Mig segle del Watergate

A primera hora del matí del 17 de juny de 1972, un guàrdia nocturn d’un complex d’oficines i hotels de Washington estava fent la seva ronda habitual de vigilància quan va notar una porta sospitosa tancada amb cinta adhesiva. Ràpidament, va alertar les autoritats i va provocar una sèrie d’esdeveniments que canviarien per sempre la nació.

En aquell moment ningú era conscient de la transcendència històrica i política de la notícia que s’estenia com la pólvora per la capital nord-americana. The Washington Post explicava en una breu ressenya que cinc persones havien estat detingudes per haver intentat entrar a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata. A primera vista semblava una operació policial més. No obstant això, va acabar convertint-se en l’escàndol d’espionatge presidencial més important als Estats Units.

Cinquanta anys després, la paraula Watergate als Estats Units és sinònim de crim polític i corrupció. De fet, ha quedat tan arrelat en la consciència col·lectiva nord-americana que afegir la paraula gate (porta) al final d’una paraula significa que és un escàndol.

El cas Watergate, juntament amb la guerra del Vietnam, va marcar una línia divisòria entre l’antic i el nou, des d’un període en què els nord-americans confiaven en el seu govern fins a un en què aquest crèdit es va trencar i mai es va restaurar. I no n’hi havia per a menys: el cas Watergate va provocar la dimissió del president Richard Nixon.

Segons un estudi publicat aquesta setmana pel Centre d’Investigació Pew, la confiança pública en el govern, mesurada pel percentatge de persones que diuen que hi confien per fer el que és correcte “quasi sempre” o “la majoria de les vegades”, era d’aproximadament un 62% el 1968, abans que Nixon prengués possessió del càrrec. Després de la dimissió forçada de l’exmandatari, aquesta xifra va caure fins al 36%. Des de llavors, indica l’estudi, la confiança de la societat en el govern s’ha desplomat fins a la seva mitjana actual del 20%.

L’escàndol va canviar també per sempre el funcionament del Congrés i va inspirar la creació dels actuals comitès de supervisió d’intel·ligència del Legislatiu, entre altres mecanismes de control. Els dos grans partits se’n van veure afectats. El Partit Republicà, aparentment trencat després de la sortida de Nixon, es va reconstituir amb una ideologia més antigovernamental. Els demòcrates van començar lentament la seva transformació, allunyant-se dels votants blancs de la classe treballadora cap a una coalició més diversa racialment i que inclou també segments altament educats de la població.

Quina part de la disfunció i polarització actuals a Washington té les arrels en el cas Watergate és una qüestió que els experts continuen debatent, però que el seu impacte perdura avui dia és una realitat.