Un desglaç a marxes forçades

Els Estats Units havien posat a la diana Nicolás Maduro assenyalant el president de Veneçuela com el gran tirà de l’Amèrica Llatina, acusant-lo d’estar al capdavant d’una xarxa terrorista, de corrupció i de narcotràfic. Ara les cartes s’han capgirat i la prohibició del govern dels EUA a la importació de petroli i gas russos ha despertat l’interès del país nord-americà en Veneçuela. Per primera vegada des del 2019, la Casa Blanca ha reprès el contacte diplomàtic amb el Palau de Miraflores, sense reconèixer Maduro com el president legítim del país.

L’increment dels preus del cru pels càstigs imposats al Kremlin ha fet que el president nord-americà, Joe Biden, mogui fitxa i accepti seure a la mateixa taula de negociacions amb Veneçuela.

“Des de Washington han entès que es necessita minimitzar l’impacte econòmic i estan buscant altres fonts”, va explicar Eduardo del Valle, consultor energètic especialitzat en inversions del sector del cru, en declaracions a El Punt Avui.

Es calcula que els EUA depenen només d’un 8% del cru rus i que “això es podria reemplaçar fàcilment”. Però molts dubten si Veneçuela podria fer front a les demandes de la Casa Blanca, principalment perquè la producció de petroli ha caigut en més del 70% en els últims vint anys i ha deixat el sector “tocat i pràcticament enfonsat”.

“Veneçuela no té ni els recursos, ni la infraestructura ni el personal per produir el petroli que demanen els nord-americans a causa de la greu situació econòmica i política que viu el país”, va indicar Del Valle, que resideix a Miami (Florida).

La nació llatinoamericana té la capacitat de produir uns 700.000 barrils de petroli al dia, una xifra que queda molt lluny dels gairebé 1,4 milions que necessiten els EUA per assegurar el subministrament.

En aquest cas, avisen els experts, es necessitaria una inversió a llarg termini, d’entre tres i cinc anys, perquè Veneçuela pugui incrementar la producció de petroli. “Aquesta no seria una solució ràpida per frenar la pujada dels preus de manera imminent en l’economia global”, conclou l’expert.

L’altre problema és el paquet de sancions que encara manté la Casa Blanca a Veneçuela, entre les quals destaca la prohibició de comercialitzar amb refineries nord-americanes. Ara, el govern de Biden està valorant la possibilitat de suavitzar els càstigs i permetre la venda de petroli veneçolà al mercat internacional. “Si s’aixequen les restriccions a Veneçuela, qui asseguraria que el cru no acaba a la Xina o a Rússia?”, es preguntava Juan Fernández, un exdirectiu de PDVSA, la principal empresa estatal veneçolana encarregada d’explotar el petroli al país.

És la pregunta que molts es fan, però, de moment, no troben la resposta. Si s’eliminen les restriccions a Veneçuela, Nicolás Maduro no estaria obligat a fer negocis únicament amb els EUA i podria vendre als altres països amb qui manté un important deute.

Més enllà de l’estratègia d’apropament a Caracas, els EUA també volen negociar amb l’Iran i l’Aràbia Saudita, en un moment en què els preus mundials dels combustibles han arribat a nivells alarmants. “Tenim un interès a escala mundial a mantenir un subministrament constant d’energètics, fins i tot a través de gestions diplomàtiques”, va explicar el secretari d’Estat, Antony Blinken, per justificar l’acostament a països que han estat considerats enemics dels Estats Units en els últims anys.

Però la jugada serà complicada, ja que l’Aràbia Saudita ha tret molt benefici econòmic en els darrers dos anys de la seva associació amb Rússia per mantenir el subministrament mundial de petroli i gas natural a un nivell modest, i amb això, els preus alts. D’altra banda, Washington hauria de cedir a una bateria important de peticions de l’Iran, que té un programa nuclear que ha suposat una amenaça constant per als interessos de la seguretat nacional del país.