Un 42 i mig

De totes les coses que s’han dit i escrit sobre Pau Riba des de diumenge, em quedo amb les paraules de Marina Rossell: mai deia res previsible, sempre responia una cosa inesperada, mai el trobaves a cap lloc comú. I és cert. Quan el Pau va anar per última vegada al FAQS, la Cristina Puig li va preguntar quina petjada creia que deixaria en la música catalana. I ell va respondre: un 42 i mig. O quan tothom cantava al balcó durant la pandèmia, ell llegia poemes dins d’una banyera. Un artista total des que, als 15 anys, els seus avis el van portar a conèixer Salvador Dalí. “M’ensenyava els trucs dels que se servia per sorprendre el món.” Els avis eren Carles Riba i Clementina Arderiu. Perquè Pau Riba, mai prou valorat, representa el fil roig que va des d’aquells intel·lectuals que van fugir en un bibliobús per salvar els mots fins a algú que volia salvar la cultura catalana destruint-la, però que va crear un llenguatge nou. Què es pot escriure d’algú que té un fill de nom Llull Riba March? Tota una síntesi de la seva vida i obra. Un incomprès, afortunadament, que formava part del club del creador excèntric, com el va batejar Albert Om, amb el mateix Dalí, Francesc Pujols, Albert Pla, Enric Casassas, Adrià Puntí, Jaume Sisa, Pascal Comelade, Albert Serra, Quimi Portet, Roger Mas i Joan Miquel Oliver, però també la Rossell, la Rosalía, Irene Solà, Juana Dolores, Marta Carrasco, Ferran Adrià, Quim Monzó i Santi Balmes. Mons onírics que ens fan suportar el seny. Una collita inacabable que creix en aquest racó de món ves a saber per què. Enlloc més es fa cagar el tió i es posa un caganer al pessebre. Admirem els genis perquè fan el que els altres no ens atrevim a fer. Com ara no tornar mai de Formentera, però no tenir-ne nostàlgia. Només aquí podia triomfar Johan Cruyff. Només aquí podia aterrar Diego Armando Maradona.