Un líder aïllat que busca l’ombra protectora de Xi
Vladímir Putin busca en la Xina la sortida al seu aïllament internacional. Des de l’inici de la crisi d’Ucraïna, el govern xinès ha defensat les “legítimes” preocupacions de seguretat de Moscou i li ha fet costat en el rebuig a l’ampliació de l’OTAN. Tots dos països, models d’autocràcies oposades a les democràcies liberals occidentals, fan front comú a l’hora de reclamar un nou ordre internacional en què els EUA deixin de tenir l’hegemonia.
Però la invasió d’Ucraïna, un pas no previst per Pequín, ha estat rebuda amb cautela rere de la Gran Muralla. Si bé sobre el paper els podria beneficiar –la implicació en el conflicte europeu distreu l’atenció de Washington de l’Indo-Pacífic, la regió que la Xina aspira a dominar–, l’aparició d’un focus d’inestabilitat amb perill de desbordament inquieta els asiàtics. Sense arribar a condemnar l’atac, Pequín ha marcat distàncies amb Putin i s’ha ofert a fer de mitjancer entre Rússia i Ucraïna. Per Putin, el suport del gegant asiàtic –sobretot les seves compres de gas i petroli– és vital per compensar les sancions econòmiques imposades pels governs occidentals.
Mentre que la Xina, amb la seva aversió al caos, se situa en una posició vigilant, Putin veu incrementat el seu aïllament en les instàncies internacionals. Només Bielorússia, Síria, Corea del Nord i Eritrea van votar contra la resolució de condemna de l’ONU, aprovada per 141 dels 193 estats membres. Pequín s’hi va abstenir. És clar que, en l’inici de la invasió, el líder rus va comptar amb la sòlida adhesió de les repúbliques exsoviètiques d’Armènia, Bielorússia, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan, aliades en l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva. Moscou va socórrer els armenis en l’última guerra amb l’Azerbaidjan pel control de l’enclavament de Nagorno Karabakh, mentre que el bielorús Lukaixenko i el kazakh Tokàiev li deuen haver salvat les seves dictadures de les protestes democratitzadores del carrer. El territori bielorús, a més, va ser ofert als tancs russos com a porta d’entrada per envair Ucraïna. Putin va rebre suport de l’Iran, país que, com Rússia, pateix el càstig econòmic dels EUA. Teheran, que manté el torcebraç amb Occident pel seu programa nuclear, va evitar criticar la intervenció militar dictada pel Kremlin i culpa de la guerra l’OTAN. I també Al-Assad, el seu protegit a Síria, li fa costat. Com Veneçuela i Cuba, que van córrer a fer pinya amb Rússia i a condemnar l’“activitat desestabilitzadora” de Washington i l’OTAN. Ara, però, Maduro, que depèn de l’ajuda russa per esquivar les sancions nord-americanes, s’obre a l’aproximació inèdita dels EUA, que busca el petroli veneçolà per compensar l’embargament decretat sobre els hidrocarburs fòssils russos. Mentrestant, el silenci ressona al Brasil de Bolsonaro, hoste del Kremlin dies abans de la invasió.