“Els temes ben explicats interessen tothom”

Jo estava de jurat en el premi Sant Jordi, vaig llegir aquesta novel·la i la vaig premiar. Era un moment en què els pressupostos de les pel·lícules eren baixos. Passava tot en un espai tancat i era una història d’adolescents. Havia vist Laura Jou dirigir els nens a Pa negre i li ho vaig proposar. Ella treballava de coach d’actors joves, també va fer Un monstre em ve a veure, i em va semblar la persona adequada per encarregar-li la pel·lícula.

Vaig anar amb la pel·lícula al mercat de Canes de televisió, i quan la vaig presentar als meus socis habituals francesos i alemanys em van dir que tenia uns actors fantàstics i que això podria tenir continuïtat. Em van animar a fer-ho. Em vaig plantejar quina continuïtat podia tenir i, com que la nena fuig i el nen està enamorat d’ella, vaig pensar que l’havia de perseguir. Però perquè tingui una mica de profunditat, aquesta nena fa un descens als inferns. No volia fer només una sèrie d’entreteniment, volia mostrar com una noia jove es pot trobar en un moment determinat amb una sèrie de problemes que la desborden. A la sèrie surt tot el que pot passar a una noia jove desorientada. Tot i que està explicat en clau de thriller i és entreteniment pur, es toquen temes de fons que realment preocupen la joventut, com el suïcidi. Està narrat en clau de gènere perquè la gent s’enganxi a cada capítol, i potser els joves la miraran d’una tirada.

Va per a molts públics perquè està narrat en clau de thriller i perquè no és veritat que els temes de joves només interessin els joves. Igual que no és veritat que els temes d’adults només interessin els adults. Els temes ben explicats interessen tothom.

És absolutament fosca, és un descens als inferns de la nena.

És una sèrie molt de ficció. La fotografia, el vestuari, la música... tot és dels anys vuitanta. No té res a veure amb Crims. A totes les pel·lícules de policies i novel·les negres hi ha un cadàver. És una sèrie de ficció com tantes. És veritat al revés, Crims ha agafat estructura de ficció per reconstruir fets criminals reals, i per això enganxa tant.

Sí, estic preparant una pel·lícula. L’Acadèmia van ser per a mi una experiència en uns temps molt difícils, vaig haver de dedicar-hi molta energia i moltes hores, perquè la situació del cinema català era lamentable. Sembla que es comencen a recollir resultats, i n’estic molt contenta. M’he tret un gran pes de sobre, era una gran responsabilitat i una lluita de clamar contra el desert, tot i que de vegades aquest clam aportava solucions al sector. La pandèmia ha demostrat la necessitat d’un audiovisual propi. No hi ha nació sense un audiovisual potent. Tot això ho tenim, s’ha vist en els últims Gaudí, i ara ens falta que funcioni. Si mires els crèdits de les produccions de Madrid, estan plens de catalans. Aquesta lluita de molts anys ha valgut la pena. L’Ateneu és fantàstic, d’entrada per aquest edifici prodigiós, amb el jardí romàntic. Però és la cultura en general, l’audiovisual només és una part. Hi ha la literatura, la poesia, les arts visuals, la filosofia... Estic encantada. Ara bé, ser presidenta de l’Ateneu no impedeix que segueixi produint. El que de veritat m’agrada és produir pel·lícules que quedin.Aquesta faceta artística de la cultura catalana ha estat la més pobra, la més poc ajudada i la més necessària en un moment en què hi ha més audiovisual que mai. Vull seguir fent coses que quedin.