“És clar que ens aboquen a la marginalitat!”
La Mar, de l’Equador, es va passar 13 anys treballant sense contracte, patint abusos de tot tipus i exposant-se a la violència sexual
La Laia té 43 anys i ha passat per més de 40 empreses per culpa de la precarietat que hi ha en el tercer sector
Aquest curs, l’Àuria ha explicat als alumnes que és una dona trans
Té 43 anys i ha passat per 44 empreses diferents. “Es diu aviat”, sospira la Laia. Contractes d’1, 2, 4, 15, 20 dies... El resultat de tants canvis, tantes substitucions i tants contractes de curta durada és que, després de treballar 13 anys en el tercer sector, només n’havia cotitzats 7. “Entre el 2004 i el 2017, vaig estar en residències d’avis, centres de menors, menjadors socials, fent de monitora d’extraescolars... Són feines feminitzades, poc valorades i molt mal pagades. La gent no s’adona de fins a quin punt hi ha precarietat i discriminació i de la relació directa que això té amb el gènere”, denuncia la Laia, que, finalment, va optar per estudiar una segona carrera, magisteri. Ara, és mestra interina en una escola pública i, per fi, ha deixat enrere la precarietat.
Mentre va treballar en el tercer sector, la Laia es va trobar amb tot tipus d’abusos. “En moltes residències de gent gran, m’oferien només contractes de vuit hores a la setmana, però és que t’hi fan anar cada dia, de manera que és impossible combinar-te aquella feina amb les tres altres que necessitaries per viure.” Aquesta docent reflexiona que, malgrat tot, ha tingut “sort” perquè no paga lloguer –viu en un pis propietat de la seva família– i els seus pares i la seva parella sempre l’han poguda ajudar econòmicament. “Amb 400 euros al mes no es pot viure. Jo podia comptar amb el suport de la família i per això he pogut tirar endavant, però moltes dones no el tenen i viuen en la misèria”, reflexiona. Especialment crítica és amb el paper de l’administració, ja que ha treballat per a moltes entitats que, tot i ser privades, donaven servei al sector públic o rebien subvencions. “En el moment en què un servei es privatitza, hi ha molta més precarietat, i això afecta molt més les dones. El sector públic hauria de controlar-ho.”
La Laia valora que el 8-M hagi tingut molt “ressò” els últims anys, però remarca que segueix havent-hi molta feina per fer. “Des que comença a haver-hi un moviment feminista fort, es fan passos, es visibilitzen situacions de discriminació i es desemmascara un masclisme que aparentment semblava que no existia, però sempre hi ha resistències davant els canvis.” També per Àuria Soriano, “cada cop hi ha més canvis en la consciència col·lectiva i fins i tot en l’àmbit institucional, però l’enemic principal, el cisheteropatriarcat [sistema dominat pels homes, l’heterosexualitat i les persones que se senten identificades amb el gènere assignat en néixer] segueix amb molta força, com es pot veure en els casos de violadors i assetjadors que poden continuar la seva vida amb total impunitat.” L’Àuria té 29 anys i és professora de ciències socials en un institut de Barcelona. El primer dia d’aquest curs, va explicar als seus alumnes que era una dona trans. “Els vaig preguntar si sabien què significava, en vam parlar i vaig deixar molt clar que no toleraria cap actitud LGTBI-fòbica, masclista o racista.”
Era el quart any que l’Àuria treballava com a docent, però els tres primers ho havia fet com a home. “Hi havia coses que no em quadraven, però no acabava d’entendre què em passava. Així que, per sort o per desgràcia, la meva carrera laboral ja l’havia començada a fer abans d’adonar-me’n que era trans i fer la transició. Vaig sortir de l’armari quan ja tenia la feina encarrilada.”
Por de fer el pas
Malgrat que la trajectòria vital de l’Àuria li ha evitat l’exclusió laboral que pateixen moltes dones trans, fer el pas tampoc va ser fàcil per a ella. “Tenia molta por. És una decisió força complicada per tota la discriminació que patim les persones trans i sobretot les dones trans.” De fet, tot i que a finals del 2020 ja havia explicat a la família i els amics que era una dona trans, a l’escola no ho va fer fins al curs següent. “Vist amb perspectiva, va ser un error, perquè durant aquells mesos em vaig sentir molt incòmoda i ho vaig passar molt malament, tant mentalment com emocional.” Malgrat els entrebancs, està molt satisfeta amb els canvis: “Per fi soc més feliç. Hi ha moltes coses que abans no entenia o em feien patir. Tota la vida he odiat anar a comprar roba, per exemple, i ara sé per què.”
L’Àuria creu que les coses van canviant lentament, i explica que la reacció de la direcció del seu institut va ser bona, tot i que deixa clar que en el sector privat hi ha molta més discriminació que en el públic. “Abans, havia treballat com a mosso de magatzem i allà no ho hauria tingut gens fàcil”, adverteix. Recorda també que la llei trans aprovada pel govern central que reconeix la lliure autodeterminació de gènere exclou les persones migrades, les no binàries i els menors de 14 anys i lamenta la poca formació que hi ha entre els professionals sanitaris, que massa cops, encara avui en dia, les tracten com a “malaltes mentals”. “Som l’últim escalafó, el col·lectiu més discriminat i rebutjat. Hi ha molta desconfiança i l’exclusió laboral i d’habitatge aboca moltes persones a la marginalitat, òbviament. La societat transmisògina acaba excloent gran part del nostre col·lectiu exercint una doble discriminació, en el moment que moltes companyes acaben trobant en el treball sexual una alternativa econòmica, sovint l’única o més estable (tot i ser, evidentment, poc estable i més en el context de covid que vivim).” Per lluitar contra les discriminacions, els obstacles i els estigmes, l’Àuria forma part de Sororitrans, entitat “anticapitalista, feminista, antifeixista, antiracista i no mixta de transfemenines” que vol crear “xarxes de suport en un món massa hostil”. L’associació, nascuda a finals del 2020, lluita, entre d’altres, per “l’autonomia sexual i afectiva de les persones transfemenines”, per combatre “el menyspreu de la institució mèdica i la institució sexològica” i per “transformar” l’educació i la criança, eines bàsiques per acabar amb “la discriminació i la marginació” cap a aquest col·lectiu.
L’abolició de la llei d’estrangeria és un altre dels grans cavalls de batalla del feminisme, ja que es considera que és una font d’exclusió, patiment, discriminació i violència cap a les dones. La Mar ho ha viscut en primera persona. Té 33 anys i, tot i que va néixer a l’Equador, als vint anys es va traslladar a Palma i, després, a Barcelona. Fins a aconseguir un contracte i poder, per fi, regularitzar la seva situació, va estar 13 anys treballant en l’economia submergida, exposant-se a la violència sexual i patint tot tipus d’abusos. “Vaig fer de tot: vaig cuidar nens, vaig fer classes, vaig netejar cases... Durant anys, va haver-hi promeses i més promeses. Les famílies m’agafaven i em deien que m’arreglarien els papers després d’un període de prova, però mai no arribaven. I quan vols regularitzar la teva situació, no en tens prou amb demostrar que tens uns ingressos; et cal un contracte”, denuncia.
Va arribar la crisi del 2007, que va durar més de cinc anys, i la cosa es va complicar. “Tot era encara més difícil. Era jove i vaig començar a tenir por, perquè hi havia molta violència sexual i em feien moltes proposicions. Un dia, vaig fer de model per a un pintor i em va demanar que em despullés; com que no vaig voler, em va deixar tancada en una habitació.” Després d’aquella experiència, la Mar va rebutjar algunes feines perquè se sentia desprotegida. “Vaig poder dir que no, però em vaig posar malalta perquè només menjava una barra de pa al dia. És clar que la precarietat, les mil proposicions i les múltiples discriminacions aboquen moltes dones migrades al treball sexual i a la marginalitat. Les hi estan empenyent cada dia!”
La Mar va aconseguir el primer contracte el 2015, a la recepció d’un gimnàs. Tot i que per fi havia aconseguit els anhelats papers, ara veu clar que, de nou, es van aprofitar de la seva situació de vulnerabilitat. “Em van fer un contracte de pràctiques quan, fins i tot, feia tasques de màrqueting, i quan no em van renovar em van fer firmar un paper de renúncia assegurant-me que tenia dret a l’atur, quan era mentida. Però com que saben que les migrades tenim molts problemes per trobar feina i amb tot estem agraïdes, fan el que volen amb nosaltres.”
La Mar admet que també els homes migrats estan en situació de desigualtat, però recorda que ells no pateixen la forta violència sexual que s’exerceix sobre elles: “A les cambreres migrades de les discoteques les animen a donar-ho tot, i ja entenem què és aquest tot, i si no ho fan no tornen a treballar, i ni tan sols els paguen per la feina que ja han fet.” “I si no tens ni papers, a qui truques, a la policia?”, ironitza. A més, aquesta catalana nascuda a l’Equador té clar que a la dona sempre se li assignen més tasques que a un home, per la mateixa feina o categoria. “Dins la precarietat, hi ha nivells, i la dona sempre acaba rebent més.” Per no parlar de quan les dones són mare, avisa. Ella ho acaba de ser i l’empresa li ha denegat el dret d’adaptació de jornada per tenir cura de familiars, un dret, reconegut des de fa tres anys, per poder compaginar la vida laboral i la familiar. “L’única manera de conciliar és retallant-te el sou, per no parlar de les portes que se’t tanquen. A una companya que va demanar reducció li van dir que era el final de la seva carrera. Però a molts llocs et passa sense que t’ho diguin explícitament.”
Sentència a favor
Molt ha hagut de lluitar Montse Sánchez per defensar el seu dret a conciliar. Treballa en una cadena de muntatge i, fa dos anys, l’empresa també li denegava el dret d’adaptació de jornada. “Estic sola i tinc dos fills de 8 i 16 anys amb necessitats especials. Abans de la pandèmia, m’ajudaven els meus pares, però ara no hi puc comptar, perquè no estan bé de salut”, explica. La Montse ha guanyat el judici i ara fa de 9 del matí a 5 de la tarda, l’horari que reclamava: l’empresa no va poder demostrar davant dels tribunals que aquest torn li suposés un perjudici per al sistema organitzatiu. Lamenta que les companyies deneguin aquest dret sistemàticament i que siguin les treballadores les que hagin d’acreditar que no poden conciliar, fins i tot vulnerant el seu dret a la intimitat.
Del 2012, la Montse ja té una sentència per discriminació de gènere: l’ETT per a què treballava va renovar a tots els treballadors el contracte menys a ella, precisament després d’informar que estava embarassada. Denuncia les represàlies que pateix per voler fer valdre els seus drets com a dona, mare i treballadora i, com a secretària de gènere de la CGT de Catalunya, lluita perquè les altres dones ho tinguin més fàcil. Creu, però, que estem retrocedint. “Valoro l’empoderament de les dones i les persones no binàries, però en el camp de les polítiques i les institucions, cada cop tenim més motius per sortir al carrer.”
