Seguretat indivisible

La Carta de París per a una Nova Europa, signada l’any 1990 per tots els països del continent europeu, els EUA i el Canadà en el marc de la Conferència per a la Seguretat i Cooperació d’Europa, va ser un dels tractats que posava punt final a la Guerra Freda declarant que “l’era de la confrontació i de la divisió d’Europa havien acabat”. Precisament, just quan es compleixen trenta anys de la fi de la Unió Soviètica i de la competició entre el bloc socialista i el capitalista, Europa viu la seva crisi de seguretat més greu des de llavors.

La disputa entre Rússia i bona part dels països occidentals sobre quina ha de ser l’orientació geopolítica d’Ucraïna –agreujada amb el conegut com a Euromaidan, l’annexió de Crimea per Rússia, i l’inici de la guerra al Donbass a principis del 2014– ha anat escalant fins a arribar a posar en risc la pau i l’estabilitat de tot el continent. Al centre de les tensions i de la creixent confrontació, hi ha dos principis recollits a la Carta de París del 1990. D’una banda, la llibertat de cada estat de triar les seves relacions en l’àmbit de la seguretat. En aquest cas, la llibertat d’Ucraïna –i d’altres estats de l’Europa Oriental– de triar les seves relacions amb l’OTAN. De l’altra, la indivisibilitat de la seguretat i el fet que la seguretat de cada estat està inseparablement vinculada a la de tots els altres. En aquest cas, un principi reivindicat per Rússia, en tant que planteja com una amenaça l’expansió que l’OTAN ha portat a terme des del 1999, amb la incorporació de 14 nous estats –fins a arribar a les fronteres russes–, a més de la presència militar nord-americana en diversos d’aquests nous membres, i la perspectiva d’una possible adhesió d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica, unida a la creixent cooperació militar que s’ha donat entre aquest país i l’OTAN durant els últims vuit anys.

Fa més de 15 anys que les autoritats russes expressen públicament i de manera regular el greuge que els generen les accions dels EUA a Europa, que inclouen decisions com ara retirar-se unilateralment del Tractat sobre Míssils Antibalístics l’any 2002 per construir un sistema antimíssils de l’OTAN amb bases en quatre països europeus. Moscou considera que s’han traït els acords que van afavorir la fi de la Guerra Freda, havent Washington actuat des dels anys 90 com si Rússia continués sent l’enemic a qui contenir. Tot i que no ho justifica, és precisament la frustració de Moscou el que explica en gran mesura les seves accions dels últims anys, especialment pel que fa a Ucraïna, país de gran rellevància per als russos en els àmbits històric i estratègic.

Els EUA van apostar per omplir l’espai, pel que fa a la defensa, que es va generar a l’Europa Central i l’Oriental amb la fi de l’URSS i la desaparició del Pacte de Varsòvia, amb una expansió de l’OTAN cap a l’est, que va generar noves línies divisòries al continent. A llarg termini, aquesta lògica de joc de suma zero s’ha demostrat nefasta per a la seguretat europea, ja que que la inseguretat per a una de les parts implica una major inseguretat per a tot el conjunt. Per això, només una solució diplomàtica que ofereixi garanties pel que fa al control d’armament i la desmilitarització per part de les respectives bandes, i que alhora sigui capaç de donar garanties de protecció a països com ara els bàltics, Polònia i Ucraïna, i tingui en compte el seu dret a decidir, pot posar les bases per a una arquitectura de seguretat a Europa que contribueixi a la pau i l’estabilitat al continent. L’alternativa és una confrontació militar creixent, amb conseqüències imprevisibles.