Política

crònica

Casado, adeu macabre

Ningú entenia per què, després de ser apunyalat públicament en els populars idus de febrer sorgits en un motí de Madrid, Pablo Casado insistia a ser el protagonista d’un espectacle macabre com ara ser el rapsode de la seva oració de difunt. El patetisme del personatge ja havia estat prou subratllat, perquè el públic ha presenciat com totes les criatures de fang que ell modela i promociona –Isabel Díaz Ayuso, Cayetana Álvarez de Toledo, Cuca Gamarra– no només li sobreviuen, sinó que l’han devorat com si les filles devoressin Saturn. Passades les cinc de la tarda, però, l’encara president del PP descendia les escales del Palau de Congressos i Exposicions de Sevilla (Fibes) de bracet amb Alberto Núñez Feijóo i el partit inaugurava un adeu macabre amb un esclat musical de la cançó Por fin. “Por fin, nuevas esperanzas. Por fin, nuevas ilusiones bajo un cielo nuevo. Por fin, nuevos caminos por andar.” Cada por fin que retronava per megafonia era una bufetada a Casado, que fingia cara de pòquer saludant a dreta i a esquerra les mans allargades que no va veure mai al febrer.

Durant una jornada maratoniana en què van desfilar tots els presidents de comunitats i territorials del PP, Casado es convertia en un cognom impronunciable, com si no citar-lo fos l’equivalent a l’esborrament de fotografies de Trotski que el PP descobria després de descobrir les majories a la búlgara. “Estimat Pablo, gràcies per tot el que has fet per aquest partit, per Noves Generacions. El cert és que t’estimo i que t’estimaré tota la vida”, li va dedicar la jove diputada basca al Congrés Bea Fanjul, com si el tribut només pogués ser obra d’una esbojarrada joventut i fos territori vedat als adults. “President Casado...”, al·ludia a ell ja a la tarda Alfonso Fernández Mañueco, president de Castella i Lleó, amb la passió de qui llegeix el BOE. “D’aquí hem de sortir deixant enrere els errors, però no les persones. Allà on siguis, gràcies, Pablo, pel teu esforç”, li va dir José María Aznar per videoconferència amb el llenguatge propi del condol. “Estimat president Pablo Casao”, el saludava Mariano Rajoy, com si el cognom fos un participi castellà pronunciat amb desgana.

Tot i ser convocat a l’escenari amb una fotografia en blanc i negre, com les de les necrològiques als diaris del nord –més que il·lustrativa que el seu lloc és el bagul dels perdedors del passat al costat d’Antonio Hernández Mancha–, Casado no va renunciar a oficiar la missa en nom seu. “Gràcies al comitè executiu...”, va dir saludant el seu escamot executor. “Aquest mes agredolç va començar amb un sentiment d’injustícia que després ha donat pas a la gratitud”, va reconèixer tot lluint la cicatriu que li ha deixat Ayuso, però sense aconseguir que el llenguatge no verbal abandonés la pulsió de l’amargor. “La millor decisió és que faci un pas al costat”, es va dir. I aquí el PP va ser un digne representant d’una Espanya que enterra com ningú i que prefereix aplaudir quan es pot guardar silenci. “Que faci un pas al costat per deixar el meu escó al Congrés dels Diputats i qualsevol responsabilitat al PP. Fa quatre anys us vaig dir que venia amb el cap alt, les mans blanques, les butxaques netes i el cor enamorat d’Espanya. I així cedeixo el timó avui. Ha estat un honor”, es va acomiadar davant tots aquells que el van convertir en carn d’obra de Shakespeare i que ahir expiaven la culpa a cop d’aplaudiment nerviós. No hi va haver ni salutació ni intercanvi de mirades entre ell i Ayuso.

Tot i el trauma de ser a Sevilla –on Aznar va iniciar el camí que el portaria a La Moncloa el 1996, amb 43 anys– posant fi a la seva carrera política als 41 anys, Casado volia tenir un últim moment gran i es va refugiar en una cita del Quixot, com si l’autoritat dels clàssics fos transferible. “Por la libertad se puede y se debe aventurar la vida”, va citar –i malament, perquè va oblidar que el Quixot hi afegeix “así como por la honra”–. Entre els seus apunyaladors, ningú li va retreure que no cités correctament el Quixot, perquè, parlant de Cervantes i sent a Sevilla, a Casado ahir li esqueia més el sonet Al túmulo del rey Felipe II en Sevilla, del mateix Miguel de Cervantes: “[...] Miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.”

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.