Una crisi que arrenca del final de l’URSS

Com es va anar covant l’actual conflicte?

Les tensions entre prorussos i nacionalistes ucraïnesos han existit a Ucraïna ja des de la independència de l’URSS, el 1991. Es van fer visibles el 2004 durant la Revolució Taronja, amb les protestes multitudinàries contra la victòria fraudulenta del candidat prorús, Víktor Ianukóvitx, en les eleccions presidencials del novembre. L’oposició va forçar la suspensió dels resultats oficials i la celebració de noves eleccions al desembre, en què Víktor Iúsxenko –enverinat durant la campanya – es va imposar per 52% a 44% dels vots a Ianukóvitx.

Què va suposar la revolta de l’Euromaidan?

Ianukóvitx, l’home de Moscou, va tornar al poder, a Kíev, en les eleccions del 2010. El 20 de novembre va suspendre la firma de l’acord d’associació i lliure comerç amb la Unió Europea (UE), fet que va encendre el moviment de protesta conegut com l’Euromaidan. S’enfrontaven els partidaris d’integrar Ucraïna al bloc occidental –defensats per Brussel·les i Washington– i els partidaris –com el president– d’acostar-la a l’òrbita de Moscou. Les mobilitzacions i disturbis, que es van allargar tres mesos, van causar desenes de morts i la caiguda i la fugida a Rússia de Ianukóvitx.

Com hi va reaccionar Rússia?

L’arribada d’un nou govern a Kíev a cavall de les protestes de l’Euromaidan va provocar el rebuig dels territoris del sud i l’est del país, habitats per russos i ucraïnesos russòfons, que van declarar la secessió i el desig d’integració a Rússia. Moscou promou la confrontació armada amb l’exèrcit ucraïnès a les províncies de Donetsk i Luhansk, a la regió del Donbass, i s’annexiona Crimea, el març del 2014.

I què passa ara?

Rússia, que no accepta la deriva euroatlantista del nou poder a Kíev, concentra més de 100.000 soldats a la frontera i organitza exercicis militars en les zones veïnes per intimidar el govern ucraïnès i els seus aliats occidentals.

Què vol Putin?

El Kremlin exigeix als occidentals que aturin l’expansió de l’OTAN cap a territoris de l’antiga URSS i, especialment, a Ucraïna i Geòrgia i que no despleguin armes en aquests països –a les portes de Rússia–, que considera les seves zones d’influència.

I què hi respon l’OTAN?

L’Aliança rebutja les zones d’influència i defensa el dret d’Ucraïna –que encara no n’és membre tot i haver-ne sol·licitat l’ingrés– a decidir el seu propi destí, i amenaça Rússia d’imposar-li sancions econòmiques “mai vistes abans” si entra amb els tancs a Ucraïna.

Quin paper hi té el gas, en aquesta crisi?

Putin s’aprofita de la dependència energètica europea per pressionar la UE. Per això els alemanys, els més necessitats del gas rus, són els més continguts en l’escalada verbal i en les amenaces al Kremlin.

Què ha de passar ara?

Els EUA i l’OTAN van respondre ahir per escrit a les garanties de seguretat que els exigeix Moscou. Mantenen la política de portes obertes de l’Aliança i alerten sobre les conseqüències d’agredir Ucraïna, però insisteixen en la via diplomàtica. Els russos estudiaran ara els documents i decidiran el pas següent.

Hi haurà guerra?

Tot i que res es pot descartar, les parts hi tenen massa a perdre. L’escalada de tensions pot servir per reforçar-se en les negociacions. El canal del diàleg i de la diplomàcia es manté encara obert.