Tot esperant Feijóo

Quan el govern de Mariano Rajoy va ser desallotjat de La Moncloa en 24 hores l’1 de juny del 2018 per la moció de censura de Pedro Sánchez, el PP va fer el que sempre fa en temps d’agitació: oblidar Madrid i mirar al nord-oest. Alberto Núñez Feijóo (Ourense, 1961) tenia 57 anys –el proper 10 de setembre en farà 61–, suposava un relleu generacional poc traumàtic –Rajoy és sis anys més gran– i ja era l’etern desitjat que és avui com a artífex de quatre majories absolutes i tretze anys com a president de la Xunta de Galícia. I Feijóo no va fer el pas i, fidel al clixé del gallec indefinit, ni tan sols va dir qui preferia dels favorits: Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal i Pablo Casado. Quatre anys després, el tren torna a passar per a Feijóo –i en política no és habitual– i ell es disposa a fer el salt a Madrid i assumir el timó del PP en el congrés del 2 i 3 d’abril per rellevar el decapitat Pablo Casado.

En la renúncia a fer la mudança el 2018 a Madrid hi ha qui apunta com una de les raons la incomoditat de tenir com a rival Soraya Sáenz de Santamaría, la vicetodo de Rajoy i que tenia el CNI sota la seva tutela. El passat de Feijóo ve marcat per la fotografia dels anys noranta –i que El Pais publicava en portada el 2013– amb el narcotraficant gallec Marcial Dorado en un iot quan el polític era el número dos de Sanitat. Si la foto hauria ressuscitat no es pot saber, però el líder gallec confia ara que sigui un episodi amortitzat quan canviï l’ecosistema gallec per la selva madrilenya, on el cruel final de Pablo Casado ha evidenciat que els punyals no respecten lleialtats.

El salt a Madrid de Feijóo, que vol ser president del PP per aclamació i sense rival, obre l’enigma de com serà la cohabitació amb la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Paradoxalment, hi ha menys diferències ideològiques entre Casado i Ayuso –són dos dretans sorgits de Noves Generacions de Madrid amb pedigrí aznarista– que entre Feijóo i Ayuso. Si el líder gallec és criticat a Madrid per una política lingüística equiparada a la de la Generalitat, Ayuso és una nacionalista espanyola que ha creat el chiringuito de l’Oficina de l’Espanyol per a Toni Cantó.

L’enigma que la defenestració de Casado no resol, però, és què fer amb Vox, el dilema existencial del PP i que pot enfrontar el gallec i la madrilenya, perquè tots dos viuen en ecosistemes diferents. Feijóo és atacat per Vox –“a Galícia, Feijóo permet que es persegueixi l’espanyol”, gosa dir sovint Santiago Abascal–, però ha sabut frenar la ultradreta i fer de Vox un partit absent al Pazo do Hórreo, seu del parlament gallec. Ayuso, en canvi, és adorada pels dirigents de Vox i governa amb el seu suport tot i robar vots als d’Abascal. La resposta del dilema existencial no és de futur sinó de present: a Castella i Lleó el PP ha de dirimir aviat si creua la línia vermella de fer govern de coalició amb Vox sabent que el votant hi veurà un pròleg del que podria succeir el gener del 2024 a La Moncloa. Ayuso hi està a favor.

Després que Casado aturés una defenestració instantània a canvi d’entregar Teodoro García Egea i continuar de president fins al congrés de l’abril (a canvi de no ser candidat), el partit està en mans d’Esteban González Pons –de total confiança de Feijóo i que aspira a secretari general– com a organitzador del congrés, i de Cuca Gamarra com a coordinadora general. Després de l’apunyalament i ovació posterior al Congrés a càrrec dels apunyaladors, Casado sospesa deixar l’escó. Si Rajoy i José María Aznar van presidir el PP catorze anys, Casado abandona després de tres anys i vuit mesos tot i la legitimitat de ser el primer líder elegit en primàries. Un triomf que era possible per l’odi que es tenien Sáenz de Santamaría i De Cospedal i que va provocar un corriment de vots en segona volta. “Hauríem votat qualsevol que no fos Soraya”, admetia sense embuts l’exministre José Manuel García Margallo. El llast de Feijóo és que no té escó al Congrés, i això el deixa fora de la sessió de control al govern dels dimecres sense ser la veu de rèplica a Sánchez tampoc en els grans debats. El seu equip té al cap una operació per designar-lo senador i que debati amb Sánchez al Senat, que no té el ressò del Congrés. El que és segur és que l’etern esperat ja no es farà pregar més.