Societat
RAY HENDRASATYA
President de l'Associació Espai Jöao Martí
“S’han de posar límits i intentar que siguin joves sans i positius”
S’ha fet una feina de formiga amb les famílies i és molt gratificant quan una de les noies diu que se sent lliure jugant al camp
És dur quan veus algun dels nanos remenant els contenidors o quan t’adones que li falta higiene. És difícil d’afrontar
Als barris de Rocafonda i Palau hi ha un petit local que coneixen bé els joves, sobretot els amants del futbol. L’Espai Joäo Martí s’ha convertit en el punt de trobada on l’esport és la millor excusa per acompanyar els infants i adolescents en risc d’exclusió en un moment complicat per a les famílies, ja que la pandèmia ha agreujat la situació de pobresa.
Sou una associació petita que neix a Barcelona, però es trasllada a Mataró. Com és?
Va ser a través d’un grup d’amics a Barcelona amb la inquietud de fer alguna activitat social que contactem amb Càritas i surt l’oportunitat de fer uns tallers per gestionar les emocions a la parròquia de Sant Pau a Mataró. Anem fent entre Barcelona i Mataró i al setembre farà deu anys que som al barri de Rocafonda impulsant projectes d’acollida a l’entorn de l’esport per als que tenen menys possibilitats econòmiques i culturals.
Quin és l’objectiu d’aquest espai?
Volem oferir una alternativa sana i lúdica als més joves en una etapa de la vida en què tenen altres inputs que poden desorientar-los o fer que es perdin en ambients que no els convenen. Tenim nens des dels 6 anys en una etapa de la infància en què les necessitats es multipliquen, però també els més grans, alguns amb 23 anys, continuen amb nosaltres.
El nom de Joäo Martí d’on ve?
Joäo era un jove de Moçambic que va migrar a Portugal, on malvivia fins que va conèixer un dels amics de Barcelona, que es va oferir a ajudar-lo si aconseguia sortir del país i arribar a la plaça de Catalunya un dia que van acordar. En Joäo ho va fer i es va establir al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Un dia, jugant a futbol es va fer mal i a l’hospital van detectar-li un càncer. Pel que m’han explicat els qui el van conèixer, era un noi que, tot i les adversitats, no perdia mai el somriure i en honor seu van posar el nom a l’entitat.
I llavors Martí?
Prové de Sant Martí de Porres, que era un frare reconegut al Perú perquè acollia les persones que s’acostaven a l’església. I això mateix és el que intentem fer nosaltres, acollir des de l’alegria els infants perquè se sentin valorats i estimats. És reconfortant veure que als nens que són a l’espai els costa marxar i que s’hi estarien hores. Això també ens dona alegria a nosaltres.
Què fan en aquest espai?
S’estableix un vincle de confiança, poden explicar el que els preocupa, no només de l’aspecte acadèmic. Expliquen les seves necessitats a mesura també que es fan grans. Un dels nostres objectius és que s’espavilin per sortir del barri, de Mataró, i trenquin les seves barreres pel que fa a les expectatives que poden tenir d’ells mateixos. Molts no tenen referents en qui emmirallar-se per plantejar-se què volen fer o què volen ser a la vida.
Parlem d’un barri amb molta immigració on els joves tenen menys oportunitats.
Sí, ens trobem amb barreres que els posem i d’altres que es posen ells o la família. És clar que n’hi ha una d’econòmica que amb la pandèmia s’ha notat molt. Aquí durant el confinament es va aturar tot, perquè les famílies no tenien els mitjans. Tot i les ajudes, no es va arribar a tothom per poder seguir el curs connectats. La barrera cultural també és un repte, perquè se senten segurs dins la seva comunitat, però les noves generacions que han nascut aquí es troben entre dos identitats i han d’aprendre a navegar respectant els dos mons.
El futbol us ajuda a trencar barreres?
El futbol és el reclam, perquè trobin aquest lloc de referència i on relacionar-se. Tenim des de fa set anys l’equip de futbol femení i les nenes que són subsaharianes o del Magreb que venien però no les deixaven jugar a futbol a casa seva. S’ha fet una feina de formiga amb les famílies i és molt gratificant quan una de les noies diu que se sent lliure fent el que més li agrada, que és jugar al camp. Som en la lliga escolar de Mataró amb tres equips: masculí, femení i un de mixt.
Juguen bé o això rai?
L’objectiu tampoc és que sàpiguen jugar, però sí que ho fan bé i la prova és que han guanyat dues lligues. Són nens acostumats a jugar al parc de manera molt individual i els costa aprendre el joc en equip. Els demanem un compromís per ser amb nosaltres, perquè aquesta activitat està subvencionada. També ens costa que les famílies s’impliquin per venir als partits. Només teníem dues mares que van venir el dia d’entrega de les copes. Això seria impensable en la nostra realitat, però ells no hi estan acostumats.
Es fa aquest treball amb les famílies per mirar que vinguin?
Sí, però quan parles amb les mares tenen clar que l’esforç ha estat arribar fins aquí perquè els fills tinguin un futur millor. Elles són les primeres que no saben què han de fer i esperen que siguin els infants que s’hi adaptin. Volem ajudar tothom perquè sigui més fàcil, i parlem amb mares i pares per animar-los a venir als partits, però els costa. També ho veiem amb activitats que fem fora del barri, amb sortides a Barcelona o venent roses per Sant Jordi; no hi participen. No en som conscients, però si les famílies no parlen l’idioma o no saben llegir, anar a un lloc desconegut és una limitació.
Quan hi ha conflictes al barri, noteu els infants més neguitosos?
Ho viuen amb una normalitat relativa. Ells són curiosos i estan al cas de tot el que passa. Viuen realitats que ja els fan estar neguitosos i pot ser que insultin, però per això s’han de posar límits i intentar que siguin joves sans i positius. En tenen ganes i quan es troben els que ho fan els segueixen per anar amb ells.
Parlava abans de l’impacte de la pandèmia. Com es va viure?
Nosaltres després de la pandèmia vam estar a punt de desaparèixer, perquè rebem diners de fundacions per les activitats que fem. Va estar tant de temps la gent tancada, sense cap possibilitat de connectar-se, que era impossible donar cap suport. Al final vam fer un esforç i aquest curs s’ha reprès la normalitat.
Encara manteniu un vincle amb Càritas?
Sí, hi col·laborem i anem un dia a la setmana a fer activitats a la parròquia. També venen amb nosaltres nens que atenen i no poden fer esport en altres llocs. Una de les coses que més ens costa assumir és que no tenim capacitat per agafar més nens. Entre totes les activitats, arribem a un centenar de nens i joves, però en els entrenaments de futbol en som uns 40. Abans anàvem al parc del Palau i era més obert a tothom, però ara hi ha un compromís perquè ens deixen les pistes de l’escola Rocafonda en horari extraescolar i no es pot ser tan flexible.
Trobeu que hi ha poques alternatives d’oci per al jovent al barri?
Estem sols, amb Càritas i la Creu Roja, però hi faltarien més propostes de qualitat dignes per tenir alternatives, sobretot adreçades als adolescents, que són els que amb males companyies es poden despenjar fàcilment. Ens troben nanos que ens saluden a la plaça i que ja veiem que costarà que tornin. Estan en un procés d’aprenentatge i necessiten acompanyament i límits, però des de l’amor. Han de saber que si s’equivoquen poden tornar. Tenim l’experiència de nens que tornen a l’espai un cop i dos demanant perdó, perquè veuen que hi estan a gust i no volen deixar escapar les oportunitats que tenen per tirar endavant.
La història de l’Ari és un referent?
El nostre projecte vol molts referents com ella, que els mateixos nens que han fet el procés de créixer a l’espai es converteixin en monitors o entrenadors de futbol. És la manera perquè s’identifiquen i vegin que es pot seguir un camí. Ella va ser una de les que van venir a la pista a jugar a futbol al parc del Palau, amb el suport de la seva mare. L’Ari ara ja no juga, però fa d’entrenadora a la mateixa associació i estudia educació social per ajudar altres nens a aconseguir el mateix somni que tenia ella. Per això es va moure per demanar i aconseguir una beca Vamos, que impulsa el Consell Superior d’Esports, per proporcionar material i equipaments per als nens i nenes de l’equip.
La pobresa infantil creix i afecta un de cada tres nens a Catalunya. Com ho noteu en el dia a dia?
Hi ha moltes situacions a les quals no arribem, perquè tenim uns límits. Hi ha mancances d’alimentació, de roba, així com falta d’un habitatge digne. Hi ha situacions familiars en què les condicions en què es viu, sense que puguin trobar feina, generen problemes associats d’alcoholisme o maltractaments. La impotència de tenir al davant tantes situacions de pobresa satura.
Heu ajudat les famílies a tramitar ajuts en plena pandèmia?
Sí que s’ha fet, i veus com de difícil és. Imagina’t com ho han de fer persones que no saben llegir o no entenen l’idioma. Tenim la mirada posada en la infància i veus com s’estan vulnerant els seus drets, sense que puguin tenir un habitatge digne, o coses tan bàsiques com l’alimentació o el joc. És dur quan veus algun dels nanos remenant els contenidors o quan t’adones que li falta higiene. És difícil d’afrontar.
Això ha de trencar el cor...
Hi ha dies que marxes a casa pensant que no fem prou. En el primer pla tot és urgent, però potser la solució per a aquell infant necessita uns mesos i això fa patir. Tenim la certesa que els que venen a l’espai berenen gràcies a la col·laboració que tenim amb la Fundació Probitas, que garanteix l’àpat saludable per als infants que tenim.
Rebeu altres ajudes per ampliar les activitats que feu?
Tenim el suport de diverses entitats, fundacions i empreses per continuar fent els projectes i fer-ho sostenible, perquè les necessitats són moltes. Fa uns sis anys que la Fundació Iluro també ens dona suport i mirem de presentar-nos al màxim de convocatòries, perquè continuem amb la mateixa il·lusió pel projecte, que ha anat creixent segons les necessitats.
Quines són les prioritats que teniu?
La manera de treballar que tenim vol potenciar que l’infant cregui en ell mateix i transmeti valors d’acollida, solidaritat i generositat. El futbol, els tallers de gestió d’emocions, el reforç escolar, les colònies que fem són una excusa perquè tots es vegin capaços de tirar endavant malgrat les dificultats que tenen.
Són infants que deixen de ser-ho abans d’hora?
Són nens que tenen un grau de responsabilitat enorme i s’ha de treballar a partir d’aquí. Tenim nens que han llegit la carta de desnonament del pis als pares, amb 12 o 13 anys, i mirem d’acompanyar-los en la seva situació. Potser només tenen la mare, i insistim que han d’aprofitar els estudis i l’oportunitat per la qual han lluitat els seus pares, i que no els superi la realitat.
Les colònies d’estiu seran les vacances per a molts?
Sí, és la traca final. Les fem obertes a nens de tot Catalunya d’escoles de primària i reservem les places de secundària per als joves de Mataró. Per a ells és un regal, perquè, si no, no sortirien enlloc. Seran uns 25 adolescents en un ambient molt familiar en què es retroben amb companys que ja es coneixen. Cada estiu en tenim alguns que amb la majoria d’edat deixen de venir, perquè volen provar de buscar feina, i aquest és el cicle esperat perquè en comencin a venir de nous. Tenim moltes ganes de marxar l’1 de juliol cap a Ribes de Freser.
Fusió de passions
Va néixer el 1982 a Barcelona, des d’on es trasllada cada dia per anar a treballar a Mataró. Aviat farà deu anys que hi van impulsar els projectes de l’associació sense ànim de lucre Espai Joäo Martí. Pedagog de formació, va treballar durant anys com a monitor i educador social al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs. La passió pel futbol l’acompanya des de ben jove i durant uns anys es va dedicar professionalment a fer d’entrenador en equips com l’Europa. La feina li ha permès unir les seves dues grans passions: el futbol i l’educació. Segons explica, veient jugar un infant es poden interpretar aspectes de com és la persona, segons l’agressivitat que expressa o la presa de decisions al camp. El joc en equip permet treballar els valors de l’acollida, “quan es controla la pilota”, i la generositat, “quan es fa el gest de passar-la a l’altre”.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.