Guerres que mai van existir

Anna Politkóvskaia, a Txetxènia, la deshonra russa (2003), escriu que a la Rússia de Putin “l’economia continua estant dominada pels oligarques i la protecció social és inexistent. Sobre quines bases es pot construir una política interior? Sobre la nostàlgia de la «gran Unió Soviètica» i sobre la nostàlgia de l’Imperi, perquè ens cal sentir-nos «grans»... Rússia necessita un petit i un malvat per sentir-se gran i important. El gaudi orgàsmic de ser una gran potència s’alimenta de l’aniquilació de l’altre, de la seva humiliació... El principi és molt senzill: aquesta és la «zona de residència» destinada als «malvats» als quals cal «reeducar» i aquesta és la resta del territori rus, on viuen els «bons»...” Feia tres anys que havia començat la segona guerra de Txetxènia, que hom relaciona amb els brutals atemptats de l’estiu de 1999 a Moscou i al Daguestan, atribuïts a la guerrilla txetxena tot i que mai es va saber qui eren els autors. Al desembre dimiteix Borís Ieltsin i l’exoficial del KGB Vladímir Putin és nomenat president en funcions. Amb els atemptats de l’11-S, Txetxènia esdevé un capítol més de la guerra contra el terrorisme del president George W. Bush i molt poques veus denuncien la guerra bruta que du a terme l’exèrcit rus perquè, segons la mateixa Politkóvskaia, “la gent sovint ha de pagar amb llurs vides el fet de dir el que pensen en veu alta”. El 7 d’octubre de 2006, la periodista de Nóvaia Gazeta és assassinada a trets i encara avui no s’ha esbrinat qui va ordenar la seva mort. S’entreveu l’ombra sinistra de Putin. La guerra de Txetxènia desapareix dels mitjans russos.

En la guerra de Putin contra Ucraïna sorprèn l’actitud de suposats experts que es proclamen d’esquerres que justifiquen la brutal agressió per l’amenaça de l’OTAN i dels EUA a Rússia, que van encoratjar la incorporació dels països de l’antiga zona d’influència soviètica (Conferència de Ialta) a l’Aliança Atlàntica. Certament, Occident aprofita la feblesa russa dels mandats de Ieltsin per avançar les fronteres de l’OTAN cap a l’est. Va mancar prudència i, com assenyala Javier Solana, fou un error insinuar el 2008 una futura adhesió de Geòrgia i Ucraïna com pretenia Bush. Tanmateix, la sobirania d’un país també consisteix en el dret a escollir les aliances i la història recent dels països de l’Europa de l’Est comprenia dues ocupacions (tres les repúbliques bàltiques), la nazi i la soviètica, les invasions de 1956 i 1968 i, en el cas d’Ucraïna, l’Holodomor, la gran fam de 1932-33 fruit dels irrealitzables plans quinquennals de Stalin, les deportacions a Sibèria i el fet de ser tractada com una colònia (Tony Judt). La cobdícia occidental s’alia amb el desig de distanciar-se de Rússia d’aquests països. El desencís, “la llum que s’apaga” ho denominen Ivan Krastev i Stephen Holmes, arribarà després quan es comprovi que el lliure mercat va de la mà de la desigualtat, la precarietat i l’emigració dels joves més preparats. Occident havia guanyat la guerra freda i perdia la pau. I en això estem.

El 2008 Rússia intervé a Geòrgia i reconeix les repúbliques d’Ossètia del Sud i d’Abkhàzia. El 2012, Putin publica l’article Rússia i el món en transformació a Moskovskie Novosti, en què defensa “l’espai vital” rus (el Lebensraum) o línies vermelles del Kremlin, les fronteres de les repúbliques exsoviètiques, i acusa els EUA i l’OTAN de retornar a la “política de blocs”, de conculcar el dret internacional i d’assetjar Rússia (ampliacions de l’OTAN de 1999 i 2004, guerres de l’Afganistan i de l’Iraq, suport a les “revolucions dels colors”, retirada dels EUA del Tractat de Míssils Antibalístics de 1972) per evitar que recuperi el paper internacional de gran potència. El passat 13 de març, Putin pronuncia un discurs en què reitera tot un seguit de falsedats per justificar l’operació militar especial a Ucraïna, però nega la guerra, tot i que, com a Grozni i Alep, està devastant Mariúpol i altres ciutats. La guerra d’Ucraïna deixa d’existir.

Certament, els errors occidentals són molts i els valors democràtics, els drets humans i el dret internacional són sovint d’ús intern i no es tenen en compte a l’hora d’envair l’Iraq, de donar suport a les teocràcies sunnites en la guerra del Iemen, d’oblidar els territoris ocupats a Palestina o d’ignorar les disposicions de les Nacions Unides en favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental. És la Realpolitik, però d’ací a justificar les pulsions imperials de Putin hi ha un abisme que, des de l’esquerra, no es pot franquejar sense ruboritzar-se. No sabem com es pot aturar la guerra –aquesta i totes–, però tampoc podem oblidar el criminal Comitè de No-intervenció de les democràcies liberals durant la Guerra Civil Espanyola. I, en el pati de casa, entretinguts amb preteses conspiracions que barregen de manera interessada independentisme, Putin, OTAN, think-tanks..., mentre l’extrema dreta calla, no fos cas que algú demanés pels seus referents, i els ucraïnesos moren sota les bombes i els joves russos en la guerra estúpida d’un dictador. Potser cal començar a repensar seriosament el sistema de seguretat europeu (i veure com incorporar Rússia) i com introduir una dimensió ètica en el sistema de governança global i en les relacions internacionals.