Racons inexplorats, a DocsBarcelona
El llegat femení d’una cuina famosa, l’activista que robava bancs, joves russos marginats, una taxista de l’Afganistan i uns avis de Rio, als focus de DocsBarcelona
L’activista anticapitalista Enric Duran, que va donar a diverses ONG diners robats a bancs; l’àvia a l’ombra en la història del famós restaurant de Figueres El Motel; la primera dona taxista de l’Afganistan; els joves marginats de Togliatti, decadent ciutat russa on es fabricaven els Lada, i uns avis de Rio de Janeiro que es reuneixen per cantar en un jardí públic. Aquests són alguns dels personatges retratats per documentals del DocsBarcelona, que se celebra aquests dies i constitueix una mena d’“àlbum familiar de la humanitat”, com diu el seu director, Joan Gonzàlez.
El Festival Internacional de Cinema Documental celebra la seva 25a edició amb projeccions i nombrosos cineastes convidats als cinemes Aribau, el CCCB i la Filmoteca. Tota la programació es pot veure en línia a Filmin. Aquest quart de segle, DocsBarcelona ha estat un reflex de Catalunya i el món, a través de films amb llenguatge cinematogràfic que posen el focus en personatges i històries absents dels mitjans de comunicació, o bé que n’ofereixen relats alternatius. Quatre directores i un director expliquen els seus films del DocsBarcelona 2022.
‘Estimada Sara’
Sara Bahai està exiliada actualment a Portugal. Quan els talibans van arribar al poder, l’agost del 2021, perillava la vida d’aquesta dona que va trencar barreres patriarcals convertint-se en la primera dona taxista de l’Afganistan. Es va poder exiliar en part gràcies al film Estimada Sara i al festival DocsLisboa. La fugida ja es mereixeria un documental. La cineasta catalana Patrícia Franquesa s’hi va interessar abans, en conèixer la seva història pels mitjans de comunicació: “Em va fascinar en primer lloc el seu somriure, i en segon lloc em vaig preguntar per què aquesta dona va fer el canvi i les altres dones no.” El documental mostra com es van acostant la cineasta i Sara, “dues persones que no es coneixen de res, amb cultures diferents”.
‘Tolyatti Adrift’
Viatjant des de l’est, la següent parada de DocsBarcelona és a Togliatti, vell símbol de l’orgull socialista, que avui és una mena de Detroit rus. Els joves de la ciutat es rebel·len transformant l’icònic Lada en un cotxe per derrapar. Sílvia Subirós, la directora, explica: “Em va fascinar que els joves utilitzin els cotxes Lada que els seus avis fabricaven, amb una càrrega simbòlica molt gran, per rebel·lar-se contra el seu futur sense esperança.” Tolyatti Adrift ofereix “un diàleg entre passat, present i futur” a partir d’uns joves “que han nascut i viuen amb Putin i no tenen altra forma d’expressar-se”.
‘La cuina dels homes’
Sílvia Subirós no ha hagut de buscar la inspiració lluny: l’ha trobada als arxius familiars. El seu avi, Josep Mercader, va fundar el 1961 a Figueres El Motel, restaurant clau en la renovació de la cuina a Catalunya i l’Estat. A més de cuiner, també era aficionat al cinema: la directora va trobar un arxiu de films en 8 mm i súper-8 que li han servit de base per construir La cuina dels homes , un relat alternatiu de la història de la cuina i l’anonimat de les dones. “Les pel·lícules del meu avi –explica Sílvia Subirós– no són de la feina, les protagonistes eren la meva àvia i la meva mare. Volia saber què ha passat amb el llegat femení. La història de la família és també la història d’aquest país.”
‘Robin Bank’
Enric Duran, el protagonista de Robin Bank , va sortir als mitjans de comunicació el 2008 després de demanar mig milió d’euros en crèdits a diversos bancs i regalar-lo a diverses ONG. Anna Giralt, la directora, explica que la pel·lícula “recrea la seva història i recupera allò que va demanar, que és molt pertinent en el moment que vivim ara; va denunciar la crisi climàtica, va defensar l’activisme anticapitalista i la desobediència econòmica...” Viu en la clandestinitat, i la pel·lícula narra “la meva recerca fins que el trobem”.
‘Paraíso’
El director brasiler establert a Portugal Sérgio Tréfaut proposa a Paraíso un viatge musical al cor de Rio de Janeiro. Fill d’exiliats, no volia tornar al seu país “per fer una pel·lícula de denúncia del Brasil de Bolsonaro, sinó d’una cosa que estimés, i vaig trobar un jardí on els vells es reuneixen cada dia i canten, gent d’entre 80 i 100 anys que des de bon matí pensen què cantaran a la nit”. El film és “una declaració d’amor al Brasil i els brasilers”. Parla d’“una illa d’utopia, on blancs i negres, rics i pobres, canten junts”. Els jardins es van tancar per la pandèmia a mig rodatge, i molts dels avis ja no van tornar, víctimes de la covid-19. La pel·lícula és, en aquest sentit, “una elegia per les víctimes del genocidi d’estat que es va fer al Brasil, un homenatge a aquesta gent”. Bolsonaro no va prendre mesures fermes contra la pandèmia i va defensar tesis contràries a la vacunació contra el virus.
