“Hi ha més misteri i bellesa en l’ombra que en la llum”

El que tenen en comú és que per arribar allà dalt han de ser molt bons. No regalen res, en aquest món de les estrelles de la interpretació. Els bons actors són grans treballadors, dedicats, professionals... I són persones que treballen en equip i coneixen la importància de tots els companys per fer-los a ells millors i els estan molt agraïts. Hi ha excepcions; he treballat amb un parell d’actors que són els que creen la fama de capriciosos i maleducats. Però, en general, els actors que han arribat a dalt de tot són gent senzilla, molt maca, i el que volen és passar-s’ho bé, fer una pel·lícula bona i tenir una bona relació amb la gent del seu voltant. Tinc una relació boníssima amb gairebé tots els actors amb qui he treballat. En el fons són persones que el que volen és un amic, que els parlin amb honestedat. Estan cansats de gent que els fa la rosca, de les ximpleries del món que els envolta, i el que volen són amistats i relacions sinceres i directes, que els diguis el que penses. Així és com soc jo, així és com em relaciono amb ells i ho aprecien. Valoren aquesta virtut tan ibèrica de parlar, de fer broma, i tractar-los de la manera més normal possible, com un més, en comptes de fer-ho com si fossin extraterrestres, persones separades de la realitat i del món. Veig més ràbia, mals comportaments i actituds capricioses en actors mediocres de segona línia que en els més top.

N’admiro molts. Des de gent de fa molts anys, com Gordon Willis i Roger Deakins, fins a gent d’ara més jove, com Robbie Ryan, i amics meus que són també ídols per a mi, com Arnau Valls, Pau Esteve, Gris Jordana, Neus Ollé... He crescut rodant amb ells i ara els admiro molt i aprenc sempre d’ells.

Jo des dels dotze anys volia fer cinema, però no va ser fins als 18 que vaig descobrir que volia fer fotografia, estudiant a l’Escac. Tampoc soc de les persones que sempre porten una càmera. L’altre dia el meu pare m’ho deia: mai vaig estar obsessionat a tenir càmera, fer fotos, rodar... Ell mai s’hauria pensat que acabaria fent això. Ser director de fotografia acaba sent una manera de viure, que afecta des dels restaurants que esculls, com fas l’amor o com organitzes la teva setmana. És una feina a temps complet, no deixes mai de ser director de fotografia. Ho portes a dins i marca la manera com fas amics, els horaris que tens, les possibilitats familiars... Afecta d’una manera evident el teu dia a dia.

He estat en restaurants mal il·luminats, de vegades he fet apagar llums que molestaven. Ets més sensible a certes coses. No vull viure en un món lleig, mal il·luminat. I de vegades, quan pots, ho canvies. Arribo a la festa d’un amic i començo a apagar llums i li dic: “No veus que mola més així la festa?” Pot empipar una mica, demano perdó, però a la vegada ho faig amb bona intenció.

Evidentment! Una de les feines que m’agradaria fer és il·luminar restaurants, diferents espais. No ens n’adonem, però la llum ens afecta, ens fa persones diferents, tenim una altra actitud a la vida. Si la llum és més bonica, ens canvia. És com tenir flors o no tenir-ne al menjador. Tenir-ne ens fa més bona sensació. No tenir massa llum ni massa poca ens fa estar més a gust. En el fons, em dedico a això, a fer més plaent la vida i la visió del món en les pel·lícules. I a trobar el punt dels espais i els personatges, de la història. M’agradaria fer-ho a la vida, també! Als restaurants, a casa dels amics, en interiors... M’agrada fer sentir millor la gent quan és als llocs.

Les ombres són, de fet, més importants que la llum. Hi ha més profunditat, interès, misteri i bellesa en l’ombra que en la llum. La qüestió primordial per al director de fotografia és on poses l’ombra i la llum. El meu color preferit és el negre, és l’absència de color i de llum. Per a mi, tot gira al voltant de la foscor i del joc d’ombres. La meva experiència cinematogràfica es desenvolupa en aquest punt, buscant això.

I tant! Tomàs Pladevall és per a mi un ídol, un geni. Va ser professor meu a l’Escac i encara hi tinc contacte. És una persona increïble. El seu reconeixement ho és també per a tots els directors de fotografia i per a tots els seus alumnes. En algun moment ha estat la persona que més sabia de llum i de càmera del món. He passejat molt, he conegut molts tècnics i dubto que n’hi hagi algun que en sàpiga com el Tomàs Pladevall, en el tema de la fotoquímica. Té una excel·lència tècnica i és una bellíssima persona. De fet, tenim un grup de WhatsApp de directors de fotografia que hem sortit de l’Escac i la foto del grup és de Tomàs Pladevall, en homenatge a ell com a ídol que és per a tots nosaltres. És un mestre de la llum, de la càmera, de la tècnica i de l’art cinematogràfic.

Sí, és una molt bona descripció de la nostra feina. També hi afegiria el valor humà. Al final nosaltres som la mà dreta artística del director, la persona en qui el director o directora confia més en un rodatge, cap a qui es gira per demanar-li consell, per sentir confort, per vincular la narrativa amb la seva visió. Al final som amics, som companys de viatge del director, bastant essencials. La definició que més m’agrada del director de fotografia és la d’amistat i col·laboració amb el director o directora, amb qui fa un viatge narratiu i visual.

Sí, hem d’entendre quin tipus de pel·lícula estem fent. De vegades la fotografia és més rellevant i de vegades no tant. Hem d’entendre aquesta posició orgànica, aquesta feina volàtil, voluble i modelable que fem. Ens hem d’adaptar a la pel·lícula que fem i explicar-nos de la millor manera possible dins dels paràmetres de la pel·lícula. La fotografia no ha de ser massa exuberant, ha de trobar la forma en cada pel·lícula, ha de trobar la millor manera d’explicar-la.

Jo vaig tenir molta sort. Amb 27 anys em van oferir venir a fer A single man a Los Angeles; em van donar un visat i em van permetre entrar al sindicat de directors de fotografia i ja podia treballar. Pots trigar dos anys de paperassa per aconseguir-ho, i a mi m’ho van donar en tres setmanes. Aquesta pel·lícula de Tom Ford em va obrir moltes portes. Al principi m’hi negava, no m’agradava Los Angeles i no sabia si volia viure allà. Volia fer coses més europees, voltar més, m’agradava més Nova York... Però després de perdre unes quantes pel·lícules i deixar passar oportunitats, em vaig adonar que si no vivia a Los Angeles també em perdia el tipus de pel·lícula que volia fer. He vingut a viure aquí una mica per aquest motiu. També perquè no hi ha cap altra ciutat del món on pugui treballar fent anuncis sense moure’m. Si vius a Nova York o a Europa i fas anuncis, et passes la vida viatjant. En canvi, jo només rodo anuncis a Los Angeles i no m’he de moure. Si em truquen per a una pel·lícula, que requereix quatre o cinc mesos de feina, me’n vaig amb la família on sigui. Però el dia a dia el dedico a anuncis i puc dormir a casa. Això és un benefici per a la teva vida en clau familiar molt difícil de trobar d’una altra manera. Des que hi ha la covid no he fet cap pel·lícula, per diferents circumstàncies, i també acabo de tenir la meva segona filla, però normalment el meu objectiu és fer una pel·lícula a l’any i la resta omplir-lo amb anuncis. No rebo infinites propostes per fer pel·lícules, m’arriba el que m’arriba i escullo el que m’interessa, buscant les millors opcions. Per fer una pel·lícula m’he d’enamorar del projecte. M’ha de sortir la passió i la rauxa, perquè em suposa un gran esforç físic i mental que he de dosificar. Vull estar fent pel·lícules tota la meva vida, trenta anys més. No vull cremar-me rodant.

Veig Los Angeles com una parada en el camí. No crec que estigui aquí tota la meva vida, m’hi veig uns deu anys més. Segurament tornaré a la meva ciutat preferida, que és Barcelona. Però ara, amb el tipus de pel·lícules que vull fer, viure a Barcelona em tallaria les ales.

Des de lluny es veu bastant diferent, la veritat. L’enyoro i la trobo a faltar molt i tinc un contacte constant amb els meus millors amics. Però és cert que la distància et crea una altra manera de veure Barcelona. Un concepte que em ve al cap molt sovint és que els éssers humans som melictaires, ens mirem una mica massa el melic i el que tenim al nostre voltant immediat. Ser a Los Angeles m’ha ampliat la visió del melic. Veig Barcelona i Catalunya una mica tancades en si mateixes, sense veure més enllà. I això també em sap greu. El món és tan bonic, tan increïble, i hi ha tantes coses genials i meravelloses... Barcelona és una d’elles, però si només mires això, sembla que ens estem perdent alguna cosa. El que m’ha ampliat la visió del meu melic els últims anys és viure fora, veure món, conèixer altra gent, altres idiomes, cultures i maneres de fer... Se t’expandeix el món, el cervell. I això sempre és bonic i interessant.

Em va provocar una estranyesa màxima. No entenc com algú pot fer això en unes circumstàncies així, amb tan poca justificació, davant milions i milions d’espectadors, i en el moment àlgid de la teva carrera, que és quan estàs a punt de rebre l’Oscar. Em va horroritzar no només pel fet en si, sinó també per ell. Li tenia molt respecte per com ha treballat en la seva carrera, pel que ha aconseguit, pel tipus de persona que és. Em va sorprendre i entristir bastant. Però a la vegada ha impulsat un diàleg sobre les causes, les actituds, el masclisme tòxic, la violència, els insults i l’actitud sobre el look de les dones... Em sembla interessant que es parli de tot això. D’altra banda, crec que hi donem massa voltes; és algú que ha perdut el cap un moment. Hi ha coses bastant més importants quan tenim gairebé una guerra mundial.

A mi l’adjectiu sonat em sembla una cosa meravellosa. Hi ha un punt de genialitat en la bogeria i en la voluntat de fer les coses fora dels codis majoritaris i les normes establertes. En cinema sempre m’ha interessat més aquesta gent que és capaç de trencar codis i barreres, que veu més enllà de la mediocritat i d’allò majoritari i el mainstream. Com a persona, m’he intentat ajuntar amb aquesta gent que té alguna cosa especial, que no es conforma amb la mediocritat, a veure el món amb els paràmetres establerts, sinó que mira més enllà i obre camins. Tenen alguna cosa de visionaris, d’únics i especials. Sempre m’ha interessant com a persona i com a cineasta. Malauradament, no n’hi ha tants, de genis, i jo no en soc un, per això m’atrauen. Vull créixer, aprendre, millorar, que se m’expandeixi el món i la manera de veure’l.

Sí, al final es tracta de trobar la veritat al món i donar-li aquell punt de sal que és la bellesa. Has de ser honest amb la realitat, però alhora veure-la de manera que no només sigui real, sinó que també tingui sabor, gust, certa bellesa. És el tipus de cinema que m’interessa. No m’agraden les exuberàncies ni les coses passades de voltes, sinó la subtilesa, aquest toc de sal, de bellesa, de poesia, que pot tenir la realitat.

Vaig entrar a l’Escac pensant que volia fer cine. Tothom pensa a ser director, però aviat t’adones que això de dirigir és molt complicat i no tothom té la capacitat, l’actitud o la visió per ser-ho. En aquest procés, jo em vaig començar a enamorar de la fotografia. Sempre m’havia interessat, però va ser a l’Escac que em vaig adonar que és el que volia fer. I així va ser.

Unes quatre per setmana en els últims 25 anys. Són força!

Disfruto les pel·lícules com són. Tinc una mirada molt crítica amb la fotografia, sobre les seves diferents peculiaritats, però l’entenc i la jutjo ràpid al principi i ja està, me n’oblido. És això, i està bé, o molt bé, però intento que no se’m posi al camí del que veig perquè llavors deixo de disfrutar del que m’agrada, que és veure pel·lícules.

Depèn de la pel·lícula, si és molt complicat el tipus de càmera o de projecte, tinc gent que opera. Però jo soc igualment l’encarregat i el director d’orquestra de la càmera, tant si tinc operadors com si no.