Resistir a l’esclavatge

Lee Ok-Sun no va tenir una vida fàcil. Nascuda a Corea, quan era una nena havia de cuidar dels germans mentre somiava poder anar a l’escola. Però el seu destí i la poca humanitat dels pares la va portar a ser venuda a una parella sota la enganyifa dels progenitors que amb uns nous pares podria anar a aprendre de lletres. No va ser una adopció, va ser la primera part d’un esclavatge que marcaria una gran part de la seva vida.

La segona etapa del seu infern va arribar quan va ser revenuda per treballar en una escola on preparaven gisaeng, senyoretes cultivades de companyia que, a banda de recitar poemes, també oferien favors sexuals. La noia es resistia a ser una gisaeng, però havia de treballar de sol a sol netejant. Va decidir fugir, però aviat la van detenir dues persones uniformades que la van internar. Poc després, la van portar de Corea cap a la Xina, que havia estat envaïda pels japonesos en el seu afany imperialista. Tenia 16 anys i va ser portada a una casa de consol, eufemisme que volia dir que era el lloc on els soldats violaven les noies que havien esdevingut esclaves sexuals.

Aquesta història tan esfereïdora va ser explicada a Keum Suk Gendry-Kim, autora del còmic Hierba (Reservoir Books), quan, després de molts anys, Lee Ok Sun va tornar al seu país, Corea, i va anar a viure a una residència per a dones que van patir el seu mateix horrible maltracte. Després de la capitulació del Japó, Lee Ok Sun s’havia quedat a la Xina, on havia creat una família.

En conversa telemàtica des de Corea del Sud, l’autora explica la seva motivació per fer aquesta obra: “El tema de l’esclavatge sexual sempre l’he tingut al cap. Ja havia fet una historieta curta sobre les dones de consol, però com a dona creia que havia d’aprofundir molt més en el tema i vaig decidir fer Hierba.. Abans de fer el primer còmic sobre el tema, ja havia entrat en contacte amb la problemàtica gràcies a fer d’intèrpret, en una època en què va residir a l’Estat francès, d’un autor que va fer un llibre sobre l’esclavatge sexual.

Tot i escriure i dibuixar una història molt dolorosa, va intentar no implicar-s’hi emocionalment. “Vaig dibuixar l’obra en plena pandèmia i veia poca gent. M’havia proposat que no m’afectés massa, però vaig passar alguns dies malament. Prrò em va ajudar molt a reflexionar sobre que jo no podia queixar-me de la meva vida si pensava en el patiment de la senyora Lee Ok Sun, que, a més, m’explicava també històries divertides quan vaig ser amb ella.”

Un dels aspectes que fa del drama de les esclaves sexuals encara més fort és el context en què van viure les noies explotades, en què es donava a la dona un paper totalment servil. “El patriarcat dominava la vida de la dona. Quan eren solteres, havien de cuidar del pare i els germans i, un cop casades, ho havien de fer del marit i els sogres. A més, cal afegir-hi el mite de la virginitat. Un cop acabat l’esclavatge sexual, aquestes dones eren repudiades per sempre, fins i tot pels seus.”

L’obra està feta en blanc i negre utilitzant la tinta i el pinzell amb un tractament expressionista però conservant la tradicional i aparent simplicitat oriental de la figura humana. L’autora ha defugit fer explícites les imatges de violència, que han estat substituïdes, de manera metafòrica, per escenes en què es representa la naturalesa. “Les escenes violentes han estat representades pels canvis de les estacions, els estels, el cel, l’efecte del vent als arbres.”

En el relat, la dibuixant s’ha representat dins de les vinyetes en les converses que va tenir amb la protagonista a la residencia de dones que havien patit la seva mateixa experiència. “Sortir-hi és un recurs que fa que el lector estigui convençut que el que s’explica és una història real, perquè hi va moments, i potser encara ara, que molta gent no s’acabava de creure que hagués existit aquest esclavatge sexual.”

Per la dibuixant, “la mirada del llibre no és contra els japonesos, és un plantejament més global contra el patriarcat i contra les desigualtats socials que porten a tot això”.