“Es vol fer política social a costa dels propietaris”

Efectivament, i ho veiem en el mercat del lloguer. El portal més important té 5.000 habitatges de lloguer, que és una xifra ridícula. En els pisos dels associats de la Cambra de la Propietat n’hem de retirar els anuncis al cap de tres dies perquè no podem atendre el volum de trucades de la demanda.

És que el tensionament del mercat de lloguer ve precisament d’aquí. Durant la pandèmia va augmentar molt l’oferta, amb els pisos buits d’estudiants, de treballadors desplaçats, de joves emancipats que van perdre la feina i van tornar a casa dels pares, col·lectius que van rescindir els contractes abans de temps. L’oferta es va duplicar i hi havia un pis per llogar per cada pis en venda, però a mesura que es va relaxar l’estat d’alarma es va anar absorbint aquest estoc i ens hem quedat amb la meitat dels del 2019. Què pot fer que els inversors treguin habitatges del mercat? La llei de contenció de rendes, les ocupacions, els lloguers socials, els boicots als desnonaments i la inseguretat jurídica que fa que els propietaris retirin habitatges del mercat del lloguer per passar-los a venda o no tornin a invertir per aquesta inseguretat. I ara probablement patim aquestes polítiques que han anat contra la propietat.

Tenim un problema estructural que comparteixen les grans ciutats, i és la capa de subpobresa: immigració, famílies desestructurades, mares solteres..., una col·lecció de casos dramàtics. L’administració hauria de tenir una alternativa d’habitatge que no ha previst i que no té. El mercat immobiliari té tres branques: el privat, l’habitatge social i les subvencions. I de fet l’habitatge social no té per què ser públic, també hi ha fórmules privades, amb fons d’inversió o de pensions que busquen col·locar l’estalvi amb una rendibilitat justeta però correcta. A Catalunya no tenim habitatge social i encara menys subvencions. L’única branca que funciona és el mercat privat, i s’ha volgut fer la política social a costa dels propietaris.

Els grans propietaris aquí a Catalunya són les administracions. A París hi ha una companyia que té 300.000 habitatges. Això és un gran propietari. Aquí a Barcelona es posseeixen 200 o 250 habitatges i en general se’n tenen tres o quatre.