opinió
Guerra per la memòria històrica
Putin i Zelenski no han dubtat a utilitzar la memòria històrica com una munició més
La Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945 i la russificació d’Ucraïna a partir del 1764 han entrat a formar part de l’actual guerra d’Ucraïna. Putin i Zelenski, immersos en guanyar legitimitat en clau nacional i sobretot internacional, no han dubtat a utilitzar la memòria històrica com una munició més. Així, mentre el primer ha afirmat que Rússia havia iniciat la guerra per desnazificar Ucraïna, el president ucraïnès ha assegurat que el seu veí volia esborrar la història d’Ucraïna.
Certament, Putin ha acudit a un dels referents històrics més mítics i legitimadors en la cosmovisió russa i, per això mateix, l’únic element que el mateix putinisme reivindica i assumeix de l’etapa soviètica: la Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945 ha estat interpretada com una guerra d’unitat nacional dels diferents pobles de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) contra l’agressió i invasió estrangera nazi. Així, doncs, mentre l’URSS es visualitzaria com a pàtria correcta, i en l’actualitat Rússia en tant que hereva de l’URSS, la pàtria incorrecta se situaria en els agressors nazis i els seus col·laboracionistes, en l’actualitat, el govern ucraïnès. Putin apel·la al record legitimador dels 27 milions de morts, 10 milions de ferits/mutilats, així com 1.700 ciutats i 70.000 pobles destruïts, la major part dels quals corresponien als territoris ucraïnesos i la part occidental russa de l’URSS. També busca referenciar el record de la llarga i soferta capacitat de resistència de la població soviètica contra l’ocupació nazi, evidenciada especialment amb el triomf a la batalla de Stalingrad (1943) –que va suposar l’inici de la derrota nazi en la Segona Guerra Mundial– i el setge de Leningrad de 1941-1944, que reportà més de 2 milions de morts.
Ara bé, Putin oblida que la guerra de 1941-1945 va ser en clau soviètica una guerra de caràcter defensiu, és a dir, una guerra per recuperar el territori que havia estat envaït per les tropes nazis. En canvi, l’actual guerra d’Ucraïna és una guerra en clau ofensiva, en la qual es busca ocupar militarment el territori d’un estat veí.
En segon lloc, i més important encara, caracteritzar les actuals autoritats ucraïneses com a nazis en cap cas s’ajusta a la realitat històrica del que va ser el nazisme –ni ideològicament ni en cap altre nivell–. No obstant, sí que busca remoure el record de l’existència de certs col·laboracionistes ucraïnesos amb els nazis, dels quals sobresortí la figura de Stepan Bandera. Però, en canvi, oblida les deportacions que va ordenar Stalin –de nacionalitat georgiana– sobre una part de la població ucraïnesa, sobretot tàrtars, al considerar que determinats pobles de l’URSS havien actuat de manera deslleial. D’altra banda, Zelenski ha focalitzat l’objectiu en la russificació d’Ucraïna. Certament, el 1764 va suposar l’absorció definitiva del territori ucraïnès per part russa (amb l’excepció d’una franja de l’oest, que va ser ocupada pel regne de Polònia i, posteriorment, passà a mans de l’Imperi austríac).
Les polítiques imperials de la tsarina Caterina la Gran, accentuades per Alexandre II, van implicar la inviabilitat de qualsevol model d’estat, autonomia o reivindicació nacional per part ucraïnesa, així com la persecució de la seva llengua i mitjans de publicació. L’etapa soviètica va suposar una continuació de polítiques russificadores a partir del 1928. Stalin va combatre qualsevol tipus d’activitat i reconeixement nacional i, a més, hi afegí una dimensió econòmica: la col·lectivització forçosa del camp.
Això va implicar una persecució sense contemplacions contra els petits propietaris agrícoles i, sobretot, unes requises de gra i collites durant el 1932-1933 que provocaren l’Holodomor, uns 5 milions de morts de fam a Ucraïna. Els anys de Bréjnev –de nacionalitat ucraïnesa però origen rus– també suposaren un fre a qualsevol reconeixement nacional ucraïnès. I ja després de la desintegració de l’URSS, són inqüestionables les ingerències russes en la política interna ucraïnesa de la passada dècada i l’episodi de l’ocupació de Crimea el 2014, seguit de l’inici de la guerra al Donbass.
No obstant, tampoc es pot oblidar l’existència d’estrets punts de connexió entre la història ucraïnesa i la russa, cosa que fa notablement complicat poder seccionar una de l’altra. El primer exemple n’és el naixement de la Rus de Kíev el 882, que va suposar la creació d’un primer estat independent, concebut com a origen comú d’ucraïnesos, bielorussos i russos. I un segon cas és l’etapa soviètica. La República Socialista Federativa Soviètica d’Ucraïna va ser una de les repúbliques fundadores de l’URSS el 1922, així com una de les que va certificar la seva defunció el 1991. I, entremig, les polítiques d’ucraïnització portades a terme durant els anys vint i entre la segona meitat dels anys cinquanta i inicis dels seixanta, que potenciaren la llengua i la cultura ucraïneses i la presència de dirigents comunistes d’aquesta nacionalitat en les estructures rellevants de l’Estat soviètic.
