Arxiu d’una destrucció

Un dels films més notables d’aquesta edició de Canes (Història natural de la destrucció, de l’ucraïnès Sergei Loznitsa) s’ha projectat amb l’etiqueta de secció especial, una de les múltiples seccions oficials fora de concurs que creen la sensació que el festival s’ha convertit en un monstre acaparador que pot fer passar desapercebuts alguns dels seus continguts més valuosos. El cas és que aquest documental, construït majorment amb imatges relatives als bombardeigs aliats a les ciutats alemanyes al final de la Segona Guerra Mundial, potser tampoc no s’estrenarà en sales, però seria important que es fes visible: allò que s’hi veu i que s’hi diu (amb discursos del general Montgomery, de Churchill, d’alts militars nord-americans) ressona en els temps posteriors als fets fins a arribar als nostres dies.

Sense que en faci una referència explícita ni tan sols als crèdits, Loznitsa no només manlleva el títol d’un llibre de Sebaldt, sinó que, com ha reconegut en declaracions el mateix cineasta, el film ha tingut present la idea fonamental que l’escriptor hi exposa: aquells bombardeigs, que van devastar ciutats amb el pretext de destruir les fàbriques d’armament i d’experimentar estratègies militars, també van ser un crim contra la humanitat; tanmateix, fins la població alemanya ho va voler oblidar com una forma de desmemòria de la seva participació o complicitat en els crims del règim nazi. Recuperant el seu treball com a documentalista, després d’haver-se perdut una mica com a cineasta en la ficció, Lonitza treballa amb l’arxiu d’imatges d’una manera exemplar a través de la recerca, de la restauració, de la sonorització i, evidentment, del muntatge. El seu nou film és el revers o contrapunt a l’anterior, Babi Yar, que, presentat l’any passat a Canes i concebut també a través d’imatges d’arxiu, recorda la matança de jueus a Ucraïna per part dels ocupants nazis amb la col·laboració activa de la policia ucraïnesa.

Pel que fa a la secció oficial a concurs, Mario Martone ha tornat després de molts anys a Canes amb Nostalgia, un film a propòsit del retorn d’un home a Nàpols després d’haver-ne fugit 40 anys enrere per un fet obscur que, de manera inevitable, va emergint en el present. El protagonista (encarnat per Pierfrancesco Favione, menys convincent que a l’extraordinària Il traditore, de Bellocchio) va retrobant-se amb una ciutat en què els joves, com ho va ser ell, són carn de la camorra de la qual un capellà, del qual es fa amic, vol salvar-los. Malauradament, Martone desenvolupa el relat de manera simple, on tot va fent-se evident i previsible, mentre ni Nàpols, la seva ciutat, és capaç d’inspirar-lo pel que fa a les imatges.

També presentada a competició a la secció oficial, Leila’s Brothers no justifica ni estèticament ni narrativament els seus interminables 165 minuts sobre els conflictes d’una família iraniana en crisi econòmica, com ho està el país: només Leila és capaç d’imaginar una solució, però els seus quatre germans són tan estúpids com inútils mentre que el pare s’entesta a voler ser el padrí de la comunitat a costa d’arruïnar-los. El seu director, Saeed Roustaee, no presenta un Iran marcat per la religió, però sí per un patriarcat que fa que les convencions no deixin espai per a la reflexió.

Contràriament, el portuguès Joâo Pedro Rodrigues només necessita 65 minuts per crear una pel·lícula sorprenent, Fogo-fátuo, programada a la Quinzena de Realitzadors. Presentada com una fantasia musical, resulta sorprenent la seva burla de la monarquia en un país que fa més d’un segle que va deslliurar-se d’aquesta institució. Homoeròtica, boja, enginyosa i divertida, decau, tanmateix, una mica en decantar-se cap al culte fàl·lic.