50 anys de la Conferència sobre el Medi Humà de l’ONU

Les Nacions Unides no celebraran el cinquantè aniversari de la primera Conferència sobre el Medi Humà, que va tenir lloc a Estocolm el 5 de juny del 1972. Va ser el tret de sortida de la conscienciació de l’impacte de les societats industrials en els ecosistemes i la biosfera en general. Només s’ha organitzat una trobada de commemoració a Estocolm amb organitzacions no oficials. En aquestes cinc dècades s’ha fet una feinada ingent, però insuficient, per pal·liar les conseqüències ambientals de l’expansió humana.

Cada deu anys s’havia celebrat una conferència de les Nacions Unides sobre el medi natural i el desenvolupament a la qual assistien la majoria de caps d’estat i de govern. La més coneguda va ser la Cimera de la Terra celebrada a Rio l’any 1992. Aquest any tocaria convocar-la, però els dirigents mundials l’han desestimat. En l’anterior, la del 2012, ja no hi van ser presents ni els llavors dirigents Obama, Merkel o Cameron. En canvi aquests líders van assistir a la reunió del G20 a Los Cabos (Mèxic) convocada uns dies més tard.

Aquest desinterès dels dirigents mundials sobre un dels problemes més crucials per al futur de l’espècie humana és molt preocupant. Es pot repetir el que va passar amb les Conferències Internacionals sobre la Població. La darrera es va celebrar l’any 1994 i es va centrar sobre els drets de les dones, en especial el dret a decidir el nombre de fills que volen tenir. Les reaccions del Vaticà, l’Aràbia Saudita i els grups pro vida nord-americans van fer que no se’n celebrés cap més i que la multiplicació de la població mundial hagi desaparegut de l’agenda mediàtica i política. L’any 1994 la població mundial era de 5.400 milions de persones; avui és de 8.000 milions. Aquest increment demogràfic ha causat les migracions continentals i els drames que les acompanyen.

Els líders globals han decidit potenciar la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 26) que es va celebrar el novembre passat a Edimburg (Escòcia). Per què? Perquè el canvi climàtic s’hi planteja com una qüestió tècnica (la reducció de l’emissió de gasos amb efecte hivernacle) que se suposa que té una solució tecnològica. En canvi, des de la Cimera de la Terra del 1992, les conferències decennals van lligar l’impacte de l’espècie humana en els ecosistemes i les diferències entre els països industrialitzats i els països més desafavorits amb problemes de creixement en la globalització. Uns anys abans una comissió de l’ONU, encapçalada per l’antiga primera ministra noruega Gro Harlem Brundtland, havia publicat l’informe El nostre futur comú, que va popularitzar el concepte de “creixement sostenible”, definit com l’ús dels recursos naturals per part d’una generació que no posa en perill el seu consum per a les generacions següents.

El creixement econòmic és el nucli del problema del canvi climàtic, de l’escassesa i l’exhauriment dels recursos naturals, de la contaminació dels mars, dels sòls i l’aire, de l’extinció massiva d’espècies. Les legislacions nacionals i els acords internacionals s’han demostrat insuficients. Després de les grans cimeres decennals s’ha extret més petroli, gas natural i carbó que en la dècada anterior. El 2022 l’OPEP preveu assolir una extracció diària mundial de cent milions de barrils cada dia, una fita sense precedents, de funestes conseqüències per al canvi climàtic.

Mentrestant es posa l’èmfasi, per exemple, en els cotxes elèctrics, com si el problema de les relacions amb la natura fos una qüestió tecnològica, quan afecta el sistema econòmic. El nucli de la cruïlla històrica que travessem és que el creixement econòmic és l’eix de la governança mundial efectiva, avui en mans del G20. L’únic objectiu que reuneix el president dels Estats Units, el secretari general del Partit Comunista de la Xina, el monarca absolutista de l’Aràbia Saudita, el cap d’estat autoritari de Rússia i la resta de membres del club, és assolir el més alt índex d’increment anual del PIB possible.

El conjunt dels dirigents polítics, empresarials i acadèmics no tenen cap altra alternativa de futur operativa. És a dir, són incapaços d’oferir un nou ordre polític, monetari, financer i cultural que no aboqui al xoc amb els límits del planeta. Aquesta és la raó de fons de la degradació política, econòmica i cultural que la humanitat pateix des de la Gran Depressió del 2008, pel cap baix. No s’ha produït la refundació del capitalisme que va anunciar solemnement el president Nicolas Sarkozy enmig del pànic causat per l’estrepitosa fallida del banc Lehman Brothers.

Els dirigents mundials no es reuneixen en el cinquantenari de la Conferència sobre el Medi Humà perquè no tenen cap alternativa. Perquè saben que la seva estratègia basada en l’increment anual del PIB implica agreujar l’escassesa i l’encariment de l’energia i els recursos naturals; suposa intensificar el canvi climàtic, mentre augmenta la població. Tot i ser conscients que aquesta política amenaça la supervivència de les futures generacions.