Un president atrapat en el seu laberint
Després de més de dues dècades al Kremlin, Putin veu perillar el poder amb l’aventura insensata d’Ucraïna
Recuperar la influència de Rússia sobre l’espai postsoviètic i tornar-li l’estatus perdut de gran potència han estat la clau de volta de la seva política exterior
Des que va entrar al Kremlin, l’any 2000, Vladímir Putin s’ha atribuït la missió històrica de restaurar l’orgull ferit de Rússia, la unitat i la grandeur nacional perdudes amb la implosió de l’URSS. Més de dues dècades després, el líder rus s’embranca en una guerra sagnant a Ucraïna amb reverberacions globals i que pot marcar l’inici del seu final.
Putin va posar ordre al caos instaurat per Ieltsin, el seu predecessor i promotor de la transició salvatge cap al capitalisme, i va aturar el perill de desestabilització i de desintegració que amenaçava Rússia. Va aconseguir un cert creixement econòmic mentre implantava un estat autoritari –dominat per una elit corrupta enriquida amb els ingressos de l’exportació de gas i petroli– que controla l’opinió interna mitjançant una ferotge repressió de les veus dissidents.
Tornar a la Rússia postsoviètica el seu estatus de gran potència ha estat una obsessió pel Kremlin i la clau de volta de la seva política exterior. Com també mantenir la influència sobre els territoris que un dia van formar part de la Unió Soviètica i ara volen pel seu compte. Així, va caure Txetxènia, amb les seves ambicions independentistes, esclafada de manera brutal per les tropes russes, i les intervencions a Geòrgia (2008) i Ucraïna (2014) invocant l’ajuda a les comunitats russòfones oprimides pels poders locals. El seu objectiu ha estat perpetuar-se en el poder, primer aplicant una fórmula per esquivar la prohibició legal d’encadenar més de dos mandats seguits –la famosa alternança amb Medvédev en els papers de president i de primer ministre– i, després, promulgant directament una reforma constitucional que li podria assegurar la permanència al Kremlin fins al 2036. Això no vol dir que Putin no hagi hagut d’afrontar el descontentament del carrer. Les protestes van esclatar a Rússia arran de les denúncies de frau en les eleccions a la Duma (Parlament) el desembre del 2011, i van reaparèixer el 2018 amb la polèmica reforma de les pensions. Per primer cop, el president veia rebaixar el seu elevat índex de suport popular. És clar que el Kremlin no ha tingut manies a l’hora de reprimir la dissidència. El febrer del 2015 moria assassinat a trets a tocar de la plaça Roja el líder opositor i ex viceprimer ministre rus Borís Nemtsov, un crim que el poder va atribuir a un comando txetxè.
Cinc anys més tard, Aleksei Navalni, enemic número u de Putin, era enverinat mentre feia campanya electoral a Sibèria contra el partit del president. Recuperat a Berlín, on va ser hospitalitzat, va ser detingut en tornar a Rússia i enviat a la presó, on continua actualment.
Assegurar el poder i eliminar l’amenaça d’una “revolució de colors” com les que van propiciar un canvi de règim a Ucraïna o Geòrgia és una altra de les obsessions de l’inquilí del Kremlin. En aquest sentit cal interpretar l’ajuda prestada al dictador bielorús Aleksandr Lukaixenko per sufocar les protestes pel frau electoral del 2020 i la intervenció de les tropes russes al Kazakhstan, aquest gener, per salvar el contestat president Tokàiev. Accions totes que responen al mateix patró: evitar que l’espai postsoviètic escapi del control i la influència de Moscou. És en aquesta clau que cal interpretar també l’última jugada de Putin, la guerra d’Ucraïna declarada el 24 de febrer passat.
Reescriure la història
Putin intenta corregir a cop de míssil el mapa de seguretat dissenyat a Europa al final de la guerra freda. Menystingudes les preocupacions russes per Washington i l’OTAN –Moscou considera que s’ha incomplert el compromís del 1991 que l’Aliança no s’ampliaria cap a l’est i exigeix recuperar un cinturó de seguretat, desmilitaritzat i neutral, en el perímetre rus–, el Kremlin respon amb la invasió d’Ucraïna. Per Putin, la integració d’aquesta república exsoviètica en el marc polític i militar occidental és una línia vermella infranquejable. És un greuge que s’arrossega des del 2004, quan la Revolució Taronja ucraïnesa va posar proa cap a l’oest, i que deu anys després revifaria amb la Revolució del Maidan i la caiguda del govern prorús de Ianukóvitx. Putin apel·la als referents de la Gran Guerra patriòtica contra el nazisme per mobilitzar l’opinió russa a favor de la seva última aventura insensata, una estratègia amb què també pretén recuperar un suport minvant, especialment entre els joves, més orientats cap a Occident. El president ha entrat en un laberint del qual li serà molt difícil sortir.