El km 0 de l’èxode ucraïnès

Przemysl, ciutat polonesa de nom impronunciable, és el punt de partida de la nova i incerta vida de centenars de milers de refugiats que fugen de les bombes russes. És a quilòmetres de Lviv, porta d’escapament de la guerra, i s’ha convertit en el centre de l’èxode ucraïnès.

Gran part dels 800.000 refugiats que han arribat en l’última setmana a Polònia ho han fet des del pas fronterer de Medika, nexe per carretera entre Lviv i Przemysl.

A la banda polonesa, caravanes quilomètriques de camions plens d’ajuda humanitària i d’autobusos que van a recollir refugiats. A l’altre costat, a Ucraïna, la gent fa cua durant hores o dies per travessar. Algunes persones ho fan a peu, les poques que tenen familiars o amics que els van a buscar amb cotxe. La majoria pugen als autocars per anar fins al gran supermercat Tesco que hi ha a l’entrada de Przemysl. Està abandonat des que la cadena britànica el va haver de tancar pel Brexit. Ara és l’escenari d’un altre drama europeu, més bèstia i humà. Quan baixen de l’autobús, els refugiats –moltes dones i nens– topen amb un aplec de voluntaris, ONG, policies i periodistes. Ciutadans d’arreu del continent els reben amb cartells de la bandera del seu país, per oferir una llar. No tots són de fiar, i les voluntàries s’encarreguen d’alertar les dones si veuen algú que sembla perillós. Tampoc semblen fàcils d’enganyar. Les ucraïneses tenen una gran fortalesa i determinació, encara que els diaris vagin plens d’imatges d’elles plorant. Com tot ésser humà en una situació com aquesta, a vegades no poden evitar plorar, però la majoria del temps demostren una fermesa impressionant, aguantant hores sota la fina neu amb els fills agafats de la mà o als braços. Qui no sap on anar s’espera dins el Tesco. Als passadissos on anys enrere els ciutadans de Przemysl feien la compra tranquil·lament, ara s’hi refugien les víctimes de Vladímir Putin. Cares de cansament, incomprensió, ràbia... i nens que juguen, malgrat tot. Fora de l’establiment, el campament d’acollida s’expandeix a mesura que augmenten les arribades. Parades de menjar, roba, joguines i atenció mèdica broten anàrquicament pel pàrquing. Tothom posa la seva millor voluntat per organitzar l’allau de refugiats i de material humanitari, encara que el resultat acabi sent una mica desordenat. On es nota més el caos, però, és a l’estació de tren de Przemysl, l’altre gran node de la fugida. Entrar al seu vestíbul d’estil neobarroc, bell i alhora decadent, és com viatjar a una època llunyana que ja només es veu al cinema. Una multitud de gent carregada de maletes va amunt i avall sense parar pel petit hall. Entre el vertiginós i estressant tràfec de persones s’escolen les olors del menjar que preparen els voluntaris. Es veuen poques mascaretes (també semblen d’altres temps) i moltes cares de resignació. L’únic que desentona són les càmeres de televisió que apunten als refugiats. Ben mirat, podria semblar el set d’una pel·lícula.

Però el que passa a l’estació de tren de Przemysl no té res de ficció. És la vida de centenars de milers de persones que ha quedat truncada per la guerra, real i cruel. Al quilòmetre 0 de l’èxode ucraïnès no hi ha escenes de pànic, ni crits, ni melodrames. Sí que hi ha dolor pels que s’han quedat a Ucraïna i inquietud per un futur incert a Europa.