la feina per organitzar uns Jocs d’hivern no s’atura. De treva olímpica, res.