Llibres
JOSEP PEDRALS
Poeta
“La poesia, més que informar, insinua”
Els de la meva generació hem treballat molt per conservar i ampliar els marcs socials de la literatura que vam trobar
Sempre pateixo i prenc precaucions per la meva abassegadora fantasia, la vida se m’acaba convertint en mera elucubració
Entre goliards i penjats coincideixen a les llibreries dues novetats del poeta Josep Pedrals (Barcelona, 1979). Heroi de la recitació i amb una obra en què ha investigat com ningú tots els ressorts i característiques del vers, el poeta del Clot presenta El joc del penjat (Animallibres, amb il·lustracions de David de las Heras), una novel·la rimada sobre els esculls i llibertats del període de l’adolescència, i Confessió del goliard (Vibop, amb il·lustracions de Pau Badia i epíleg d’Esteve Plantada), una reflexió bàquica sobre els orígens de la nostra cultura. Parlem amb ell del passat i dels enrenous de la poesia.
Va néixer en una biblioteca. Ha estat per a vostè com la marmita per a Astèrix i Obèlix?
De petit, llegia lloms de llibres, títols i autors, sense gaire consciència del seu sentit. A poc a poc, entrava en algunes peces a través dels índexs (em fascinava la capacitat ordenadora dels llibres que tenien subcapítols numerats i renumerats fins a l’extrem “34.5.4.7.”), de les il·lustracions (estava enamorat de L’arnès del cavaller de Martí de Riquer, dels gravats d’El mundo ilustrado...), dels diversos suports i tipus de paper, de les olors... Així, anava creant tot un seguit d’associacions furtives, com passa amb aquells coneixements obtinguts llegint publicitat i banderoles pel carrer, però en uns àmbits curiosíssims, de manera que, amb set o vuit anys, sabia què eren les coníferes (la família d’arbres que fan pinyes) o les concordances (els llibres que ajuden a trobar els mots d’altres llibres). Una biblioteca és una font insaciable de curiositat, provoca una set constant de coneixement que, després, cal saber anar connectant, relacionant, ordenant...
El seu pare, Ricard Pedrals, va representar, a través de l’església, un compromís i la resistència de la nostra cultura. Què en queda? Se’n sent hereu o els temps han canviat definitivament?
Durant el 2021, per celebrar l’Any Triadú, vaig estar fent un xou (El crit i el criteri) gràcies al qual vaig poder constatar que, sense l’esforç d’aquella generació (i mon pare era d’un món molt diferent del d’en Triadú) ara no tindríem on sustentar un trencament. Sense un mínim cànon, no pots bastir un anticànon o un contracànon.
Quin va ser el problema?
El problema, però, és que aquell cànon no va tenir el pes que caldria en l’imaginari col·lectiu per culpa dels desastrosos fets polítics i culturals i, d’altra banda, que avui dia ja quasi s’ha esborrat la mateixa idea d’imaginari col·lectiu. Tot i així, encara es pot viure amb certa plenitud una cultura profundament universal en català i compartir-la amb un bon nombre de persones.
No hi ha un sentiment derrotista excessiu?
Sí, és una afirmació hiperbòlica. Tendeixo a exagerar. El que em passa és que, per la diferència d’edat que ens portàvem amb el meu pare (59 anys de diferència), els marcs de referència que em va donar eren els d’una generació nascuda abans de la guerra, educada en la República, i, per ofici i creença profunda, em va inculcar un gruix de cultura religiosa molt ben assentada i pensada. Com és lògic, algunes qüestions de fons que vaig mamar han quedat lluny del marc mental general. Però potser és que no n’han format mai part, del marc mental general. Em passa una mica com als marrecs, i encara crec que tot el món és com a casa.
La literatura cohesionada només va arribar fins als vuitanta. L’individualisme ha trencat aquesta dinàmica?
No crec que sigui per individualisme. Els de la meva generació, per posar un exemple que m’és proper, hem treballat molt per conservar i ampliar els marcs socials de la literatura que vam trobar. Aixecar els festivals, xous i mogudes poètiques de tota mena que han bastit gent com l’Eduard Escoffet, en Martí Sales, l’Andreu Gomila, en Gerard Altaió, la Núria Martínez Vernis, en Jaume C. Pons Alorda o la Mireia Calafell, no és una feina individualista, i no té, precisament, una idea de cenacle, sinó de treball per al comú. Amb més o menys encerts i gràcia, és clar.
Què representa i ha representat el barroc en la seva obra?
Els temes del barroc s’ajusten molt bé amb la nostra època: el desengany del món, el sensualisme, la contradicció, una espiritualitat obscura... En l’aspecte estètic, sovint tendeixo a una mena de rococó, amb una llengua a mig camí entre un col·loquialisme quasi vulgar i l’elegància extravagant. M’agrada recercar la sonoritat dels sortilegis, l’aire dels versos de Rojas Villandrando o del Burchiello. Sempre, això sí, sota l’advocació del Rector de Vallfogona!
El Rector de Vallfogona va patir la idea falsa dels segles de decadència. Com s’hauria d’ensenyar i reivindicar?
L’any 2023 celebrarem els quatre-cents anys de la mort del Rector de Vallfogona i ens passarem una bona temporada reivindicant-lo com el que va ser: una de les figures més importants de la poesia catalana i una icona popular que transcendia la seva obra. Cal explicar l’etapa del barroc i la il·lustració sense derrotismes ni cofoismes, rellegir-la per saber què ens diuen els segles XVII i XVIII a nosaltres, però ficant-nos-hi amb una passió lectora que no estigui buscant en aquella literatura ni psicologismes romàntics ni freqüències contemporanitzadores. Segur que hi haurà sorpreses, i avorriments, i delícies, i enutjos.
‘El joc del penjat’ és en aparença una novel·la juvenil en vers, però té altres lectures, des de l’estructural a l’autobiogràfica. Quina va ser la intenció?
La intenció era fer un llibre juvenil en el sentit més ample i correcte del terme, és a dir, un llibre que fos relativament fàcil d’entendre i emotivament potent. La qüestió que em plantejava era el pas de l’adolescència a la maduresa, l’assoliment d’aquella estranya estabilitat emocional de l’acceptació d’un mateix. Per poder-ho explicar com volia, em calia fer un llibre amb una tensió narrativa relativament realista (quasi costumista) i amb una vitalitat tràgica una mica esquinçada. A tot això, s’hi afegia un cert distanciament irònic però misericordiós en la veu del narrador i un fraseig molt net i musical en l’estructuració sintàctica i rítmica, podia aconseguir un text fluid i trepidant amb dosis de lirisme. Aquesta era la pretensió.
La novel·la es podria llegir també com en un recital. Es podria fer com ho fan en els musicals?
Penso molt en la sonoritat del text. M’agrada que porti cap a les ganes de dir-lo en veu alta, que la música s’endugui el lector. Hi ha un terme que utilitzen els rapers, delivery, que serveix per explicar com pronuncien i articulen les seves lletres. Per a mi, aquest delivery és una cosa tan essencial que busco la manera de fer-lo el més evident possible en el text. De vegades vorejant el ridícul, que és un espai que sembla vedat a la poesia però que és on tendeix per naturalesa l’artificiositat, fins i tot la més involuntària.
‘El joc del penjat’ coincideix amb l’aparició de ‘Confessió del goliard’, una aproximació bàquica a la poesia. Com ha anat?
És que enguany celebro que en fa vint-i-cinc que faig recitals pel món. Em semblava una bona excusa per treure algunes peces interessants, com aquesta que hem publicat amb Vibop Edicions, que vaig escriure com un encàrrec per al Museu de Granollers. La Confessió del goliard és la reivindicació d’un tipus de poesia (la del Cançoneret de Ripoll, per exemple) i d’una manera de viure desenfrenada i indecorosa. Soc un fervorós partidari de la sàtira i, per tant, m’agrada cridar “Evohé!”, com els sàtirs, i caure en la cosa grotesca. És, potser, una defensa d’allò que Flaubert en deia “les antigues tenebres viscoses palpitants de fecunditat”, una carta d’amor contra els moralismes.
S’hi pot llegir: “Per dir totes aquestes ximpleries ens va molt bé d’usar la poesia, que fuig del dir de sempre, del llenguatge eficaç, i no pretén ser racionalista...” Hi ha un excés de racionalisme en la societat actual?
Lévi-Strauss deia que el futur de les ciències de la naturalesa era adaptar i assimilar la lògica d’allò sensible, allò qualitatiu, més que no pas allò quantitatiu, que és el racionalisme científic més pur. Actualment els parers oficials i els discerniments en general se sustenten en l’estadística, en el treball dels algorismes, i la vida i la llibertat queden sovint supeditades a condicions realment absurdes. Tot i que, per racionalismes, també hi hauria la possibilitat extrema que proposava Sant Agustí, quan deia que “l’experiència del mal també pot ser un camí”. Sigui com sigui, el problema gros rau en el fet de confondre seguretat i maduresa amb severitat.
Pot ser també la poesia un eficaç mitjà de comunicació, com ho havia estat?
La poesia no sé si pretén comunicar. Diria que, més que informar, insinua. I el matís i la paradoxa són tan bàsics en aquesta mena de comunicació que no sé si diria que la poesia és eficaç, sinó més aviat eficient. O sigui: sí que produeix un efecte, però ves a saber si és l’efecte desitjat. No sé on, vaig llegir-hi el següent: La comunicació és la il·lusió d’una comprensió recíproca.
També per al mateix emissor?
Com a emissor, sempre pateixo i prenc precaucions per si, per la meva abassegadora fantasia, la vida se m’acaba convertint en mera elucubració o per si, malgrat jo, la retòrica vol escriure’m els poemes.
Com aconseguiríem un món poètic? Més enllà dels versos, vull dir...
No sé si hi ha un món poètic o n’hi ha milers; per tant, no podria donar receptes. Tanmateix, podem pensar en aquella era poètica que deia Giambattista Vico, on la comprensió del món funcionava per analogies, o en el “mundo real poético” de Jesús Lizano, que era una visió del món basada en una mena d’innocència bruta, o en les condicions d’una vida poètica segons Shelley. Hi ha dies que aquest món nostre ja m’ho sembla molt, de poètic.
Disciplina o impuls?
Des del començament de la seva obra, al segle passat, Josep Pedrals ha explorat la relació entre significat i nus de la paraula, un viatge poètic cap a l’etimologia, que ha plasmat en una obra que ha crescut amb els anys. Recordo les autoedicions a finals dels noranta d’Els buits enutjosos –va sortir en l’efímera Container i es reeditarà pròximament a Lleida–, o la còpia corregida, quan col·laborava al diari, que em va deixar d’Espines de refinaments literaris. Després esclataria amb Escola italiana (2003) fins a arribar a la trilogia de Labreu amb El furgatori, El romanço d’Anna Tirant i Els límits del Quim Porta, tots tres entre el 2006 i el 2018. No estem parlant d’un poeta tan prolix com molts dels seus contemporanis, sinó que fa la sensació que es mira fins a l’última coma abans de fer el pas definitiu de l’edició. Mentrestant, investiga i explota com un miner la seva prodigiosa curiositat poètica. És un espectacle escoltar i veure recitar Pedrals. I ho ha fet en milers d’ocasions. Quan li pregunto què diria al mortal que considera que és lluny de la poesia, s’ho rumia i dispara: “Li diria que se la prengués com un seguit de contribucions a la diversió de l’intel·lecte i de l’esperit (diversions cabdals i vitals, de vegades), que no hi busqués el que no toca, perquè la poesia no disciplina el sentit, però manté l’impuls.”
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.